Al lloc que havia ocupat aquell plàtan malalt plantaren un arbret de semblança dèbil. No en sabia el nom, ni podia saber que aquest seria fonament de la nova memòria .
Avui al carrer hi ha molts arbres com aquell primer, són alts, copa espessa de branques entrelligades i frondós fullatge, fulles com fines serres de verds tendres i profunds que en caure entapissen el terra de groc daurat, el mateix groc que segreguen els arrels, tintura de la seda més fina. El tronc jove és llis esmaltat, fort, erecte i verd, quan fa anys l’escorça griseja segles i segles, fosca. De les aixelles de les fulles amb la primavera penja el fruit encara verd, una esfera perfecta de la mida d’un pèsol, aviat es tornarà de color porpra, negre i oferirà la seva dolçor a coloms, tórtores, merles i petits ocells. El lledó que els nens rosseguen sense por, el petit fruit de les melmelades casolanes d’antany.
Són els lledoners.
Les fulles són punts dels llibres que tinc a la vora, en duc a la bossa, són la memòria viva als carrers d’elles i ells, els reclosos a la presó i a l’exili, els assetjats impúdicament pel poder judicial i són alhora enyor i esperança confiada.
Lledoners.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!