Ha llegit “Els dies immortals” d’en Baltasar Porcel, la recordava a penes,de manera boirosa, llegida fa 36 anys, quan el temps i ella eren uns altres. L’obra literària no ha envellit, ella sí. 36 anys més tard l’ha tornat a llegir, amb més bagatge lector i amb més Porcel conegut. Una novel·la d’estructura complexa
El mot “postureig” que abans podia qualificar les inversemblants postures dels trepitjadors de catifes promocionals i l’exhibicionisme a les xarxes socials, ha acabat ocupant un lloc privilegiat a les planes d’opinió política. Els polítics posturegen, ens diuen, i d’eixa manera la política es converteix en l’art de la superficialiitat, en gestualitat, en impostura. El
Els bacteris em sedueixen potser perquè em tenen colonitzada, els budells en són la prova, i perquè són éssers intel·ligents (tal com mesurem els humans la intel·ligència). Tenen el quarter general als meus budells des d’on es comuniquen amb la resta del cos, emmagatzenen informació, s’entenen amb senyals elèctrics i fins i tot, entre
Al mercat del barri hi pots trobar de tot, ara s’hi venen els primers bolets de la tardor, camagrocs i rovellons, malgrat es cacen (verb un xic grandiloqüent) de manera semblant i ambdós són humils fongs, els primers són troballa fàcil i els segons difícil, raó per la qual aquest són especialment apreciats a
Emil Zátopek (1922-2000) “Si no pots continuar, ves més de pressa” Som-hi!
Alguns diumenges d’aquest mesos estranys he escoltat la missa transmesa des del monestir de Montserrat. No hi veia la figura coneguda alta i prima, ja ascètica els últims temps, del monjo Regué, la seva absència em féu pensar que era malalt o que la comunitat el volia preservar del cruel virus que castiga el
Fa dies que llegí “M’explico” de Carles Puigdemont amb Xavier Trigo. El President ha llegat un valuós document polític, una multiforme experiència literària, política i psicològica que reescriu la història d’uns fets i en construeix el relat. No és un relat èpic, no hi ha herois sinó homes amb llurs defectes, pors, dubtes i
Benvolgut President, avui fa 90 anys que nasqueres, en fa 60 del teu judici, condemna i empresonament, 40 que fores nomenat 126è President de la Generalitat de Catalunya i 6 anys de la teva declaració auto inculpatòria. Fa ja 6 anys que vius la nova i dolorosa condemna que tu mateix t’has imposat ,
Karl Heinrich Marx “Un pas endavant val més que mil paraules” (l’hem fet…i ara què?)
Vaig deixar el llibre. Llegia Faulkner. feia anys que el tenia oblidat. Dens, fort, les veus negres-blanques de Yoknapatawpha, el comtat que només pot trobar-se al mapa literari. Vaig deixar el llibre. Havia sentit el cant d’un ocell, una merla potser. Què escriuria avui en Faulkner?. Vuitanta anys han passat, prop d’un segle en
Franz Kafka (1883-1924) “Hi ha llibres que són com una clau que obre les sales desconegudes del nostre propi palau” (ben poc kafkià!)
La mama era allí, dormida per sempre, al llit que havia estat el de la nena. Maig. Les portes del balcó eren mig tancades, els batents de fusta deixaven passar feixos prims de llum , una tènue dolçor sensual de primavera impregnava l’habitació. “Quina ràbia morir en primavera” digué encara no feia quinze
Nasquí sense saber que ho seria, sense saber que seria de la ceba. No era res sorprenent perquè quan has acabat de sortir de la panxa de la mare no saps res de res. Nasquí i vaig plorar, no sé si fou així perquè la llum del dia em despertà de cop o perquè
De petita, (el batxillerat era llavors una llarga travessia espanyola-castellana des dels 10 als 17 anys), aprengué de cor versos del poema del Mio Cid, mai no ha oblidat aquells que deien ” plorando de los ojos, tanto avien el dolor. De las sus bocas todos dizien una razón:¡ Dios, qué buen vassallo, si
Joan Lluís Vives (1493-1540) Carta a Erasme “Vivim en temps difícil en què no podem ni parlar ni callar sense perill” (En fa cinc segles!)