Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

A Europa en valencià, i a casa en cristiano.

10

Açò del valencià dóna molt de si. La nova polèmica respon a la petició que diu el govern espanyol que farà perquè el ‘valencià’ i el català (per separat) siguen oficials a la Unió Europea. Cadascú, com és normal, s’ha posicionat com era d’esperar i ara tenim l’allau habitual de declaracions i rèpliques.

D’entre tot el sarau mediàtic, hi ha una notícia que m’ha cridat l’atenció: diuen els del PP que presentaran mocions als ajuntaments per recolzar la petició del govern espanyol. S’hi tornaran a retratar, i es quedaran de nou en evidència.
Posem per exemple el cas de l’Olleria. Si es vota eixa moció, l’ajuntament ollerià l’aprovarà amb la majoria absoluta que hi té el PP. O siga, que tindrem un ajuntament que reivindica que el valencià siga oficial i es puga usar a la Unió Europea (com si diguérem allà on brama la tonyina), però que no l’usa a casa. No ve de nou. Són capaços de demanar que el valencià siga llengua oficial a la Lluna, per demostrar-se més valencianistes que ningú, amb la tranquili·litat que els dóna saber que encara que s’aprovara ells seguirien amb el castellà.
En aquest cas, resultaria contradictori, però no sorprenent, que el consistori de l’Olleria sol·licitara l’oficialitat del valencià a Europa i continuara fent la paperassa, les comunicacions o la web en castellà. Ara bé, serà interessant vore què en diu el senyor secretari de l’ajuntament, com explica eixa exigència a la Unió Europea quan ell continua negant-se a redactar les actes en valencià, una actitud que trobe legalment dubtosa.
Ja no ens enganyen: si diuen voler el valencià com a llengua europea és només per polemitzar amb el català. Ho sabem de fa temps, però es veu que encara els funciona la martingala.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ja està, ja s’ha acabat.

0

Han sigut curtes, les vacances, però no més que altres anys. Almenys he descansat, sense telèfons ni ordinadors… i ben poca gent coneguda. Això sí, les escasses visites que he fet han sigut ben interessants. Visites a coneguts, vull dir, perquè no he anat a vore res ni a fer res. Només a deixar de fer el que faig normalment. No són això les vacances?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Broma de mal gust?

1

o el final del patiment?

El Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, amb la remodelació del Consell, ha col·locat al capdavant de la Conselleria de Cultura a l’ara ja Honorable senyor Alejandro Font de Mora. Si no ho tinc mal entés, aquest home és metge forense, i m’ha sigut impossible deixar de pensar si això és una casualitat o no. Perquè, entre altres coses, la faena dels forenses és esclarir les causes d’algunes morts, i tal com tenim l’idioma, que està més allà que ací, tinc por que no l’hagen buscat ja per anar preparant els certificats de defunció lingüística…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Quina barra!

0
Publicat el 26 d'agost de 2004

A mitjans d’agost, el secretari autonòmic de Cultura i Política Lingüística de la Generalitat Valenciana, David Serra es va espolsar unes declaracions tot indignat "per la usurpació per part del Govern català del nostre patrimoni per a aconseguir els seus objectius polítics. El major patrimoni que tenim els valencians és la nostra llengua i, en este sentit, ens sentim especialment orgullosos del llegat que hem rebut dels nostres escriptors. Utilitzar de manera fraudulenta el nom i l’obra del nostre millor poeta, Ausiàs March, per a fer propaganda política en favor del reconeixement de la llengua catalana com a oficial en la Unió Europea és una immoralitat".

Realment cansa tanta "immoralitat". Ja sé que és cosa de la política, que es tracta de fer la guitza perquè al cap i a la fi igual li té que es diga valencià que català: per això ho fan tot en castellà. Però que aquest senyor vinga ara amb aquests romanços, quan el seu govern va finançar una espècie de telefilm sobre la vida d’Ausiàs March que era un insult al poeta i a la intel·ligència, això em sembla que és tractar al personal d’imbècils.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El coneixement està molt bé en les persones.

0
Publicat el 23 d'agost de 2004

No tinc costum d’entretindre’m a mirar els fòrums que hi ha pel món d’internet. Només ho faig en alguns pocs per si trobe alguna cosa interessant per al VilaWeb Ontinyent, cosa que no sol passar. Aquest cap de setmana (i el dilluns), però, m’he assomat al de la web d’España 2000, pels fets de Quatretonda.

