Els falsos profetes no es cansen. Els endevinaires ombrívols ens fatiguen amb la repetitiva tornada del nostre declivi, dels mals que l’independentisme ha infligit al país, dels anys catastròfics que hem viscut amb els governs separatistes. L’independentisme ha estat la caixa de Pandora, que en obrir-se s’ha desplomat el cel de la benaurança de l’abans-procés,
Els noms que ens identifiquen són, en gran manera, la projecció d’un desig, aspiració, d’un sentiment potser mig amagat d’aquells que ens l’imposen i són també el testimoni de l’atmosfera emocional col·lectiva d’un temps. Són els nostres noms un relat aliè. La nena s’astorava quan sentia dir el nom d’algunes veïnes, sentia dir i sentia
Pablo Ruiz Picasso (1881-1973) La vellesa no es cura, es prepara (com tot bon estofat)
Des de fa uns anys un equip d’arqueòlegs cerquen les tombes de Cleòpatra i Marc Antoni a la vora del temple dedicat a Osiris, el Taposiris Magna, on Plutarc testimonià que els grans amants eren sepultats . L’historiador romà narra que Cleòpatra, la reina d’Egipte, Xipre, Àfrica i Celesíria, féu excavar al costat
L’isme espanyol de Podemos-Podem és un fet conegut, l’ambigüitat entre servir Espanya o Catalunya els-les delata però ara també sabem quelcom més íntim, compleixen el precepte quaresmal de l’abstenció. La seva línia político-tàctica és una ziga-zaga , al Parlament diuen NO a la independència, diuen SÍ al dret a l’autodeterminació i al Congrés aixequen el
Aragonès el candidat a la Presidència de la Generalitat, únic possible pel pes dels vots obtinguts per ERC, ha de forjar aliances per a l’èxit de la seva investidura. Dues són les lligances polítiques que els diferents partits, tertulians, analistes, articulistes i assimilats han presentat com a probables, segons interessos i desitjos: a. La “independentista”,
PDeCat ha escrit l’ultima pàgina de la seva accidentada història i ho ha fet amb mala lletra i moltes errades, ha sostret vots als partits independentistes, en especial a qui ha considerat un adversari, Junts, i ha malmès la figura institucional d’Artur Mas conduint-lo a emprendre de mala gana una batalla perduda d’antuvi. La de
Ritesh Batra (1979) De vegades un tren equivocat et duu a l’estació desitjada (De “The Lunchbox”) De pel·lícula!
La campanya electoral ha acabat, avorrida, lineal, marmòtica i tòpica. La societat catalana l’ha viscuda amb els deures fets, sabent que no és encara el moment de la decisió final . Independentistes i unionistes no intercanviaran un vot. Els podemites només aspiren a formar part d’un govern socialista i els últims pedecatistes a ocupar
El narcisisme és destructiu. Colau no ha pogut superar la seva imatge agosarada de joveneta i s’ha posat en primera fila davant del micròfon i la càmera, valenta ella!, per a fer de rapera. El resultat fa sospitar que ni Colau ni Albiach han estat cridades a triomfar en aquesta faceta. No sé el cost
De molt antic ve l’aïllament de persones infectades per un mal encomanadís, la Bíblia, el Llibre de llibres, en parla més d’un cop, com al Levític on uns versicles prescriuen que el leprós “es quedarà sol i viurà fora del campament”. Les malalties infeccioses han viatjat a través dels segles, s’han reproduït, han mutat
Jaume Vallcorba (1949-2014). De les notes del Bloc Maragall, sobre la llengua. “Sense plantar cara és molt difícil véncer” (Recordem-ho)
El 14-F aniré a votar, com sempre ho faré a primera hora, a les 9 del matí. Segons se’ns digué enguany hi haurà una mena d’escala horària per als votants d’acord amb dos paràmetres, edat i aflicció viral. Per edat era assignada al torn primer, de 9 a 12 del matí, reservat als votants majors
Obro el llibre encara no llegit, “El Cazador Celeste” de Roberto Calasso. Sento el respecte i l’emoció de la cerimònia iniciàtica, la d’entrar en el món de les metamorfosis, en una narració poètica absorbent en què la paraula és lligada al misteri de la cultura. Calasso és un humanista o un savi o un transmutador
Jéssica Albiach es presenta com a cap de llista de Catalunya en comú Podem a les eleccions del 14F i, per a optar a la presidència de la Generalitat, ho fa amb poca preparació, amb un argumentari pobre d’ideologia i de coneixements, amb una barreja de socialisme naïf i populisme. El discurs és conegut, adreçat