Sembla evident que la interlocutòria emesa pel TSJC ha estat redactada fa temps (en castellà òbviament) sense cap mena d’opció a ésser favorable a acceptar la demanda del Govern i de la societat educativa. És evident també que la sentència ens obliga a posar-nos davant del mirall i a preguntar-nos qui som, qui volem ser
Ja se sabia (el món és tan petit…) que les persones inductores de la proposició de llei de modificació de la llei de política lingüística, coneguda per economia de la llengua com la llei de l’escola bilingüe, cercaven el recolzament de les patronals de l’escola privada en no poder aconseguir l’adhesió de l’escola pública. Ahir
El President Aragonés ha commemorat la proclamació de la República catalana feta pel President Macià el 14 d’abril de 1931. És pedagògic recordar-ho i honorar en Macià, jo mateixa, com molts catalans ja grans, l’estimem. El President Aragonés ha aprofitat l’ocasió per a anunciar que la data del 14 d’abril es convertirà en data assenyalada
Si la llengua vehicular emprada normalment a l’escola ja no és només la catalana sinó també la castellana, perquè com s’hi addueix cal adaptar l’escola a la “realitat” sociolingüística de Catalunya, és evident que ben aviat se’ns podria alliçonar sobre la necessitat de legislar que la llengua vehicular als mitjans de comunicació de titularitat pública
L’escola catalana ja no serà atacada puix deixa d’ésser catalana. La imposició judicial del 25% en llengua castellana en matèria d’ensenyament ja no tindrà raó de ser, era la prova que amb deficiències i amb mancances la nostra escola era nostra, que no era espanyola sinó catalana. La llengua vehicular era entesa socialment com la
“Parlem català perquè som catalans”. Ho digué Manyé i Flaquer fa anys. I així ho crec. Si el nostre Parlament legisla que a Catalunya , a l’escola , cal “parlar” (ensenyar en) català i castellà, converteix els catalans en espanyols i catalans . El somni daurat, l’obsessió confessada dels socialistes i podemites, dels “unionistes”, dels
Ens esquincem les vestidures quan la nostra llengua a l’escola fou malferida fa 15 anys amb la sentència del Tribunal Suprem espanyol sobre el Referèndum. Quan no es denuncià que l’Advocat de l’Estat imposà, amb al·legacions, el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament. Ha estat emmascarat elevant a categoria política un mètode d’aprenentatge de
I ells, ara aquells, digueren fa ben poc “aquest Govern és endreçat, oi?”… No fou una sorpresa. El Govern d’avui desprèn aquella vella olor del peix al cove, és una còpia color sèpia i sense ànima del que Ell, ara Aquell, pilotà , el de l’ordre sense ensurts, el Govern de l’última modernitat del segle
La síndrome d’Estocolm és un estat psicològic força complex que fragilitza la víctima sotmetent-la al domini de l’agressor; es produeix en àmbits diversos, també en el de la política: l’agressor justifica sociopolíticament i ideològica la repressió i l’agredit assumeix que la repressió exercida sobre ell, els seus fets i ideologia és lògica i legítima.
Vivim en l’anomalia. Els nostres polítics acorden i desacorden el flux de la història en una presó, es miren i parlen des d’una i altra banda d’un vidre, el material de fredor transparent que els separa. Un símbol potser, són dues parts del mateix, la pròpia existència del vidre malgrat simula una distància gairebé nul·la
Ull!, ERC, Junts, CUP, ull viu!. No tenim més vots per a donar-vos, ni tenim més urnes per a omplir-les de paciència i confiança. S’esgota el crèdit que us hem atorgat i si el perdeu, la pèrdua durarà molt de temps. Mantindrem la confiança, el respecte i l’agraïment a qui és a l’exili i a
Laura Borràs llegí el discurs, pensat i estructurat en gran part per a ésser pronunciat el dia que fos elegida Presidenta de la Generalitat. Enuncià en primer lloc els paràmetres de l’obra de govern, convertint-se en mentora-antagonista del proper President i emfasitzà el seu paper d’única custòdia del vot del poble . Obvià qualsevulla referència
Oriol Junqueras ha fet una afirmació polèmica, “No volem triar entre Junts i Comuns”. Junqueras està duent al límit el seu “bonisme”, quan el seu lloable afany d’aconseguir una “via àmplia” per a governar Catalunya eixamplant la base votant independentista no ha reeixit. El líder d’ERC ha dit que no vol triar entre Junts i
Els falsos profetes no es cansen. Els endevinaires ombrívols ens fatiguen amb la repetitiva tornada del nostre declivi, dels mals que l’independentisme ha infligit al país, dels anys catastròfics que hem viscut amb els governs separatistes. L’independentisme ha estat la caixa de Pandora, que en obrir-se s’ha desplomat el cel de la benaurança de l’abans-procés,
La campanya electoral ha acabat, avorrida, lineal, marmòtica i tòpica. La societat catalana l’ha viscuda amb els deures fets, sabent que no és encara el moment de la decisió final . Independentistes i unionistes no intercanviaran un vot. Els podemites només aspiren a formar part d’un govern socialista i els últims pedecatistes a ocupar