Us adjuntem la intervenció de Josep Lozano i Lerma a la Taula de les Lletres i els Menjars, taula que li pararem el Bloc Jaume I de l’Alcúdia dintre del Mes de les Lletres el passat 28 de novembre de 2008.
Agraïm a Josep Lozano la seua amabilitat en confiar-nos l’escrit i ací us el copiem per a que, si no puguereu assisitr, el gaudiu com nosal3 el gaudirem.
Taula de les Lletres i dels Menjars 2008
Bona nit a tots i a totes i moltes gràcies per haver vingut. Com també vull donar-les a l’Ajuntament de l’Alcúdia, a la Institució de les Lletres Catalanes per la seua col•laboració, als amics Josep Lluís Millo, Urbà Lozano i Jeremies Barberà per les amables paraules que m’han dedicat i, sobretot, al Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia, socis i responsables, que tant fan pel manteniment, dignitat i defensa de la nostra cultura i, per tant, pel nostre país, i que han tingut la deferència d’elegir-me enguany per a celebrar la Taula de les Lletres i dels Menjars.
En primer lloc vull dir-vos que és per a mi una gran satisfacció compartir ara i ací, a l’Alcúdia, temps i taula amb tots vosaltres. Potser alguns penseu que les meues paraules venen un poc forçades o motivades per les circumstàncies, es a dir, pel fet de dedicar-me aquesta nit, i aquest acte, com a escriptor. Però us he de confessar que l’Alcúdia és un poble que m’estime, des de fa temps i per dues raons de pes.
Per una banda estic vinculat a aquest poble per llaços de joventut, de festa, de memòria, de records de vida viscuda, alguns dels quals ja molt allunyats en el temps, i per altra per la meua trajectòria literària, que en certa manera, i pel que fa als primers textos publicats, s’inicia ací i gràcies a gent d’ací.
Tractaré d’explicar-me millor. Pel que jo recorde, el meu primer contacte amb l’Alcúdia és deu al cine. Perquè a finals dels cinquanta, quan tindria un deu o dotze anys, estrenaren a la sala Rex d’aquest poble una llarga pel•lícula americana, rodada el 1956, amb molts mitjans tècnics i humans, i de temàtica bíblica: la coneguda història de la vida de Moisès, salvat per la filla o la dona del faraó de les aigües del Nil, on l’havien deixat només nàixer embarcat en una mena de cistella. I com també, anys després, s’erigirà en conduïdor del poble jueu, que eixirà d’Egipte, amb l’oposició del faraó, per arribar a la Terra Promesa. Em referesc a l’obra mestra de Cecil B. de Mille, titulada Los Diez Mandamientos, amb actors com Charlton Heston, que feia de Moisés i Yul Brynner que feia de Ramses II, a més d’altres famosos actors i actrius d’època, com Anne Baxter, Yvonne de Carlo i Edward G. Robinson. On hi havia una escena que meravellava els espectadors, la separació, mitjançant la intervenció divina, de les aigües del mar Roig, perquè poguera passar el poble elegit, el poble jueu, i fugira de l`exèrcit del faraó que el perseguia per a destruir-lo. Una famosa pel•lícula de la Història del Cine, que aleshores va despertar una gran expectació entre la gent dels pobles de la rodalia. Tant va ser així, que ma tia Tereseta i ma tia Isaura, germanes de mon pare, dones d’església i molt devotes, van creure que l’oportunitat valia la pena aprofitar-la i llogaren el taxi del tio Pepe Quiqueretes, una llarga i ostentonsa haiga americana dels anys 50, de segona o tercera mà, de la marca Chrysler, Ford o Dodge, no ho recorde massa bé, de color blau cel i grans alerons en la part darrera, amb què en dugueren com a uns senyors, al meu nebot Jacint, al meu germà Xavier, i a mi mateix, a veure la pel•lícula.
L’estrena de la qual va fer que es considerarà l’Alcúdia, entre molta gent de la Ribera, com un poble capdavanter, amb la categoria i prestigi suficient per poder estrenar, quasi alhora que a les sales de cine València, aquella classe de superproduccions de la indústria nord-americana del cine, que tant entusiasmava el públic d’aleshores.
Després, a Algemesí, on vaig fer el batxiller laboral elemental, o en el servei militar, també vaig fer conlloga o amistat amb gent d’ací. Com també de jove hi vaig vindre a les festes o a ballar els diumenges per a conéixer xiques o trobar novia. I la relació amb aquest poble, amb les seues intermitències, no s’ha trencat mai. Ja de més major, també he visitat l’Alcúdia sovint i he participat en alguna de les excursions que el Bloc de Progrés i, més recentment, en el viatge que es va fer a Egipte enguany, on hi vaig anar la meua família.
