Et despertes a mig matí, fas una ullada al sofà on vas acabar ahir a la nit, i ets sents menys que persona. Mataries el putu follet que se t’ha instal·lat al cap a tocar la bateria. Només fa quatre hores que t’has ficat al llit, però et molesta la llum del sol, el gos del veí, el fill del veí i la rentadora del veí. Així que decideixes llevar-te i anar a buscar un ibuprofèn, a qui t’empares per sobreviure.
El primer cop que em vaig tenyir els cabells devia tenir uns disset anys. Bé, no era tenyit, era un bany de color, que ma mare deia que no perjudicava tant el cabell. M’agradava tenir els cabells rogencs. Amb el pas dels anys, però, te n’acabes cansant, d’haver d’estar pendent que el color no perdi tonalitat i que no es vegin les arrels fosques. Però ja fa anys que em va sortir el primer cabell blanc, de manera que ara em tenyeixo més aviat per necessitat. Quines contradiccions que té, la vida.
Del primer cabell blanc fa tants anys, que ja ni recordo quants en tenia. Només recordo que em vaig trobar més interessant. Però si avui escric sobre el tema és per una altra cosa.
(més…)
Ni tan sols per actualitzar amb decència aquest bloc!
(em sap greu, però faig tard a no sé on)
D’acord, he tingut sort de l’examinador. Era una bona persona. Però la profe m’ha dit “Ho has fet molt bé, Isabel”, i això també compta. En fi, que avui he rebut la L. L de novell? Algú sap per què, una L?
Fa més d’un any que vaig escriure aquest post. Entremig, diners i classes de teòrica, diners i examen de teòrica, més de mig any esperant per fer pràctiques, diners i classes de conduir, diners i, avui, finalment i per fi, l’examen. Aprovat.
Aviso, doncs, que des d’avui, us podeu trobar un nou perill a la carretera: moi. Així que: Aparteu les criatures
Perquè sí, perquè
em ve de gust. Perquè els primers cinc minuts voldria
allargar-los tot el matí. Perquè si no, què?
Perquè una no és la mateixa sense les circumstàncies,
incloent-hi els renecs, els mals d’ovaris, els retards de tren, les
vores de pantalons xopes i les tapes de vàter aixecades.
Perquè si no, tindria els peus freds. Perquè ara toca
guanyar. Perquè un dia vaig topar-me amb un parell d’ulls
verds i encara m’agrada com em miren. Perquè, de vella, tindré
arrugues de tant d’haver rigut. Perquè va com volem. Perquè el millor de dilluns va ser
fer-la feliç amb unes flors. Perquè són els
millors cinquanta metres quadrats que podria haver trobat. Perquè,
de motius, en sobren. Perquè encara en sóc la musa.
Perquè el campanar es veu preciós a mitjanit. Perquè,
enmig del desordre, cada cosa és al seu lloc. Perquè la
vida, sense rotondes, seria massa avorrida. Perquè és
més fàcil caminar amb auriculars. Perquè la
felicitat és efímera i quan l’atrapes la guardes a la
butxaca.
Jo ho tinc clar, m’ho munto amb l’Ubuntu. Ara amb l’Intrepid Ibex.
VilaWeb: “Intrepid Ibex, la nova distribució del sistema operatiu Ubuntu“
I la cançó, de Nuks&Cups, producció de les Dues princeses barbudes:
I és que… la finestra s’ha tancat i la poma s’ha podrit!
M’encanta el disseny de l’estació
de trens de Vilafranca. Minimalista. Amb el gris clar com a color
predominant. Un disseny que combina el cobriment d’una part de les
vies amb l’aire lliure, perquè hi entri la llum natural (i el
fred, la calor i la pluja), que el sol és vida, ja se sap. Un
disseny basat en els principis del Feng Shui, com veieu, que recomana
els colors clars per a l’harmonia i que també aconsella de tenir en
algun racó una cascada d’aigua, ja que el seu so relaxa. A
la nostra estació en tenim una, que fa més o menys
soroll segons la quantitat de pluja que cau, acompanyada de degotalls
que s’escolen per les parets i les columnes de tota l’andana. I quina musiqueta que fan quan plou, oh!
Tot pensat per a la tranquil·litat
dels usuaris i usuàries, que en necessiten, i molta, per
aguantar la colla d’impresentables que són els de la Renfe (jo
ja no recordo quin va ser l’últim dia que el tren de tornada a
casa va passar a l’hora).
