Quina mala passada!.
I no només saps que no ets immortal, saps que cada dia que estàs vivint s’escurça el temps de viure. Em diràs que aquesta és una realitat des del moment de néixer, ho sé però és ara, al creuar la barrera dels 85 anys, que el sentiment de tenir una desconeguda i present data de caducitat m’acompanya.
La carcassa que m’envolta té una certa semblança a la d’anys enrera però és ben diferent, ara és un llibre autobiogràfic, un atlas físic de la persona que l’habita. He crescut per dins , he envellit per fora. Sempre he sentit que sóc jo dins del meu cos i que no sóc ni sang, ni alè vital, ni un mecanisme desconegut, que sóc paraules. Pensaments, imatges i sentiments, decisions i dubtes, reflexions, històries, emocions, records, lectures, memòria… tot són mots en una sola llengua, dins d’un cos.
“Al principi fou el logos, la paraula”. Som això, potser.
(Tenir 86 anys i saber que no ets immortal és una tardana descoberta, saber que d’aquí a 20 o 30 anys en tindré 106 0 116 desconcerta. 20 o 30 anys són ben poca cosa des de l’atalaia d’avui. Cal que m’hi vagi acostumant)
Ben bé una mala passada!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!