Els plàtans formaven part de la fesomia del barri des de la infància. Amb la cadireta sortia al balcó, allí aprengué a enfilar l’agulla de forat gran i fer punt de creu sobre el canemàs, asseguda al terra amb un gibrellet amb aigua i fang de l’obra del carrer hi pastava petites olles i plats que deixava assecar, al balcó també llegia i rellegia el llibre de contes, retallava amb estisores sense punta figures del diari. I mirava per entre les barres de ferro el gran arbre de fulles amb cinc dits , grans com les mans d’un gegant.
Les fulles del plàtan caigudes al terra de la vorera eren ventalls i pilotes de plomalls els fruits. La nena es va fer gran i ja no sortia al balcó, el lloc de jocs i aprenentatges; un dia anà a casa els pares i veié l’arbre de la infància, alt, molt alt, gairebé podia tocar-ne les fulles amb la mà, havia emmalaltit, la pol·lució li llevà la color, el verd era blanc groguenc, el tronc amb negres forats. Era un arbre mort.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!