Josep Nadal

Portava uns mesos pegant-li voltes a això de fer un bloc, però com la meua familiaritat amb la ciberagitació és bastant tardana i tinc la mania de deixar les coses importants per a la setmana que ve, fins ara no m’havia decidit a donar el pas.

Pots d’spray que deixen els dits tacats, pamflets que no entren per baix les portes per què estan mal plegats, programes de ràdio censurats pel bé de la convivència immobiliària, concerts a centenars de Km etc.. de totes les formes d’agitació que he tastat, aquesta de llogar un bloc és la mes burgesa de totes, o si ho preferiu per a no flagel·lar-me tant, diré la més còmoda.

Evidentment ni renuncie a les altres formes de lluita (que ortodox m’ha quedat), ni crec que per pagar-li 100 durets al mes al ti Vicent vullga dir que el que dic siga menys alternatiu, rojo-separatista o punki que qualsevol altre.

El cas és que tinc un joguet nou, i tinc intenció d’emprar-lo per a gaudir que no per a jugar. Això de que em coste unes perretes i que l’audiència potencial siga qualitativament molt alta m’obliga a recordar-me a mi mateix les dues paraules més repetides en la comunicació materno-filial tin trellat.

El trellat o la serietat que em demane no és la de l’auto-censura, ni tan sols la de mesurar el contingut de les paraules per no ofendre la sensibilitat de certes ànimes càndides , simplement em demane una miqueta de disciplina a l’hora d’anar omplint el bloc de continguts i intentar que la majoria siguen de producció pròpia.

Escriure per escriure’m a mi mateix, assajar per assajar-nos que deia Joan Fuster. No vaig a parlar de mi, però ja em coneixereu els que no em coneixeu.

Passeu-se de quan en quan per ací a llegir les meues cabòries i si em ratlle molt m’ho digueu.

Salut.