Al lloc que havia ocupat aquell plàtan malalt plantaren un arbret de semblança dèbil. No en sabia el nom, ni podia saber que aquest seria fonament de la nova memòria . Avui al carrer hi ha molts arbres com aquell primer, són alts, copa espessa de branques entrelligades i frondós fullatge, fulles com fines serres
Els plàtans formaven part de la fesomia del barri des de la infància. Amb la cadireta sortia al balcó, allí aprengué a enfilar l’agulla de forat gran i fer punt de creu sobre el canemàs, asseguda al terra amb un gibrellet amb aigua i fang de l’obra del carrer hi pastava petites olles i
De petita, (el batxillerat era llavors una llarga travessia espanyola-castellana des dels 10 als 17 anys), aprengué de cor versos del poema del Mio Cid, mai no ha oblidat aquells que deien ” plorando de los ojos, tanto avien el dolor. De las sus bocas todos dizien una razón:¡ Dios, qué buen vassallo, si
“Estar blanc com la paret”, de petita ella ho aprengué així, com en Pla ho escrigué. Ara no se’n parla d’aquesta mena de blancor que pren el rostre de qui es mareja o desmaia, ara es diu “estava blanc com un mort”, “ha perdut el color”, “es posà molt pàl·lida”… La frase feta deu tenir
Ahir la veié, semblava escorçar el colze d’una branca recaragolada del vell plàtan. Havia llegit feia força temps que aquell ocell migrava del camp a ciutat i s’hi establia en els parcs . No n’havia vist cap fins ahir al matí, la reconegué pel seu posat altiu, l’elegant silueta vestida amb plomatge negre brillant
On són?, on són les antigues armes de virtut que els nostres comtes-reis posseïren?… Voldria retrobar la Vilardello, l’espasa constel·lada que enarborà l’ardit Guifré d’Urgell, o la que donà victòries al rei Jaume, a l’encara infant Alfons o al rei Pere III o aquella del comte Arnau que canta el poema que “fereix sempre
Hi ha un parell de tòpics que em tenen aclaparada, els hi dono voltes, em pregunto: som gasius i laboriosos ?. Serà cert aquest retrat? Gent treballadora potser sí, perquè la necessitat a casa s’ha fet virtut. Un poble que no té matèries primes ni estat polític propi ha estat obligat a inventar-se. Hem convertit
A Catalunya en tenim molt de blau, si l’aigua tingués color tenim el blau dels rius i del mar, el blau del cel quan de dia els núvols el netegen, taques blaves de campanetes al camp, ocell blaus també, uns piquen soques, d’altres canten harmònicament i d’altres giravolten per cases i terres. Hi ha ulls
De vegades m’arriba, mentre passejo amb calma, la flaire de les mèlies al carrer del record… (Júlia Costa) Mira pel finestró, el que veu és un quadre sempre nou. L’alta xemeneia que sembla guardar l’entrada al curt passeig de l’Escola, el vell arbre de Judà
És ben fàcil substituir “els caballitus” per “els cavallets”, però malgrat ésser tan fàcil ella encara no ho ha fet amb naturalitat. De lluny arriba la música d’una vella cançó, la música que s’escoltava en les festes majors dels barris obrers barrejada amb l’olor perfumada dels cabdells de sucre filat i la dolçor enganxosa de
El ral era per a la nena un cèntim petit i rodó, era la cantarella que acompanyava el dibuix de petits cercles que els grans feien amb el dit al palmell dels més petits i era també el nom d’un pa que mai no havia vist, el pa de ral. La nena, en aquell llavors,
El món és ple de racons, hi ha racons a les cases, a les butxaques, als calaixos, als boscos i , fins i tot, al ventre. I diuen que també hi ha racons a la consciència, angles morts on es dipositen els records indesitjats i els pensaments secrets. El racó, pervinent del mot àrab “rakún”,
La nena havia escoltat sovint al pare exclamar “… i s’organitzà un bon sidral!”. No era una expressió pròpia de la mare. “Un sidral” era cosa d’homes, de baralles verbals, de moments d’ebullició emocional, d’efervescència confusa. Al taller hi podia haver sidrals, al futbol n’hi havia, com demostra la revista humorística de l’any 1925 que
Era encara una nena. Es movia inquieta en el seient, es tapava la boca amb la mà en un intent inútil de contenir el badall, ja no copsava el significat de les paraules del sermó del diumenge del senyor rector de la parròquia, tampoc no escoltava les llarguíssimes disquisicions dels predicadors dels exercicis espirituals per la
Ai!, no m’ho diguis, que em donarà un patatús… Quan la nena era petita el “patatús” formava part del vocabulari mèdic popular, les males notícies, els fets sorprenents podien donar un “patatús” a la gent del poble i un desmai a la benestant. Cal dir que el desmai era considerat un xic afeminat per l’ús