“Parlem català perquè som catalans”. Ho digué Manyé i Flaquer fa anys. I així ho crec. Si el nostre Parlament legisla que a Catalunya , a l’escola , cal “parlar” (ensenyar en) català i castellà, converteix els catalans en espanyols i catalans . El somni daurat, l’obsessió confessada dels socialistes i podemites, dels “unionistes”, dels
Veu passar un núvol grisenc, llarguer, que en caminar el vent l’esfilagarsa fins a convertir-se en una línia vaga, gairebé inconsistent. Cau un ruixim. Ha netejat els cors de porpra de l’arbre de Judà, florit des de fa uns pocs dies. Les mèlies, l’arbre de l’amor, els xiprers són on sempre, arrelats a la terra,
Josep Pla, 1897-1981. “Era un deliri d’exhibicionisme, de vanitat i de demagògia” …en conegué un grapat de semblants
El diputat llenguallarg és aquell que duu els cabells acabats en un anacrònic “Arriba España” que li dona l’aspecte de figurant castís de “La verbena de la Paloma”. És aquell que va disfressat d’anticonvencional subversiu, de retòrica glaçada, de frase curta amb l’objectiu del titular lapidari, de sintaxi primària i exaltació glorificadora del seu ego.
Ens esquincem les vestidures quan la nostra llengua a l’escola fou malferida fa 15 anys amb la sentència del Tribunal Suprem espanyol sobre el Referèndum. Quan no es denuncià que l’Advocat de l’Estat imposà, amb al·legacions, el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament. Ha estat emmascarat elevant a categoria política un mètode d’aprenentatge de
I ells, ara aquells, digueren fa ben poc “aquest Govern és endreçat, oi?”… No fou una sorpresa. El Govern d’avui desprèn aquella vella olor del peix al cove, és una còpia color sèpia i sense ànima del que Ell, ara Aquell, pilotà , el de l’ordre sense ensurts, el Govern de l’última modernitat del segle
He sabut que ha mort na J., la noia que ha format part del record dels meus primers anys a la Universitat. Na J. era amiga, presumida, generosa i sabedora que era la noia més bonica de la classe. Em sorprenia quan seriosa, com si em renyés, em deia “no riguis tant, no gesticulis d’aquesta
Fa anys que na Xesca havia aturat el motor de l’hidroavió que sobrevolava Vilaweb, ho va fer per primavera quan la terra, el cel i el mar somriuen. Na Xesca Ensenyat, poeta, magnífica novel·lista, intel·lectual compromesa, incòmoda per a alguns per la insubornable sinceritat regalava generosa emocions i paraules als lectors que seguíem el seu
Concepte bàsic de física “Les forces ajuden a entendre la forma” ( així anem…)
No li agrada el futbol, mai no li ha agradat, i estranyament sense adonar-se`n veia els partits del FC Barcelona, admirava els dibuixos que Messi feia sobre la gespa conduint la pilota obedient, l’arquitectura d’aquella mena de dansa les passes de la qual només ell coneixia. La imantava el talent extraordinari, l’art desconegut, la
Sulla spiagia di Sidone un toro tentava di imitare un gorgheggio amoroso. Era Zeus. Així comença ” Le nozze de Cadmo e Armonia”, l’obra, la creació literària que m’enamorà per sempre fa 30 anys. Mai no havia llegit res de semblant ni sabia qui era Roberto Calasso i estranyament des de llavors aquest llibre
Oscar Wilde (1854-1900) La tragèdia de la vellesa és que segueixes essent jove. (o és el que creus…)
Espectacle fascinant. Dos arbres trenquen la monòtona verdor del carrer, han esclatat llurs flors de rara estructura i un roig intens. Focs artificials penjant de les branques, alquímia vegetal. Són els arbres de foc . Nasqueren en els temps en què ho feren els primers éssers humans, però en terres molt allunyades d’aquells, avui Austràlia
Roberto Calasso (1941-) “Els deus tornen sempre. Habituats a la metamorfosi, s’adapten als llocs, temps i circumstàncies” (Deus, simulacres de la divinitat)
Cassià Maria Just “Val molt més arriscar-se que morir d’inanició” (veus d’abans)