Consellera, has escoltat el que demana el professorat de les nostres escoles?, i el que demanen els alumnes, els pares?, has sabut escoltar el que demana i espera la nostra societat de l’escola? Saps bé que la nostra escola, els nostres Instituts, són els espais més preuats de la nostra cultura, el lloc on es
Dia de Reis. No hi ha cap criatura a l’escala, no se sent cap soroll, la gent que hi viu és gran i avui no surt al carrer. Fa molt de fred. Cap crit d’alegria, de descoberta del regal desitjat, “mira papa!, mama, mira!, els Reis m’han portat la bicicleta que volia!”. I al carrer
Vella. La paraula em desagrada, substantiu i adjectiu alhora. No em sé dir “soc vella”, soc gran però. “Gran” no indica, deteriorament, no és un diminutiu, com sí que ho és l’origen de la paraula,”vetula”. Vell és el contrari de nou. En llatí, la mare de la nostra llengua maltractada , fou així, vell oposat
Memòria en crisi la meva. Ahir vaig haver d’emprar una perífrasi per a suplir un nom i no és el primer cop que em cal fer-ho. Un símptoma potser, però de què?. Els 90 anys viscuts són el cobrellit que amaga tots els llençols de la memòria, les explicacions possibles de la pèrdua dels prodigis…
La caldera ja funciona. Estic perdent l’autocontrol, dubto. Dubto de les meves forces, reaccions, accions. Des que l’Antoni morí, encara no han passat tres mesos, el meu entorn ha descobert que tinc 90 anys i l’alarma ha saltat. No surtis, fa fred -en fa, és ben veritat-, el dia enfosqueix ràpid, on vols anar, sola?,
23 de Novembre de 2025. És diumenge, un diumenge com qualsevol altre d’hivern, quan el dia enfosqueix abans de les 6 de la tarda. Són quarts de deu de la nit, per la finestra es veuen llums tènues en alguns edificis dels voltants. Nit fosca, freda. L’Antoni morí í el 6 de setembre, crec que
Els fills de na Carme Junyent amb una senzilla frase m’han encongit el cor i alhora l’han omplert de pau i tendresa. Una breu frase plena d’amor, sense additaments, senzilla, neta, com la mare era. “La nostra mare s’acaba de morir”. Ella, tan viatgera, feia des d’uns mesos ençà l’últim tram del seu camí. L’havia
El fil roig es desfila, el patriotisme nacional s’aprima, el seu color, roig de sang en els temps difícils, ha perdut intensitat, és avui tan sols un record del que era. Ha mort un patriota català, en Josep Espar i Ticó. Fou el jove que primer entonà el dia llunyà del 19 de maig de
popular tarantella lingüística vehiculì, vehiculà curriculì, curriculà bilingüí, bilinguà i l’escola catalana? chi lo sà, chi lo sà…
Sembla evident que la interlocutòria emesa pel TSJC ha estat redactada fa temps (en castellà òbviament) sense cap mena d’opció a ésser favorable a acceptar la demanda del Govern i de la societat educativa. És evident també que la sentència ens obliga a posar-nos davant del mirall i a preguntar-nos qui som, qui volem ser
Saviesa mallorquina S’operació ha anat molt bé, però madona és morta. Això…
Ja se sabia (el món és tan petit…) que les persones inductores de la proposició de llei de modificació de la llei de política lingüística, coneguda per economia de la llengua com la llei de l’escola bilingüe, cercaven el recolzament de les patronals de l’escola privada en no poder aconseguir l’adhesió de l’escola pública. Ahir
Joan Fuster, 1922-1992 És la conclusió a què he arribat: només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia. (de penitència, consultar al diccionari la rara 199paraula “ortografia”)
El President Aragonés ha commemorat la proclamació de la República catalana feta pel President Macià el 14 d’abril de 1931. És pedagògic recordar-ho i honorar en Macià, jo mateixa, com molts catalans ja grans, l’estimem. El President Aragonés ha aprofitat l’ocasió per a anunciar que la data del 14 d’abril es convertirà en data assenyalada
Pla , el gran escriptor, reinventà la seva història, recreà el seu personatge , amagà la seva tendresa i el seu delit pel ritme de la prosa. En Josep Pla té 20 anys quan escriu “Begur, la vila blanca i alta”, el títol harmònic fet d’assonàncies i consonàncies. No sap encara si serà observador sagaç