La síndrome d’Estocolm és un estat psicològic força complex que fragilitza la víctima sotmetent-la al domini de l’agressor; es produeix en àmbits diversos, també en el de la política: l’agressor justifica sociopolíticament i ideològica la repressió i l’agredit assumeix que la repressió exercida sobre ell, els seus fets i ideologia és lògica i legítima.
Illa, emulant de manera ridícula i pretensiosa el govern alternatiu al de Jordi Pujol que Pasqual Maragall constituí l’any 1999, ha presentat als mitjans de comunicació el seu govern a l’ombra, amb una escenografia i guió que ni “Polònia” podrà superar. Illa ha perpetrat una grotesca caricatura de la política, ha banalitzat la tasca del
Quina mala passada!. I no només saps que no ets immortal, saps que cada dia que estàs vivint s’escurça el temps de viure. Em diràs que aquesta és una realitat des del moment de néixer, ho sé però és ara, al creuar la barrera dels 85 anys, que el sentiment de tenir una desconeguda i
Si un poble no pot cantar dempeus el seu himne no cal que en tingui ni mereix tenir-ne. L’himne nacional no és una cançó que pugui desestructurar-se com un plat gastronòmic postmodern, és un crit col·lectiu, un nus sociomusical de trobada comunitària. Per estètica o afany postmodern no poden destruir-se o desnaturalitzar-se els senyals que
William Faulkner ( 1897-1962) “El passat no és mort. Ni tan sols ha passat.” ( és el present)
Jaume Cabré és mestre d’escriptura i no deixa d’ésser-ho quan escriu una novel·la breu, que no pas una obra menor. “Consumits pel foc” és la segona part del bell palíndrom medieval d’autor desconegut que diu “in girum imus nocte et consumimur igni”, la famosa endevinalla que té com a resposta “la papallona de nit”, la
Nikita Khrusxov (1894-1971) “El que és nostre és nostre i el que és vostre és innegociable” (equiliquà!, que deia monpare)
Mtoto, “el nen” l’anomenen els qui habiten aquella terra africana, els suahili. Fa milers d’anys, 90 0 8o potser, poc importa el nombre d’aquells temps remots i inescrutables, quan la terra era intacta, quan encara no era la naturalesa perquè no existia l’antítesi, l’artifici, l’homo neandertal avançava de manera sàvia i intuïtiva. Era caçador, com
En Rufián no podia contenir la satisfacció. Junts, la seva bèstia negra, havia estat descavalcada del Govern. ERC es disposava a començar la negociació amb els Comuns (que no cal confondre ni amb comunistes ni amb esquerres semblants). I ell anava a anunciar la bona nova a la vicepresidenta tercera del Govern espanyol, la nova
Czeslaw Milos (1911-2004) “És possible que no hi hagi cap altra memòria que la de les ferides” ( la memòria no és el record)
Al lloc que havia ocupat aquell plàtan malalt plantaren un arbret de semblança dèbil. No en sabia el nom, ni podia saber que aquest seria fonament de la nova memòria . Avui al carrer hi ha molts arbres com aquell primer, són alts, copa espessa de branques entrelligades i frondós fullatge, fulles com fines serres
Els plàtans formaven part de la fesomia del barri des de la infància. Amb la cadireta sortia al balcó, allí aprengué a enfilar l’agulla de forat gran i fer punt de creu sobre el canemàs, asseguda al terra amb un gibrellet amb aigua i fang de l’obra del carrer hi pastava petites olles i
Vivim en l’anomalia. Els nostres polítics acorden i desacorden el flux de la història en una presó, es miren i parlen des d’una i altra banda d’un vidre, el material de fredor transparent que els separa. Un símbol potser, són dues parts del mateix, la pròpia existència del vidre malgrat simula una distància gairebé nul·la
El 23 de juny de 1897 un compositor sortia a coll del teatre Apolo de Madrid, havia estrenat una sarsuela d’un acte amb què creava el gènere ” chico”, “Agua, azucarillos y aguardiente”. El públic madrileny embogí, el mestre Chueca triomfà. La sarsuela des de finals del segle XIX i durant dècades del XX
L’ex líder d’un extint partit polític històric ha anunciat la creació d’una Escola de Líders. Pregunta obligada: I sap com és un líder?. Creu que els i les líders es construeixen com si fossin ninotets del Lego?. Ell mateix i el seu fracàs com a líder és l’exemple perfecte que el lideratge només l’exerceix aquella