Coc Ràpid

El 23 de juny de 1897 un compositor sortia a coll del teatre Apolo de Madrid, havia estrenat una sarsuela d’un acte amb què creava el gènere ” chico”, “Agua, azucarillos y aguardiente”. El públic madrileny embogí, el mestre Chueca triomfà. La sarsuela des de finals del segle XIX i durant dècades del XX fou un dels elements populars que formà i consolidà el casticisme madrileny.

Madrid no és Castella, és la seu de la Corte i Villa, no té història amb què identificar-se i ho fa amb Espanya, la nació uniforme, n’és la rajola central on viu entotsolada, egocèntrica, com el seu ball, el “chotís”. La manola, el mantó de Manila, el majo, la chulapa, els toros , la Gran Via, conformen una postura cultural pròpia, el casticisme, que es transforma amb el temps en una ideologia política. Els constructors d’eslògans de Díaz Ayuso l’han contextualitzat amb “Madrid es España dentro de España” , salvaguarda de la seva essència nacional i de la bandera espanyola, la seva ensenya.

El casticisme no és per al PP madrileny motiu de reflexió intel·lectual sinó la via política populista. Tot s’hi val, els vius voten, els morts callen. “Madrid es libertad”, els bars no es tanquen, els carrers són plens. El gran èxit és el reclam “Agua, azucarillos y aguardiente” en la seva versió pop, “Tapas y cañas” . El mestre Chueca sortí del teatre a coll de la multitud, potser Díaz Ayuso l’emularà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!