El cóc del diumenge … marxista
7 de juny de 2020
0 comentaris
Karl Heinrich Marx “Un pas endavant val més que mil paraules” (l’hem fet…i ara què?)
Karl Heinrich Marx “Un pas endavant val més que mil paraules” (l’hem fet…i ara què?)
Vaig deixar el llibre. Llegia Faulkner. feia anys que el tenia oblidat. Dens, fort, les veus negres-blanques de Yoknapatawpha, el comtat que només pot trobar-se al mapa literari. Vaig deixar el llibre. Havia sentit el cant d’un ocell, una merla potser. Què escriuria avui en Faulkner?. Vuitanta anys han passat, prop d’un segle en
Franz Kafka (1883-1924) “Hi ha llibres que són com una clau que obre les sales desconegudes del nostre propi palau” (ben poc kafkià!)
La mama era allí, dormida per sempre, al llit que havia estat el de la nena. Maig. Les portes del balcó eren mig tancades, els batents de fusta deixaven passar feixos prims de llum , una tènue dolçor sensual de primavera impregnava l’habitació. “Quina ràbia morir en primavera” digué encara no feia quinze
Nasquí sense saber que ho seria, sense saber que seria de la ceba. No era res sorprenent perquè quan has acabat de sortir de la panxa de la mare no saps res de res. Nasquí i vaig plorar, no sé si fou així perquè la llum del dia em despertà de cop o perquè
De petita, (el batxillerat era llavors una llarga travessia espanyola-castellana des dels 10 als 17 anys), aprengué de cor versos del poema del Mio Cid, mai no ha oblidat aquells que deien ” plorando de los ojos, tanto avien el dolor. De las sus bocas todos dizien una razón:¡ Dios, qué buen vassallo, si
Joan Lluís Vives (1493-1540) Carta a Erasme “Vivim en temps difícil en què no podem ni parlar ni callar sense perill” (En fa cinc segles!)
“Estar blanc com la paret”, de petita ella ho aprengué així, com en Pla ho escrigué. Ara no se’n parla d’aquesta mena de blancor que pren el rostre de qui es mareja o desmaia, ara es diu “estava blanc com un mort”, “ha perdut el color”, “es posà molt pàl·lida”… La frase feta deu tenir
David Lyon (1948) “L’heretgia demostra la vitalitat de la religió” ( i la seva debilitat)
25 anys junts. He après, m’he commogut, m’heu informat i m’heu donat eines per a saber construir i deconstruir. Gràcies!.
El partit que s’anomena , s’ho creu i se’n vanagloria, “d’esquerres” ha ofert avui a Badalona l’últim acte d’una mena de “gatada”. Ni al segle XIX en Serafí Pitarra hagués trobat millor argument per a una de les seves paròdies que el que ahir es visqué al consistori badaloní. Un espectacle còmic, una astracanada
Era el final del mil·lenni i res no succeí. Tot semblava tranquil, igual a l’ahir, sense cap transició anòmala, només el canvi numeral, any 1000, any 2000. No hi hagué senyals del temut, en altre temps, final de mil·lenni. Calma aparent, el consumisme creixent que ha convertit la compra en l’activitat cultural del temps
Quan els anys 50 donaren pas als 60 del segle passat ja eren perduts molts signes del passat, el del dol fou un d’ells. El dol tenia graus, podia ser “dol” o “mig dol”. Homes i dones vestien de negre quan es moria el marit o muller, fills, pares; ells tenyien un “trajo”, si
Joni Mitchell (1943-) De “Big Yellow Taxi” “Pavimentaren el paradís/ i hi construïren un aparcament” ( hi hagué un submarí groc i un taxi groc també!)
“Postmodernitat” és una etiqueta sociocultural que intenta definir una època confusa en què la idea- força del progrés cultural com a esperança del futur universal s’esmicola sota el pes de la nova tecnologia . L’etiqueta demostra la impossibilitat d’anomenar de manera intel·ligible el canvi profund que a finals del segle XX estava sofrint el