És acollonant. He entrat en la web aquesta per qüestions ‘periodístiques’, que si no a vore a quin sant se’m passa pel cap a mi de mirar-hi res. I és que és realment acollonant. El fòrum desprén un ambient de mentalitat plana, d’insult permanent i de desqualificació constant. No és possible la discussió, perquè no hi ha raonaments. Només la visceralitat i la fe cega en alguna cosa (España?) que segurament no saben definir sense sentir-se atacats. Preocupa aquesta gent, perquè sembla que actuen com si no tingueren entranyes. El cervell ja se’ls veu més buit que altra cosa.

Però també em preocupa una altra cosa: que hi haja gent amb aquestes actituds, amb aquesta violència no sempre continguda, amb aquests no-raonaments, i que es diguen dels ‘nostres’.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Maçons en l’Olleria?

0
Publicat el 13 d'agost de 2004

Com en tantes altres ocasions, em trobe enmig d’un assumpte que supera els meus coneixements. Tinc una certa habilitat per clavar-me en embolics i saraus, i això m’ha ensenyat que l’important no sempre és saber, sinó saber qui són les persones que saben i acudir-hi. El cas ara, encara que és una història de fa anys, és l’esforç que s’està fent no per recuperar una edifici simbòlic de l’Olleria, sinó per evitar que es deixe abandonat i acabe com moltes altres parts del patrimoni local que han passat a millor vida: la Casa Santonja.

 

La Casa Santonja és un edifici ben singular. El que es deia una ‘casa bona’, amb senyorets de molts havers, amb càrrecs polítics importants (fins i tot un diputat a les Corts Espanyoles). La singularitat especial de la casa són les seues pintures que decoren les parets i els sostres, amb motius completament diferents als vistos per ací. La investigació actual està demostrant que es tracta de pintures amb un més que marcat caràcter maçònic (i conste que jo eixa hipòtesi la veia molt desgavellada…).

Josep-Vicent Vidal, que s’ha encarregat de trobar el llinatge i genealogia dels propietaris de la casa ha fet un treball excel·lent. És ell que va iniciar la pista dels maçons, i encara apunta la possibilitat que l’edifici servira com a ‘temple maçònic’. Pot semblar exagerat, però un membre de la maçoneria que va visitar la casa fa poques setmanes es va quedar bocabadat en veure les pintures i tots els detalls decoratius que queden. Per a ell, pocs edificis a tot Europa poden contindre tants singificats com aquest. En la web feta arran d’una exposició fotogràfica sobre la casa podeu vore part de les pintures i els textos explicatius.

La lluita està a aconseguir que l’ajuntament, propietari de l’immoble per una altra història en què també estava un servisor involucrat, es decidisca a actuar en l’edifici i el restaure.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La conjugació de les vacances.

0
Publicat el 2 d'agost de 2004

Una vegada les vacances van assolir un estatus de plena normalitat, van començar a evolucionar cap a formes de consumisme. Era inevitable, i si volem seguir amb aquesta societat del ‘benestar’, no pot parar la roda.

Amb tot, el que m’interessa destacar és com s’ha canviat la manera de parlar de les vacances. Una vegada assumit que tothom en té dret, i que ja és una pràctica bastant establerta que el personal les disfruta, s’ha passat del verb ‘tenir’ al verb ‘anar’. Fa anys (no massa) la gent feia vacances, i preguntaves o et preguntaven ‘quan fas les vacances?’. En les zones industrials, com la meua, la gent tenia costum de treballar també en vacances,  i guanyar-se uns dinerets per a gastar-se’ls i fer rodar l’economia, però sembla ser que la gent ja s’estima més descansar i fer rodar l’economia gastant-se els diners precisament en les vacances. Com? Viatjant.

Ací ve la cosa. Ara ja no et pregunten quan fas les vacances, sinó on vas de vacances, com si les vacances hagueren de ser sinònim de viatge. Fixeu-vos com el verb corresponent a les vacances, majoritàriament, ja és ‘anar’. Ni es diu quan es fan les vacances, ni on s’ha anat de viatge: s’ha barrejat tot i ara ‘es va de vacances’.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Gastronomia recreativa.

0

No estic massa segur que el terme ‘gastronomia’ siga l’adequat per parlar de begudes, però ara no tinc a mà cap de diccionari i el títol m’agrada.

