Quan anava al port les veia volar de lluny. Mai no havia vist una gavina de prop. Passats els anys les veié passejant-se per la sorra de la platja, altives, el blanc argentat resplendent, el bec d’un groc pintat, li semblà un ocell de conte. És mitja tarda. La gavina senyoreja la ciutat, és
No és encara primavera. L’arbre persistent, el vell arbre de Judea de flors com petits cors, el que entapissa el terra de rosat color, ja ha florit. La pandèmia no l’ha tocat. La canalla en sortir de l’escola s’arrecera al seu voltant i amb les petites mans recullen els cors que el vell arbre
Per la barana del balcó es passeja lentament una tórtora, s’atura, mira cap al finestró darrera del qual estic asseguda amb l’ordinador sobre els genolls, escric. No sé si em veu a través del vidre, ignoro els seus costums, la mena de vida que duu. L’observo , és un colom bonic, delicat, esvelt, llueix un
Aragonès el candidat a la Presidència de la Generalitat, únic possible pel pes dels vots obtinguts per ERC, ha de forjar aliances per a l’èxit de la seva investidura. Dues són les lligances polítiques que els diferents partits, tertulians, analistes, articulistes i assimilats han presentat com a probables, segons interessos i desitjos: a. La “independentista”,
El primer apunt de l’any, quan en fa molts que vaig començar a escriure al bloc. Uns temps en què encara es discutia si el bloc era el blog, nom guanyador. Per a mi ha seguit essent un bloc, com aquelles llibretes amb espiral que de petita desitjava tenir i que de sempre n’he
Ha llegit “Els dies immortals” d’en Baltasar Porcel, la recordava a penes,de manera boirosa, llegida fa 36 anys, quan el temps i ella eren uns altres. L’obra literària no ha envellit, ella sí. 36 anys més tard l’ha tornat a llegir, amb més bagatge lector i amb més Porcel conegut. Una novel·la d’estructura complexa
Els bacteris em sedueixen potser perquè em tenen colonitzada, els budells en són la prova, i perquè són éssers intel·ligents (tal com mesurem els humans la intel·ligència). Tenen el quarter general als meus budells des d’on es comuniquen amb la resta del cos, emmagatzenen informació, s’entenen amb senyals elèctrics i fins i tot, entre
“Postmodernitat” és una etiqueta sociocultural que intenta definir una època confusa en què la idea- força del progrés cultural com a esperança del futur universal s’esmicola sota el pes de la nova tecnologia . L’etiqueta demostra la impossibilitat d’anomenar de manera intel·ligible el canvi profund que a finals del segle XX estava sofrint el
Fa uns 80 milions d’anys cobriren grans extensions de la Terra els boscos d’angiospermes, arbusts i també magnòlies, quan 60 milions abans creixeren plantes amb llavors i flors i alhora els primers insectes voladors. La magnòlia és una flor bellíssima, la perfecció de la simplicitat, té tèpals, que no són ni pètals ni sèpals,
Tal dia com ahir, quan ni tan sols era dilluns de la Pasqua florida, es comencà a aixecar la torre de Babel. 7 setmanes, la reiteració del 7 cabalístic, tardaren en finalitzar la construcció del monumental ziggurat de 7 estrats, el primer gratacels de la nostra història. Just l’acabaren la segona Pasqua, la Pasqua
He somniat que pels carrers de la ciutat uns rars ocells de colors vius picotejaven el terra, de sobte , per espant meu, s’han convertit en unes enormes rates negres d’aspecte ferotge. I amb el cor encongit m’he despertat. Rates negres?, ¿seran les mateixes que causaren fa segles aquella esgarrifosa pandèmia que delmà la població
Torna a ser-hi. Hi és en moments diversos, hi va , se’n va, torna. Al matí, migdia, tarda fins al capvesprol. Mira sovint per la finestra. El veu, una petita figura esvelta, el cap altiu, gairebé immòbil. L’alt pal del llum acaba amb dos grans focus quadrats, des de la finestra semblen un gran
La sang no sempre és vermella; hi ha sang vermella, verda, blava i fins i tot n’hi ha de transparent, sense color. Verda la té el llargandaix de Nova Guinea, transparent el drac o peix-gel de l’Antàrtic, vermella la tenim els humans i molts d’altres animals i blava el pop, la llagosta i alguns invertebrats.
A les aigües de Noruega arribà una balena blanca, una beluga que de lluny era una taca d’escuma sòlida que foragitava la curiositat de les gavines, temorenques d’apropar-s’hi. Duia un estrany collar, restes d’un arnès que li havia cobert una part del cos. Era una beluga adulta, blanca com la capa gelada de l’Àrtic, sabia