(Perquè, tot i que d’aquí poc tindré carnet de conduir, continuo pensant el mateix de sempre. En paraules d’Eduardo Galeano:)
Adivinanza
Son los mimados de la familia.
Son glotones, devoran petróleo, gas, maíz, caña de azúcar y lo que venga.
Son dueños del tiempo humano, dedicado a bañarlos, a darles comida y abrigo, a hablar de ellos y a abrirles caminos.
Se reproducen más que nosotros, y ya son diez veces más numerosos que hace medio siglo.
Matan más gente que las guerras, pero nadie nunca denuncia sus asesinatos, y menos que nadie los periódicos y los canales de televisión que viven de su publicidad.
Nos roban las calles, nos roban el aire.
Se ríen cuando nos escuchan decir: Yo manejo.
<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
Seu. Acosta el seient, que els peus no t’arriben als pedals. Posa’t el cinturó. Engega. Trepitja l’embragatge
(no ens enganyem, ningú l’anomena així, tothom diu
“embrague”, amb accent espanyol). Posa primera. Treu el fre de mà.
Intermitent a l’esquerra. Aixeca una mica l’embrague. Fot-li gas.
Vigila, que arribem a un Stop. Frena. Però posa embrague,
també. Hi veus? No? Doncs torna’t a aturar més
endavant. Gira. Vigila, que passen vianants. Toooorna’t a
aturar. Treu embrague i fot-li gas. Apa, tampoc tant!
Posa
segona i agafa la tercera sortida de la rotonda. Deixa avançar
la cua de cotxes que tens al darrere. Posa tercera i fot-li gas.
Merda, que vaig a 100, potser que freni una mica. Putu tractor. Va,
avança’l. Quan puguis, tomba a l’esquerra. Frena una mica, que
se te’n va el volant. Ara, quan puguis, farem un estacionament.
Vinga, va: intermitent, frena, pitja l’embrague a fons i acaba de
frenar. Posa la marxa enrere. Gira el volant. Aixeca una mica
l’embrague. Poc a poc. Torna’t a aturar. Torna a girar el volant cap
a l’altra banda. Aixeca l’embrague. Tira, tira… frena! Punt mort.
Fre de mà. Una hora = 43 euros. Apa, fins demà!
U. Va anar quadrat: mentre la megafonia anunciava Vilafranca, els meus ulls es clavaven en el punt i final de ‘La conjura de los necios’. Brillant, divertit i sarcàstic. El vaig comprar per casualitat un dia fent temps a la secció de butxaca d’aquell supermercat de llibres de plaça Catalunya. La sinopsi era atractiva: un protagonista que als trenta anys encara viu amb la mare i es passa les hores escrivint una denúncia contra el segle XX, tan mancat de ‘teologia i geometria’ i de ‘decència i bon gust’. Havia guanyat un Pulitzer, i tot fullejant el pròleg de l’editor me’n vaig convèncer: John Kennedy Toole, l’autor, va suicidar-se el 1969, amb 32 anys; gairebé una dècada més tard, la seva mare va presentar-se a l’editor amb un manuscrit que, gràcies a la seva tenacitat, es va convertir en aquesta novel·la.
Feia temps que no reia tant amb un llibre i el cert és que t’acaba caient bé, aquest personatge greixós, brut i pudent que odia tota la humanitat.
Dos. Les setmanes atrafegades m’agraden, em fan sentir útil, tot i que espero amb més delit que mai que arribi dissabte. Entre els factors negatius d’arribar tard a casa, hi ha el de no poder veure l’APM? els dimarts (el millor programa d’entreteniment de TV3, no en tinc cap dubte) i el de no poder actualitzar massa aquest bloc. Això vol dir que encara no he pogut parlar del meu debut al volant (amb una professora al costat, controlant el fre i un cartell d’autoescola damunt del cotxe), però millor deixem-ho per un altre dia.
Un trosset de l’APM? de la setmana passada (crec); em quedo amb el principi i el final: (bo-nís-sim!)
Per què sempre em compro samarretes que només es poden rentar a mà?
Per què perdo un mitjó a cada bugada?
Seria molt demanar a l’atzar que en la següent bugada perdés la parella del mitjó perdut i, així, evitar una col·lecció de mitjons desaparellats?
