Josep Nadal

Els mitjans de comunicació del sistema s’han posat d’acord aquestos dies en fer por a la gent. Es veu que com als integristes islàmics no els pega per fer més atemptats per Europa i la por cap a ETA ja no ven, ara toca tindre-li por als Rambos assalta-mansions.

A ningú li importa quines són les causes que ens han fet arribar fins ací, simplement cal aprofitar l’onada mediàtica . El govern diu que posarà no sé quants milers més de picolos per tot l’estat, (així de pas augmentar els efectius de l’exèrcit ocupant a Catalunya sense que ningú alce la veu), les empreses de seguretat trauen no se quantes alarmes d’última generació a preus desorbitats i el feixista d’Acebes diu que la culpa és dels immigrants.

Fent una ullada als casos de segrestos exprés i de robatoris amb intimidació que hem vist aquestos dies hi han dos factors que són evidents. Els robatoris es produeixen a les cases dels rics i en urbanitzacions allunyades dels cascos urbans.

En totes les al·legacions presentades per grups conservacionistes contra les mega-urbanitzacions, sempre s’ha avisat que la desordenació territorial produïda per les noves urbanitzacions allunyades del casc urbà afavoria l’acció dels delinqüents. No és més que una qüestió de sentit comú, si durant segles la gent ha construït les seues cases en els pobles era per alguna cosa. Però ens trobem en una societat on qui més qui menys vol ser ric i tindre piscina, ja no mola viure en les cases que van viure els nostres pares i molt menys en pisos a la gran ciutat. Els pisos hom se’ls compra per especular i amb els beneficis es faran amb un xalet al Vedat de Torrent, a Montepego o las Cumbres del Sol de Benitatxell.

Alguns es pensaven que la felicitat anava a ser eterna, però ja veieu que la caiguda del comunisme no només ens proporciona esclaves sexuals a preus de ganga, sinó que els vells quadres dels exèrcits de l’est saben guanyar-se les garrofes.

Mentre, els picolos fan la ronda nocturna per Pego escorcollant tots els joves que troben pel carrer. Això si que fa por, això, els bancs i els polítics que ens manen.

Ah i visca Curro Jiménez, el Vaquilla i Pep de la Tona.

Per tot el món es va sentir aquest dilluns el clam dels treballadors i treballadores, en diferents idiomes i escenificacions, amb tonalitats totes properes al roig i reivindicacions diverses que apunten si fa no fa, a recorrer les mateixes sendes.
De tots els esdeveniments ocorreguts durant el present 1 de maig, destaquen dos fets realment inusuals:

Els sindicats espanyols majoritaris (CCOO i UGT) convocaven amb el lema "Per la pau, treball estable en igualtat", dit així i tret de context sembla que es tracte d’una proclama quasi-revolucionària, en la que s’avisa els patrons que de continuar la precarietat laboral s’acabarà la pau social i els sindicats prendran els carrers muntant barricades. Res més lluny de la realitat, la precarietat de la classe treballadora no afecta per a res els pactes de pau social signats entre la patronal i les cúpules sindicals que venen de molts anys enrere.
El lema en qüestió no parla de pau social, sinó de donar suport al procés de pau que s’ha encetat amb l’alto el foc d’ETA. Es tracta d’una actitut realment lloable de banda d’uns sindicats que tindran molt a dir en tot aquest procés, sobretot pel que fa a l’apropament als sindicats bascos (LAB i ELA) per intentar albirar eixides satisfactòries, i com no, també per fer veure a la classe treballadora espanyola que els abertzales, lluny de la imatge que han donat els mitjans post-franquistes, són treballadors/es amb interessos comuns a la resta de treballadors del món, que només demanen respecte a la decissió majoritària del poble basc.
Dit això, el que em sembla realment preocupant de l’assumpte és que una volta més els sindicats majoritaris no són més que la corretja de transmissió dels desitjos i estratègies del PSOE, que són els que dicten ara toca, ara no toca. Després de la vergonyosa actuació del duo estàtico en la campanya de referèndum de la Constitució Europea, en la que van ser incapaços ni tan sols d’explicar als treballadors/es en que consistia el text, ara venen publicitant un procés de pau en el que el PSOE ha dipositat bona part dels seus interessos electorals. Tant per a bé com per a mal se’ls veu el plumero a quilòmetres

Per un altre costat tenim la gran bomba política de la setmana, la nacionalització dels hidrocarburs a Bolivia, dictada el mateix 1 de maig pel president electe Evo Morales. És curiós observar com periodistes, professors, polítics etc.. ens havien estat enganyant tots estos anys diguent que els polítics no tenen marge d’acció econòmica, que l’economia la marcaven els mercats i que els governs havien d’acatar a la primera l’ordre dels mercats internacionals. Un indi amb cara de símpatic i bon xic ha ordenat l’exèrcit prendre els pous petrolífers i els jaciments de gas. A Madrid, Washington i Brasilia els encorbatats li ploren als seus governs de torn per a que facen alguna cosa, i ZP com no podria ser d’una altra manera es mostra preocupat pels ingressos dels burgesos que han estat matant indis totes estes dècades.
D’altra banda amb l’acció d’Evo cau una altre mite sostingut des de fa temps per la psuedoesquerra espanyola i la dreta pseudocatalanista segons el qual el nacionalisme és intrinsecament de dretes. Doncs no, ja ho veieu, més clar aigua, nacionalitzar és el contari de privatitzar, galandrans que sou uns galandrans.
Esperem que el poble puga aprofitar-se d’aquesta nacionalització i que d’ací uns anys pel primer de maig no estiguem parlant de nacionalitzacions sinó de col·lectivitzacions.

Hasta la victoria siempre, patria o muerte, venceremos.