Però com us deia adés, el vostre poble també ha comptat per a mi des d’una altra vessant, en la meua trajectòria literària. A les darreries dels seixanta del segle passat o a primeries dels setanta, a Alginet creàrem un societat anomenada La Unió, al cap de la qual estava el pintor Pepe Espert, per tal de dinamitzar la població amb actes culturals, de fet aquesta societat es deia la Unió Cultural. Una nit vingué a Alginet gent de l’Alcúdia a un dels actes que organitzàvem, i després vam estar raonant al café Musical, en el grup alcudià estava Manolo Boix, i potser Vicent Sanchis, Josep Lluís Millo i potser també Vicent Madramany. Amb el quals vaig connectar de seguida. Aleshores la dictadura de Franco ja estava en declivi, i la gent jove teníem ganes de viure una vida més lliure i més culta, alhora que més compromesa amb la nostra terra. Des d’aquell dia, la meua relació amb aquella gent alcudiana va anar augmentant i també duguérem a terme alguna discreta iniciativa cultural. Com ara Vencill, on vaig publicar els meus primers càndids i confiats versos. Vencill va ser una revista literària que va nàixer a l’Alcúdia, a casa de Josep Bausset, ell mateix ens va suggerir aquest nom, dient-nos que “vencill” és el nom de la lligassa amb què es fa una garba d’arròs, perquè volíem que el títol tinguera aqueixa connotació d’unió de gent dels pobles de la rodalia. De fet, i si mal no recorde, hi col•laboràvem gent de l’Alcúdia, d’Alginet, Benimodo, on el contacte era Rafa Armengol, i Alberic, on era Jesús Huguet, i de la qual només van eixir dos o tres números. També ací vaig guanyar el meu primer premi literari, amb un conjunt de poemes, i també ací, amb uns diners que em deixà Manolo Boix, i que procedien dels beneficis que s’havien tret d’un recital de Raimon, i per la impremta Gimeno, l’any 1971, vaig autopublicar-me el primer i únic llibre de versos que tinc, amb una portada de Manolo i titulat Poemes Home-Terra.
A finals de l’any 1972 vaig casar-me, i me n’aní a París a treballar i a estudiar. Però els estius venia al poble i treballava en l’obrador de Boix: feia de tot un poc, de xofer, escrivia cartes o omplia en un quadre un espai amb ratlles, sota la seua direcció. Un estiu, potser fóra el de 1973, Manolo va comentar-me que estava llegint el llibre La ciutat de València, de don Manuel Sanchis Guarner, que s’havia editat l’any anterior. Concretament anava pel capítol de l’”Esplendor flamíger de la València Burgesa (1411-1521)”, on hi havia llegit la transcripció d’un fragment del dietari de Jeroni Sòria, que parlava sobre la fi de la revolta de les Germanies, i com un dels seus cabdills, Vicent Peris, assetjat pels seus enemics a la casa que tenia a València, al carrer Verge Maria de Gràcia, prop del que ara és l’avinguda de l’Oest, li havien encés una foguera a la porta, per a que s’hi entregàs als seus enemics. Finalment, i en veure’s perdut, aquest Vicent Peris, a qui l’acompanyaven en aquella dramàtica situació la muller i dos fills, de “uit o nou anys”, volgué parlar amb el Governador sobre les condicions de la seua rendició. Però com que no podia eixir per la porta, on encara hi havia foc, li posaren un escala per a que baixara. En paraules del dietarista diu el següent:
«E lo governador dix-li que devallàs. E axí devallà per la finestra de la carrera ab un escala que li posaren e devallà ab una cuirassa de vellut verd.
»I en ésser devallat, en tant l’hagueren degollat; e li llevaren lo cap e despullaren-lo. E los xics lo rossegaren per València, e aprés lo portaren a la forca del Mercat e penjaren-lo cap avall, per no tenir cap.»
I aquella imatge de Vicent Peris, abillat amb una cuirassa que duria davall la camisa de vellut. Com també el final tràgic del cabdill agermanat que lluitava, amb totes les precisions i objeccions que se li puguen fer, per un món més just i més democràtic, van colpir de tal manera Manolo Boix que va proposar-me escriure un text per a una futura exposició que ell faria sobre la revolta agermanada.