Resulta que estem mirant de trobar una nova combinació estiuenca per al café licor. La ‘mentireta’ és la beguda de café reina de l’estiu, això és innegable, però sempre s’han d’anar buscant coses noves. També existeix la ‘lletuga’, feta amb menta, però no s’ha acabat d’expandir des de Xixona, on té molt bona acollida.
La cosa és que durant un sopar vaig explicar que en alguna ocasió, anys arrere, havia begut amb alguns amics el que vam batejar com a ‘cabreta’: café licor amb llet condensada. No devia ser nou perquè en l’etiqueta de l’ampolla de Cerol feia referència a aquesta llet com a possible acompanyant del café. La barreja és difiícil, per haver d’aconseguir l’equilibri d’amargor i de dolçor dels components, i a més és molt forta, per la quantitat de café licor que duu. Doncs després d’aquella confessió, vam acordar amb els propietaris d’una cafeteria que podríem buscar alguna cosa similar, però refrescant, a l’estil de la mentireta.
El primer pas fou posar el café licor a granissar. La primera prova va ser un fracàs més que estrepitós, fins i tot diria que perillós per a la salut. La meua salut, ja que per tindre la idea em toca arriscar-me amb els invents. Amb un got mitjà, vam barrejar café licor (massa) amb nata: el resultat era empalagós i alcohòlic. Crec que vaig arribar a fer-me cinc o sis cullerades i em vaig entregar.
El segon intent ja va anar millor. En un got de tallat, hi vam posar el café licor granissat i llet merengada. El gust era bo, un company que se’n va fer un per consell meu (atrevit o dessentit ell) el va comparar amb el baylys (o com s’escriga), però encara tenia massa força l’alcohol.
A la de tres, o mort o pres, diuen, i així ha sigut. Anit vam repetir l’experiència amb una modificació idea de la xica de la cafeteria: rebaixar un poc el café licor amb una mica de café (normal) granissat. Ara! Això ja es pot beure bé, fa bon gust, és refrescant, i té el seu punt espirituós del café d’Alcoi.
Ara encara queden dos qüestions pendents: que la gent ho conega, ho taste i ho trobe bo; i trobar-li el nom.

Actualització: La fase de donar a tastar la nova beguda funciona bé. Quant al nom, rebutjat el de ‘catarsi’ (en referència a la cafeteria Ca Tarsi) per la propietària del local, sembla que el de ‘xoret’ està tenint bona acceptació.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El port de l’Olleria.

0

Ara ja és un port homologable amb carreteres de l’Europa més moderna, però els que el recordem amb tot el seu ‘esplendor’ sabem què vol dir ser un poble ‘petit i mal comunicat’.

En la foto veiem com era en els anys 50, encara amb la venta antiga. Tenia fama de difícil, i no pocs conductors preferien fer una volta bastant llarga a haver de pujar per les costeres i revoltes del port. La diferència d’altitud entre la Costera i la Vall d’Albaida té el port de l’Olleria com a exponent: una carretera sinuosa, empinada i amb revolts tancadíssims i molt costeruts feia d’aquell port una barrera física considerable. Va arribar un moment que el trànsit de vehicles (contínuament en augment) es feia difícil, ja que els camions i autobusos anaven fent-se grans i no sempre passaven a la primera per les revoltes. Ni deixaven passar els cotxes.
Els que ens hem criat amb aquell port en sentim una miqueta de recança. No és que el trobem a faltar, però sí que enyorem aquella imatge que duem marcada a la memòria. La part sinuosa i costeruda de la Costera, que salvava des del Pla de Canals la pujada fins al capdamunt del port, i la baixada suau i fresca ja dins de la Vall d’Albaida. Dos paisatges distints i propers.
Curiosament, tot i que era una ruta perillosa, no hi va haver cap accident greu (possiblement perquè no es podia anar massa fort), mentre que la nova carretera ja ha causat alguns morts. Són coses del progrés.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sopars de risc.

0

En principi, sopar no es considera un esport d’aventura, ni una activitat de risc. En principi només, perquè hi ha casos realment esborronadors. I no m’estic referint a aquells sopars en locals on t’espigolen les butxaques o en els que ‘sopar’ és un eufemisme per la gana que passes.

