Josep Nadal

Músic, activista social, regidor a Pego i candidat a les Primàries de Compromís a les Corts Valencianes per la circumscripció d'Alacant.

Compromís per a canviar la Història

Fa vint-i-cinc-anys anys de la caiguda del mur de Berlín i uns altres tants des que Fukuyama pronunciara aquella frase tant famosa del final de la història. El bloc capitalista havia guanyat la partida i la nova globalització caminava a pas segur sobre els desitjos de les grans multinacionals. Els diners, les finances i l’economia especulativa prenien tot el poder i arraconaven no només l’esquerra marxista, sinó que també deixaven en l’estacada la socialdemocràcia i per extensió tota l’essència dels sistemes democràtics. El govern ja no podia ser del poble, els famosos “mercats” regien sobre institucions-titella que es limitaven a formalitats com l’alternança bipartidista.

L’1 de gener de 1994 un grup d’encaputxats assalten l’opinió publica mundial prenent només uns quants poblets del sud-est mexicà. No tenen armes suficients per fer front a l’exèrcit però el seu discurs sedueix amples capes de la joventut d’occident. Són els de mes avall en la piràmide social, els que no tenen rostre i demanen respecte i democràcia de veritat. Amb l’Exèrcit Zapatista i el Subcomandant Marcos comença a reformular-se el paradigma dels moviments emancipadors a tot el món. Després vindrien les cimeres antiglobalització, els Fòrums Socials, la taxa Tobin i els governs progressistes d’Amèrica Llatina. Un procés històric de renovació del discurs democratitzador que encara no s’ha tancat.

ezln 1

A casa nostra hem viscut un principi de segle amb unes institucions totalment lliurades als interessos del poder financer que invertia embogidament en la bombolla immobiliària com a únic model de desenvolupament possible. “No volem ser la platja de Madrid, ni el balnerari d’Europa” cridaven els moviments socials a casa nostra i la nostra geografia s’omplia de Salvems i Diguem No a totes les barbaritats que s’estaven fent. Eren moviments de protesta que s’encaraven directament amb els interessos de la classe dominant i que rebien moltes vegades el menyspreu del mateix poble al que estaven defensant. Tot i això es van aconseguir moltes victòries parcials i el que es més important el funcionament horitzontal d’aquestos moviments els feia més dinàmics i més atractius de cara a àmplies capes de la societat que ja no confiaven en els partits polítics tradicionals.

Cap al 2008, abans que esclatara la crisi econòmica amb tota la seua potència destructiva, alguns intuíem que des d’aquest nou espai horitzontal s’havia d’avançar cap a propostes en positiu que anaren teixint un model alternatiu. Així des de la plataforma ciutadana En Moviment vam fer unes corts ciutadanes amb els moviments socials més representatius del País Valencià, vam encerclar l’edifici de Bancaixa demanant una Banca Pública Valenciana i començarem aparlar de primàries obertes per als partits. També vam començar els escratxes als actes de polítics corruptes com el president Camps.

El trasbals que va suposar el 15-M confirmava tot el que imaginàvem, la legitimitat del sistema havia fet fallida però hi havia dues lectures que en principi semblaven oposades. Per un costat El “no nos representan”, la Primavera Valenciana, Rodea el Congreso, etc, que qüestionaven la lògica de la representativitat. Els anys han demostrat que la desobediència funciona -el cas de la PAH és ben evident- però moltes vegades es queda a mig camí en els seus objectius.

D’altra banda estàvem els que vam creure que aquest impuls es podia traslladar a la política institucional, vam entendre que no podíem portar els moviments socials sencers a dins dels partits sinó que hauríem de pensar en noves formes d’organitzar-nos; un canvi cultural. Un pont que hauria d’estar format per una nova generació de militants i “quadres” polítics, amb un peu fora dels partits i l’altre dins, intentant mantenir un diàleg que en bona mesura era intergeneracional. Molts vam entrar en aquell moment a fer municipalisme a partits com Compromís, produint un canvi generacional i demanant altres formes d’interactuar amb la societat. Però l’invent no acabava de funcionar, ho havíem fet bé a les Corts i als ajuntaments denunciant el saqueig de les arques públiques però ens havíem empantanat en lògiques antigues.

Aquell 2011 Compromís vam aconseguir entrar a les Corts contra tot pronòstic gràcies, en part, a aquell vídeo viral de Mónica Oltra que va córrer en l’efervescència de les places. Havíem purgat el “pecat original” de 2007 i li devíem aquella xicoteta victòria a les places que enmig del “no ens representen” ens havien donat una oportunitat. Una lliçó que -no ho havíem d’oblidar- no era un xec en blanc.

Ara ens trobem en una situació semblant. Si bé hem fet una bona feina a les institucions i la gent valora la nostra lluita contra la corrupció, tots els indicadors ens diuen que ens hem quedat a mig camí. Els nostres dirigents han passat massa temps discutint sobre com es farà el reglament de primàries i hem traslladat la imatge d’estar més preocupats pels noms que aniran a la llista que pel projecte de país que volem presentar a la societat valenciana. Vinc d’una tradició més horitzontal i no soc partidari de les quotes que s’estan negociant, però entenc la prevenció dels partits minoritaris de Compromís i sobretot pense que els nostres dirigents tenen l’obligació d’arribar a un acord ja mateix.

Les quotes que m’interessen són les del programa. Les quotes programàtiques de cada sector de Compromís però també les que ens ha de marcar la PAH, les plataformes per la sanitat i l’educació publiques, la gent del camp, l’estudiantat, les persones autònomes etc… Fer un programa participatiu eixint al carrer i confrontant el projecte amb la ciutadania. Tinc la sensació que des dels dirigents de la coalició no hi ha per ara una línia clara en aquest sentit i ens hem de posar a treballar ja. Per sort però, per damunt d’aquesta paràlisi que han portat les negociacions del reglament, les bases han sabut reaccionar de manera espontània i en desenes de pobles Compromís ja està eixint a les places a fer assemblees obertes i donant la cara davant la ciutadania.

Aquest és el camí que hem de recórrer, xafar els carrers, arribar a la gent que està farta del sistema i que vol canviar-lo però encara no es refia de participar en partits com el nostre. Hem de demostrar que no som més que un instrument del poble per a assolir els seus objectius i per a què això passe necessitem ser-ne molts més. Que ningú oblide que aquestes primàries són obertes a tota la ciutadania i que serà la ciutadania la que decidirà la llista, tenim una oportunitat magnífica per empoderar la gent i per a fer-los partícips del projecte de Compromís. Obrim-nos per a què entre més gent; si tot va bé d’ací uns anys a Compromís no el coneixerà ni la mare que l’ha parit, i això serà bo, perquè el país està ple de gent bona i preparada amb ganes de canviar-ho tot. No els fallem, no ens fallem a nosaltres mateixos.

Vint-i-cinc anys després de la caiguda del mur i vint-i-un anys després del primer comunicat de l’Exèrcit Zapatista demostrem des del País Valencià que la història no s’acaba i que amb la victòria anem a reiniciar el país.

12caracoleszapatistas11

Publicat dins de General | Deixa un comentari