Josep Nadal

El cas és que eren les 9 del matí del diumenge passat i em trobava amb uns amics a un pis de Benimaclet continuant la festa, quan de sobte vam sentir rebombori al carrer, cridadissa de xiquets i música de banda. Com que ja portàvem unes quantes hores de festa i se’ns havien acabat els recursos per continuar-la vaig decidir assomar-me al balcó a vore que es coïa pel carrer i si de cas baixar a esquadrinyar .
Hi havia com unes 150 persones, i pel que vaig deduir per l’estàndard i pels brusons es tractava de fallers; que collons feien dues setmanes després de falles tornant a la mateixa? la veritat, ni ho sé ni m’importa. Anaven aplegant-se tots al Carrer Emili Baró, tot just davant de nosaltres i cadascú prenia el seu lloc, els xiquets i presidents davant, els músics darrere, i alguns més majorets controlaven els cantons com si del servei d’ordre d’una mani es tractara . Van esperar a que arribaren tots i al senyal del president de la falla van començar els músics a tocar i la resta de la gent a botar i a bramar això tan conegut de "maricón el que no bote".
Em vaig quedar de pedra no només per la frase en sí, sinó sobretot per l’èmfasi que li posaven, semblava com si un exèrcit d’homosexuals estiguera a punt de prendre la ciutat de València i anaren a sodomitzar tots els falleros.
No va ser una frase més, de fet va ser l’única que vaig sentir mentre la comitiva s’allunyava.
Em vaig quedar uns instants pensant que aquells xiquets i xiquetes que cridaven això tal i com els seus pares els ho havien ensenyat serien majoritàriament els malparits del dia de demà. És aquesta l’educació que una part important de la societat dóna als seus fills, el nul respecte a la llibertat dels altres i la marginació i repressió de les diferències.
Desconec si això seria producte de les drogues adulterades que deixen els nostres falleros sense neurones o simplement estaven assajant per portar els xiquets a vore el Papa, el cas és que em vaig recordar del Komando Anti-Fallas i em va tornar el somriure a la cara.

Ja estem ací, sembla que hem arribat a un altre punt on la història s’accelera i l’immobilisme deixa pas a l’esperança , a la mobilització i també als temors.

Estem davant d’un nou escenari que s’ha anat construint després d’anys d’acostament, distensió i contactes amb blindatges a prova de bomba, banyera i electrodes.

L’esquerra abertzale ha entés que era el moment i aposta per una solució dialogada on el poble tinga sempre l’última paraula.

Otegui i altres portaveus abertzales són a la presó per fer política i l’organització armada es declara en alto el foc permanent, resulta evident que ja no s’imposen les lògiques militars i que hi ha confiança en el poble per solucionar el conflicte.

És a les mans del PSOE no boicotejar el que decidisca la societat basca, no em fie d’ells ni d’ací al cantó, però ara que el procés ja ha començat no els en queda una altra, o el procés va bé o el PP se’ls menja.

De tota manera mane qui mane a Madrid, dóna la sensació que la societat basca comença a estar suficientment madura per veure que tard o d’hora s’haurà d’apostar fort per la independència.