Jo em vaig posar de seguida a treballar sobre el tema, però l’exposició es va ajornar; el que comportà que anara interessant-me, i a mesura que m’informava sobre aquella revolta, sorgiren per a mi noves possibles històries que van cristal•litzar, per dir-ho d’alguna manera, en el llibre Crim de Germania.
Tot aqueix conjunt de fets i circumstàncies ha comportat que, a hores d’ara, tinga un bon nombre de relacions. I que puga afirmar, com deia l’escriptor Josep Pla, que a l’Alcúdia tinc amics, coneguts i saludats. A tots ells, des d’ací, la meua cordialitat, el meu agraïment i el meu afecte.
Altrament, en tot homenatge a un escriptor o a una escriptora, una pauta indefugible és parlar sobre dos aspectes generalment indestriables: la trajectòria vital i l’obra literària.
Sobre això i altres coses, com ara el retrobament amb l’idioma, la decisió i compromís personal d’expressar-me amb ell i dels anys d’aprenentatge, voldria contar-vos alguna cosa, encara que us promet no fer-ho llarg.
Vaig nàixer nou anys després d’acabar-se la guerra Civil o Incivil, el 24 de desembre del 1948, és a dir, que ja he arribat a allò que defineixen els diccionaris com una edat provecta. I qui vulga fer el càlcul que el faça.
Sobre l’ambient en què vaig viure immers en la meua infantesa i adolescència, he de dir que era un ambient amb una tradició cultural plena de les mancances de drets i llibertats de les dictadures, en aquests cas la llarga dictadura del general gallec, i entre elles la llibertat d’expressió. Però, a més a més, amb un penós i precari estat de la nostra llengua, que ja venia de segles, però agreujat per la dictadura franquista; on l’hibridisme que comporta tota situació lingüística diglòssica, on l’idioma minorat –que és una manera de dir eufemísticament sotmés– es marginat, relegat a un paper irrellevant, secundari, humiliat, insolvent, i, a vegades, fins i tot proscrit.
En aquell temps, a Alginet, el ventall de possibilitats de veure el nostre idioma utilitzat amb alguna pretensió, diguem-ne artística o de lletra impresa, es reduïa als els llibrets i versets de les falles -si per sant Josep anava algun any a València a veure-les- o les peces en valencià, els sainets, que representava el grup de teatre del poble, on a vegades també participava la meua germana. De tant en tant, també hi havia alguna cançoneta o poemeta, que, miraculosament havia romàs en la tradició local o familiar, o algun poema, com ara El barranc dels Algadins o Arròs en fesols i naps, de don Teodor Llorente, per a esponjar el cor dels nostres parlants vernacles en ocasions puntuals i assenyalades, i no massa nombroses. La resta ja pertanyia al món popular, a l’oralitat, on, malgrat tot, pervivien els refranys, les locucions, les endevinalles.
Tot plegat, un referent lingüístic ben precari, irrisori i, a vegades, fins i tot macarrònic. Potser va ser aleshores, quan tindria uns dotze anys, encara que no ho recorde amb precisió –ja ho he contat algunes vegades, però no m’importa repetir-ho de nou ací–, que va llegir el text d’un poema que tingué en mi un efecte encoratjador. Era un curt epitafi, escrit en la nostra llengua, que es trobava insòlitament en una de les làpides del cementeri d’Alginet, on, com d’habitud passa als cementeris de pobles valencianoparlants, el 99% de les inscripcions, o més, són escrites en castellà. Un poema gravat en la gran creu de pedra del panteó de la família Greus, un membre de la qual, Vicent Greus –destinatari del poema- havia exercit de magistrat a Barcelona a les darreries del segle XIX, el qual, amic de Llorente, i a qui Constantí Llompart li havia escrit un poema, també havia fet les seues provatures en el camp de la lírica. Aquestes vel•leïtats poètiques del jutge, acompanyades amb un lleu elan o vernís de renaixença i conseqüent estima per la cosa nostrada, li les havia encomanades a la seua neboda i hereva: Pepita Greus, poetessa d’alguns poemetes esparsos, que donà nom al famós pasdoble de Pérez Choví, i autora dels senzills versos de In Memoriam, gravats a la tomba, que jo vaig aprendre de cor:
Sentint-te morir manares
Alçant l’ànima i el cor a Déu,
Soterrar-te junt als ossos dels teus pares,
A la sombra d’una creu.
Amb els quals vaig intuir un fet, una potencialitat, que a alguns pot semblar-los ara una banal o ximple, però que aleshores no era tan evident. És a dir, que amb el meu idioma, amb què jo m’expressava, també podria vehicular o aconseguir o tractar d’aconseguir un text amb una bona qualitat literària.
