La síndrome d’Estocolm és un estat psicològic força complex que fragilitza la víctima sotmetent-la al domini de l’agressor; es produeix en àmbits diversos, també en el de la política: l’agressor justifica sociopolíticament i ideològica la repressió i l’agredit assumeix que la repressió exercida sobre ell, els seus fets i ideologia és lògica i legítima.
Podria ésser la incessant pressió psicològica, la duresa del càstig injust, el desconsol, la soledat la raó múltiple que ha mogut Junqueras a fer un acte públic de contrició inesperat, en què la culpa és compartida per agressors i víctimes i la culpabilitat primordial recau en aquestes en una confosa i desoladora identificació entre agressor i agredit, entre dominant i dominat.
L’article epistolar de Junqueras és pertorbador perquè explicita el sentiment de comprensió del discurs de l’agressor, la legitimació de l’aplicació de l’article 155 i la devaluació del fet col·lectiu més important de la nostra història moderna.
Però no és un estat psicològic el que ha mogut la publicació de l’article, és la puntada final d’un tapís dissenyat punt a punt, coordinat amb un acte escenogràfic en què el Govern espanyol i forces vives catalanes allunyades de l’independentisme varen beneir la novíssima Generalitat “republicana”, que ha abandonat la resistència i ha acceptat el sotmetiment.
Junqueras ho ha fet possible. Ha canviat el centre de gravetat. L’indult és el maquillatge sentimental per a obtenir el profit polític, governar la Catalunya autonòmica. Benvinguts siguin els indults que puguin alleujar no el dolor ni la ràbia de la injustícia, sinó el dolor personal, però així i tot mai al preu de demanar perdó a l’agressor i als qui criden “a por ellos!”.
Junqueras ha renunciat a molt, també a la identitat de la vella ERC.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!