“Estar blanc com la paret”, de petita ella ho aprengué així, com en Pla ho escrigué. Ara no se’n parla d’aquesta mena de blancor que pren el rostre de qui es mareja o desmaia, ara es diu “estava blanc com un mort”, “ha perdut el color”, “es posà molt pàl·lida”… La frase feta deu tenir
David Lyon (1948) “L’heretgia demostra la vitalitat de la religió” ( i la seva debilitat)
25 anys junts. He après, m’he commogut, m’heu informat i m’heu donat eines per a saber construir i deconstruir. Gràcies!.
El partit que s’anomena , s’ho creu i se’n vanagloria, “d’esquerres” ha ofert avui a Badalona l’últim acte d’una mena de “gatada”. Ni al segle XIX en Serafí Pitarra hagués trobat millor argument per a una de les seves paròdies que el que ahir es visqué al consistori badaloní. Un espectacle còmic, una astracanada
Era el final del mil·lenni i res no succeí. Tot semblava tranquil, igual a l’ahir, sense cap transició anòmala, només el canvi numeral, any 1000, any 2000. No hi hagué senyals del temut, en altre temps, final de mil·lenni. Calma aparent, el consumisme creixent que ha convertit la compra en l’activitat cultural del temps
Quan els anys 50 donaren pas als 60 del segle passat ja eren perduts molts signes del passat, el del dol fou un d’ells. El dol tenia graus, podia ser “dol” o “mig dol”. Homes i dones vestien de negre quan es moria el marit o muller, fills, pares; ells tenyien un “trajo”, si
Joni Mitchell (1943-) De “Big Yellow Taxi” “Pavimentaren el paradís/ i hi construïren un aparcament” ( hi hagué un submarí groc i un taxi groc també!)
“Postmodernitat” és una etiqueta sociocultural que intenta definir una època confusa en què la idea- força del progrés cultural com a esperança del futur universal s’esmicola sota el pes de la nova tecnologia . L’etiqueta demostra la impossibilitat d’anomenar de manera intel·ligible el canvi profund que a finals del segle XX estava sofrint el
Quan el Sol s’ha amagat darrere del modest puig d’Ossa de la la serra de Collserola, Venus enlluernadora senyoreja el tros del cel que es veu des del balcó. El cel de la ciutat és net, fins i tot s’hi poden distingir algunes estrelles. Venus imanta la mirada, deixar de mirar-la és sentir l’absència,
Roberto Calasso (1941-) “L’algoritme és Zeus” (regeix els nostres actes…)
Una nova paraula ha entrat al diccionari, un monosíl·lab empoderat (epítet suggestiu, vell i usat com una modernitat en el discurs polític i intel·lectual dels últims anys) per la gran xarxa, un mot per a molts sense significat i per a d’altres el mot-pin de la familiaritat tecnològica. El bot és la nova paraula
El segle XVII fou el punt zero del racionalisme, el triomf de la raó contra els dogmes, l’individualisme, el pensament científic, fou també el temps de l’excés de l’ornamentació barroca i la cacera de bruixes a Salem, la invenció de la màquina de vapor i la popularització d’aparells mecànics, autòmates. A França és “le
Albert de Bollstädt, nascut en família noble a Baviera entre l’any 1191 i el 1206, és el contrapunt lluminós de la tòpica imatge tenebrosa del’Edat mitjana. Home d’intel·ligència extraordinària, ingressà en l’ordre predicadora dels dominics, mestre de saber enciclopèdic, professor a les Universitats de Colònia, Estrasburg, París entre d’altres, fou un savi biòleg,
L’ ésser humà ha volgut ser déu , crear d’altres humans per a dominar-los segons la seva voluntat o caprici, crear còpies d’ells mateixos i el relat mític durant segles recordava a les gents que allò impossible era possible i que els somnis eren imatges de realitats viscudes. El relat deificà en Hefest
Cançó de la Moreneta Moreneta’n sou, es que’l Sol vos toch, es que us toca’l Sol lo Sol de la Gloria. Moreneta’ n sou, moreneta y rossa. …………… Catalans, veniu, María us anyora, té’l sol per vestit, lo cel per corona, per trono un mont d’or, per cambra una gloria: veníula a