Per què punyetes el servei de rodalies de Renfe ha de funcionar com un dia festiu, avui, si només és festa a Barcelona?
Per què un metge s’atreveix a dirigir-se a una pacient amb paraules com “xata”, “nena” o “guapa” i es queda tan ample?
En honor a la tardor, canvio la foto de la capçalera d’aquest bloc (de fet, acostumo a canviar-la coincidint amb l’arribada d’una nova estació). La vaig fer ara fa un any, a La Pobla de Lillet. És quan el paisatge és més bonic, perquè les muntanyes es vesteixen de mil colors diferents, amb varietats de verd, de marró i de vermell. Ho veureu si traieu el cap per la finestra quan agafeu la carretera de Guardiola de Berguedà cap a La Pobla.
Ja tenia ganes d’abandonar les xancletes i entaforar els peus a les sabatilles. Encara que el preu a pagar sigui el de no veure el sol durant uns dies de pluja. Aviat començarem a sentir l’olor de castanyes i moniatos, seurem al sofà arraulits sota una manteta, demanaré que m’escalfis els peus, sempre freds, i dormirem amb els llençols per sota el nas.
Tornarem a fer caldo per sopar, engegaré el calefactor cinc minuts abans d’entrar a la dutxa i demanaré que m’escalfis les mans, sempre fredes.
I un dia d’aquests, quan fiqui el peu en un bassal, recordaré que fa temps que hauria d’haver-me comprat unes vambes noves.
Ahir em vaig perdre el concert de The New Raemon, però no passa res! Qui no es consola és perquè no vol, així que vaig colocar-me els auriculars i em vaig posar a caminar cap a l’estació, al ritme d’El cau del Pescador, una de les cançons que més m’agraden del disc ‘A propósito de Garfunkel’, tot reprimint-me les ganes de fer saltironets.
Continua (amb regalet musical inclòs):
La nit musical d’avui a Barcelona promet. Només em fastigueja pensar en
la gentada que hi haurà a tot arreu. És per això que desisteixo, ja
d’entrada, d’anar a la fàbrica DAMM. I em perdré Mishima. I Antònia
Font, que sembla que no hi ha manera de poder-los veure en directe.
Però, repeteixo, qui no es consola és perquè no vol. Ens deixarem caure per altres racons per gaudir, primer de tot, de Manel (n’estic perdudament enamorada!), i després, de Le Petit Ramon, Love of Lesbian, Espaldamaceta, i qui sap què més!
El regalet que deia, El Cau del Pescador, de The New Raemon:
Avui ha estat notícia que els trens de rodalies deixaran de tenir fil musical. Em sembla bé, tot i que tampoc entenc que se n’hagi fet tan de ressò. Personalment no em molestava gaire, la música, ara bé, sembla que els costava trobar el volum addient. Recordo un dia que, fins i tot, l’home que hi havia al meu costat es va aixecar, va picar a la porta de la cabina del conductor i li va demanar si podia afluixar la música. No, va dir, o així o la trec (es veu que no hi havia terme mig). Doncs tregui-la, perquè això és insuportable.
Als trens, però, hi continuarà sonant música, i la majoria continuarà molestant.
Des de fa un temps s’ha posat de moda fer servir el mòbil com un radiocassette portàtil, a l’estil dominguero. Més d’un dia he estat temptada de regalar als del seient de la vora els meus auriculars. Perquè, a sobre, el més comú és que de dins del mòbil hi surti el tu-TUM-tum-tum clàssic del reggaeton.
I quan no és això, al teu darrere hi ha un paio (o una paia) que s’està carregant els timpans amb l’mp3 (o mp4. O iPod. O el que sigui!), i tu no tens més remei que fer-te fotre.
Ahir vaig haver de tancar el llibre i apagar el reproductor d’mp3. Però no era perquè la música del voltant em molestés. Allò que em feia incapaç de concentrar-me en la lectura i, després, d’escoltar la ràdio, era la dona del meu davant. I, sense voler-ho, vaig haver-me d’empassar les seves històries. Em vaig assabentar dels seus problemes amb la sogra, de la malaltia del nebot, de la feina del marit, de la casa que s’està fent i de no sé quantes coses més. Sí, sí, com qui no vol la cosa.
Això sí que s’hauria de vetar, ves. Que és molt més molest que la Cavalcada de les Wallkiries o el Danubi Blau.