Encara que havia de superar nombrosos entrebancs. Ja que això, segurament, va ocórrer a cavall de les dècades del 50 i 60, en plena època franquista, al meu poble, eminentment rural, on la llengua era encara bastant viva, malgrat que no contava, com he dit adés, amb una tradició cultural solvent, ni un ensenyament escolar que assegurara el seu coneixement, ni tampoc hi havia massa rigor o esforç en el desig de perpetuar-la amb una mínima dignitat. Crec que sols la mantenia la forta inèrcia dels seus parlants.
Tanmateix, posteriorment, vaig reafirmar-me en aquella meua intuïció que havia albirat de xiquet, en constatar que amb el meu idioma es podien escriure obres dignes de figurar en manuals de literatura, com vaig veure en un llibre de COU, de finals dels seixanta, que utilitzàvem a l’Institut Laboral de Gandia, on jo vaig estudiar el laboral superior, l’autor del qual era Lázaro Carreter.
Aquest hi havia dedicat dues planes a la literatura escrita en català i gallec. I en l’escassa part referida al conreu literari de la nostra llengua es trobava un poema impressionant, de Joan Maragall, titulat La vaca cega, escrit l’any 1893, que a mi em va posar la carn en borró només llegir-lo, amb la traducció al castellà feta per Miguel de Unamuno. I que potser alguns de vosaltres ja sabeu i que comença així:
Topant de cap en una i altra soca,
Avançant d’esma pel camí de l’aigua,
Se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça… etc.
Poema que em va corprendre i que va ser per a mi tota una revelació. Poc més tard, o paral•lelament, descobriria el nivell intel•lectual i la claredat expositiva del Joan Fuster de Nosaltres els valencians, el gust de la paraula popular en la poesia de Vicent Andrés Estellés en La clau que obri tots els panys o el sentit del compromís identitari de les cançons de Raimon, referents que ens van commoure i van ser grans estímuls per a la gent que començàvem a escriure. Referents que van despertar en mi la convicció que aqueix era el camí –un camí de treball, resistència i supervivència–, i van encoratjar-me en el repte personal de voler ser escriptor en la nostra llengua, compromès amb la meua terra i la meua cultura, i de donar amb els meus textos, als lectors i les lectores que em llegiren, allò millor de mi que els poguera aportar.
Tot això pensant en escriure obres dignes, homologables en una cultura normal i no amenaçada, amb un ús habitual i culte i amb textos suggeridors, precisos, flexibles, capaços de narrar històries o de fer sentir o de despertar les mes belles emocions i que, alhora, que aquest nostre idioma esdevingués un element d’identitat, de cohesió cultural i humana.
Un programa ambiciós i de bons propòsits que he tractat de dur endavant proposant-me un sèrie d’objectius, com ara:
–crear mites, mitificar personatges, llocs i fets, per tal d’afermar i vertebrar la nostra cultura, perquè els mites cohesionen la memòria col•lectiva;
–fer, en les meues novel•les històriques, una reflexió del present a partir d’uns fets del passat; creant una via d’apropament històric, que alhora que ficcional fóra també una via de coneixement que no caiguera en la parcialitat, que defugira d’una visió maniquea de la vida on solament hi ha bons i dolents;
–recuperar i dignificar l’idioma, a partir de registres d’autors clàssics i populars;
–presentar un àmbit de ficció polifacètic, coral, que actuara com un refugi, com un recurs d’autoajuda per al lector o la lectora. En el sentit que expressa Vargas Llosa, quan defineix la novel•la com: «…una organització arbitrària de la realitat humana que defensa els homes contra l’angoixa que els produeix intuir el món, la vida, com un bast desordre.»
–demostrar la impossibilitat de copsar la realitat des d’una sola perspectiva, perquè la vida és canviant, complexa i diversa.
–escriure amb els desideràtums de fluïdesa, versemblança, bellesa, amenitat i enginy.
–intentar crear un referent de l’imaginari col•lectiu, un narrativa ambiciosa;
–Com també amb la voluntat i el desig d’escriure una ficció vàlida, positiva, per a que qualsevol ésser humà puga, amb el plaer de la lectura, retrobar-se, descobrir les múltiples facetes de la vida humana o un nou espai de llibertat. I en això estem i en això continuem. Moltes gràcies.
Josep Lozano.
Taula de les Lletres i els Menjar, l’Alcúdia, 28/XI/08.