NOSAL3 en som + de tres

Anit acabàrem de transcriure els apunts presos a la xerrada que amb el títol de “El genocidi franquista a València” vam tenir amb Empar Salvador el passat 30 de gener al casal del Bloc Jaume I de l’Alcúdia.

   Us recordem que el proper sopar-xerrada serà el dia 20 de febrer a les 21’30 al nou casal del Bloc Jaume I, C/ Sant Jaume (antic Santiago Apóstol), núm. 31 -és el carrer paral·lel a la carretera de Carlet-. Vindrà a xerrar i sopar Alfons Esteve i parlarem al voltant de “Els drets lingüístics del valencians”.

   No vam poder fer cap foto de l’acte, així que hem hagut de recórrer a l’arxiu d’Internet per aconseguir una foto, la que teniu ací al costat.

            Empar Salvador va començar a interessar-se per investigar
la repressió franquista en assabentar-se que els seus pares l’havien patit. El
seu pare, després de patir-la a l’Estat Espanyol, es va exiliar a França, on
novament va ser represaliat i ingressat a un camp de concentració nazi.
Parlàrem de la por que fins hui dia tenalla la gent que ho va patir i encara
els costa parlar del tema.

 

            València, en temps de guerra va ser la capital de la
República i va ser un dels llocs on més barbaritats es van cometre degut a que
gran part de republicans s’havia refugiat en ella, fugint del militars rebels,
ja que eren ells i no els republicans, elegits democràticament, qui s’havien
rebel·lat. Parlarem de com el llenguatge s’ha enterbolit i fins a hores d’ara,
els feixistes acusen a gent que exercia els seus drets democràtics de rebels,
quan en realitat van ser ells els qui, saltant-se l’estat de dret (que ara tant
els ompli la boca) van provocar una guerra fraticida.

 

            Qualsevol lloc de grans dimensions de València va servir
per fer de presons on s’amuntegaven els detinguts, sovint per haver tinguts
càrrecs tan irrellevants com agutzil d’un ajuntament; i així, van servir de
presons la plaça de bous, les esglésies, algun que altre convent,
l’hospital-manicomi. Molta gent refugiada desaparegué en aquests llocs.

 

            Amb treballs van poder fer parlar a algunes de les
persones que sabien alguna cosa (la por, sempre la por, dificultant la
investigació) i es va iniciar la recerca dels cossos d’aquestes persones
desaparegudes, començant per la serra Calderona, on es comentava que hi havia
fosses comunes, amb un resultat negatiu. La metodologia de recerca la van
copiar de la emprada al camp de concentració nazi de Mathausen, i que entre
d’altres coses deia que calia buscar on menys t’ho esperes. Es va fer una
recerca de documentació a la biblioteca, als arxius de l’ajuntament, sense cap
resultat. Finalment, a les oficines del cementiri de València van trobar
registres d’enterraments en fosses comunes, una d’elles de prop de 14.000
metres quadrats.

 

            Des de la mateixa esquerra no es volia saber res, ja que
en temps de Clementina Ródenas com a alcaldesa, es van construir diversos blocs
de nínxols destruint dues d’aquestes fosses.

 

            De la documentació recollida es dedueix que el franquisme
va cometre un genocidi a València. Tota aquesta documentació es va compilar i
finalment es va publicar el llibre que dóna títol a la xerrada, i que es va
haver d’anar a imprimir fora de València, ja que no trobaren cap empresa que ho
fes, per por a perdre contractes amb l’administració. El llibre s’ha fet amb la
voluntat dels professionals que han participat (fotógrafs, arqueòlegs,
forenses, historiadors, metges,…). Per poder accedir a alguns arxius i
oficines, hagueren de recórrer a un notari, que finalment va ser una notaria
sense por, que va fer inventari de llibres i registres per a que no
desaparegueren.  

 

            Els qui van cometre aquestes atrocitats posen excuses. A
la resta de l’estat espanyol es va dir, una vegada mort Franco, que havien estat
víctimes de la guerra, a València, del que es desprèn de la documentació, foren
morts accidentals, i així trobem com a causes de mort dels enterrats a les
fosses “hemorragia interna”, “ablación del cuerpo”, “asfixia por inmersión”,
els infants, que també hi havia, solien morir per “falta de vitalidad”.
L’alcalde de Riola, mort d’una pallissa, diu que va morir de “tuberculosis”. El
llibre amb totes aquestes dades anava recorrent les mans dels assistents a la
xerrada i ens va fer esgarrifar la manera matussera de com volgueren amagar les
atrocitats comeses. S’arribà a dir que els morts eren enterrats a les fosses
comunes perquè no es podien pagar el nínxol. També deien que “accidentes ha
habido toda la vida” .

 

            La llei per la memòria històrica s’ha quedat molt curta,
ja que diu que tots els crims han prescrit, i així, la llei d’amnistia del 1977
s’ha vist reforçada, sent una llei ignominiosa.

 

            I així, tenim a hores d’ara, 150.000 desapareguts
documentats a tot l’estat espanyol, i podem pensar que en van ser molts més, ja
que a més d’eliminar gran part de la documentació, també hi hagué molts
desapareguts que ni tan sols estan inscrits enlloc. 

 

            Nosal3 també comentarem que quan els feixistes (hui dia
“neocons”, “liberals” “socialpatriotas” i bajanades així per tal de difuminar
la seua ascendència) senten parlar de la memòria històrica diuen que no cal
tornar a obrir ferides cicatritzades. Seran les seues, ja que les de la nostra
part encara supuren. I ho diuen mentre encara estan portant els “seus” als altars
amb el consentiment del Vaticà. Si pensen que això no és tornar a obrir ferides
no sabem que pot ser.