Rosca amb all

Hui m’han agarrat ganes de vore una partida en directe: m’ha fet goleta la retransmissió de la final de llargues del mundial de pilota a mà que se celebrava hui a Valéncia, malgrat la pèsima locució dels comentaristes -no així la del presentador en canxa, que deia pilot@ i galotx@– i la victòria del combinat belga davant el valencià, referit en tot moment com a selecció espanyola i vestit com a tal per l’ocasió. Que, per si no ho sabíeu, la Federació de Pilota Valenciana és l’única d’Espanya -ni bascs, ni navarresos, ni riojans, ni lleonesos ni canaris- que participa en competicions internacionals en diferents modalitats contra belgues, francesos, italians, neerlandesos o -la novetat d’enguany- anglesos i, per això, representa el conjunt de l’estat en una maniobra reaccionària que tingué lloc quan els catalans començaren a alçar revol amb la seua selecció futbolera, que ausades!

La bona qüestió, com deia, és que m’abellix anar a vore alguna partida com siga i on siga: de raspall en festes de Benavides, a llargues en les de Sella o, més fàcil, d’escala i corda en qualsevol trinquet de per ací prop, que vore’n una de frares, de galotxetes o de pilota grossa a l’Abdet ja seria el tot; jugant jugant, des de l’avorridíssima final de l’últim Bancaixa a Llíria que no he xafat cap de trinquet ni he vist cap altra partida llevat d’uns quants jocs de galotxa al poble d’Eusebio les últimes festes. Realment, ha sigut més el reportatge que han fet en acabar-se el mundial el que ha fet que m’entrara el cuquet de passar una vespradeta com les que es xama Bausset cada dissabte.

Per cert, que tot açó també ve perquè l’homenatge que li feren anit al tio Pepe ací al seu poble va tindre molt pocs moments amb el joc de pilota com a excusa quan això podria haver sigut l’excusa perfecta per a homenatjar un home gens aficionat als romanços i als retrats: diu que hagueren de retallar per no passar-se’n de dos hores i encara hi hagué qui es va excedir en el seu parlament fins que, al remat, el muntatge es va allargar vora dos hores i mitja amb un excés de patriotisme oportunista i molt d’autobombo per part dels morrongos, adhesió artificial de Zappatero inclosa (molt aplaudida, tot s’ha de dir).

No sé per què, un servidor («seu i de la pàtria», també) tenia l’esperança il·lusa que el reconeixement local donaria peu no a la construcció d’un trinquet, ni a l’adequació d’un frontó ni tan sisquera un trofeuet de galotxa amb el nom de l’homenatjat, sinó que m’hauria conformat -i ell també, m’imagine- amb una partideta d’exhibició a Festes, però ni això; ara, futbol, per tots els costats i durant vint-i-quatre hores. En fi, sempre ens quedarà…