No. M’estic referint a aquelles nits en què t’asseus a taula, algú ha posat en marxa la tele i en té el comandament a distància, amb uns criteris de teleespectador no massa similars als d’un servidor. Pot passar, i si el canal triat és Canal 9 és segur, que engolir-se el mos de meló d’Alger siga perillós per a la salut física. La salut mental és més que segur que no quedarà il·lesa.
Vore Canal 9, com a exercici masoquista, deu ser una experiència insuperable. Vore’l amb intenció analítica, mereixeria una compensació econòmica per la perillositat intel·lectual. Vore’l sense tenir escapatòria ajuda a entendre els patiments de les víctimes de la inquisició.
Saber que està a punt de començar un programa, del que només esperes que siga roïn i no siga patètic, t’omple d’ansietat. O intentar no mirar ni escoltar l’anunci de la propera emissió de Tòmbola, que dóna pas a un programa fet només per publicitar negocis dels amics de l’exmolthonorable (que ho era per imperatiu legal), amb uns presentadors que s’encaboten a destrossar el guió, que d’altra banda no es mereix una altra cosa… Tot això, si has aconseguit que el menjar et faça profit mentre l’informatiu et recorda que som capdavanters en tot.
I el pitjor és sentir que a cada moment, en cada cosa que fan, el menyspreu i la falta de respecte són continus.
Depén de dies, però sempre hi ha un moment en què la cosa es fa inaguantable i això ja no es pot suportar. I el del comandament acaba buscant una altra cosa que siga, com a mínim, respectuosa amb els que ho paguem.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Telefonar a mà.

0

Segons com ho mires, no fa tant de temps que es telefonava ‘a mà’, a través d’aquelles centraletes en què senyoretes amables et posaven en contacte amb persones que vivien uns quants carrers més enllà del teu.

Senyoretes amables o aquella dona que tenia accés a tots els xafardejos que circulaven pel cable telefònic. Tampoc no s’ha d’exagerar la quantitat de coses a escoltar, ja que tampoc no hi havia massa telèfons. Una part bona d’aquella ‘senyora’ era que se sabia els telèfons de mig poble (o de tot), i només dient-li amb qui volies parlar ja t’hi posava. Veges ara, amb tant de mòbil i tant de número, com ens hem d’aclarir.
Hem corregut molt. Massa no, perquè la tecnologia ens ajuda, però sí que hem anat molt de pressa. Recordeu que abans els telèfons tenien unes rodes per marcar? Ara ja duen agenda, jocs, càmares de vídeo, despertador, bluetooth… fins i tot serveixen per telefonar!!
A mi en el que més em fa pensar és en com les nostres generacions més majors han assimilat l’evolució vertiginosa de la tecnologia. Mon pare, ara com ara, amb 78 anys, ha passat de viure la joventut com en el segle XIX a viure en el segle XXI. De no tindre llum ni aigua a casa, a refredar-se amb l’aire condicionat i estar pendent d’un aparell que sempre et té localitzat i que ja no es diu telèfon, sinó mòbil.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

D’aventures diàries.

0

Quan un servidor arriba a un local nou, en el que considera que ha d’estar un cert temps, instintivament l’escodrinya per descobrir on són els serveis i valorar el temps i la dificultat d’arribar-hi.

Bàsicament sol passar en locals públics com ara bars, restaurants, pubs, però també oficines i altres espais d’ús públic. No és que tinga la bufeta especialment sensible, però l’experiència m’ha fet aprendre que aquestes necessitats fisiològiques són de mal reprimir, i la meua habilitat per arribar a segons quins llocs no és la més adequada.
Per sort no arribe a usar una cadira de rodes, però la meua mobilitat quasi que no arriba ser-ho, i això fa que de vegades pixar en alguns llocs siga una cosa d’autèntica epopeia. Això ha canviat els últims anys, s’ha de reconéixer, però amb tot encara hi ha massa locals on anar a fer això que no es pot deixar de fer és excessivament complicat. O directament impossible.
Insistisc: jo encara em defenc en certs ambients arquitectònicament hostils, però hi ha qui no pot. I doncs? Heu pensat que una cosa tan senzilla com fer-se un café de vegades pot ser tota una aventura? Podríeu entrar al bar on aneu habitualment amb una cadira de rodes? I si arribeu a entrar, a quina altura vos queda la barra? I si es presenta anar al servei, podríeu? Això només és per fer-se un café (que no és insubstancial, perquè una gran part de la vida social la fem als bars). Què fem per anar al banc, a l’ajuntament o a la ferreteria?
Les solucions a les barreres arquitectòniques són més o menys complicades, si bé la millor manera d’afrontar-les és no crear-les en les noves obres. Ara bé, el més complicat és crear la consciència en aquells que ni tan sols es plantegen el problema. Sol passar que les persones estem majoritàriament sensibilitzades amb els problemes que ens afecten, i els que no ens toquen directament és com si no existiren. Ací és on més cal insistir, en la conscienciació de la gent.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La paraula maleïda: plenar.

0

Sembla ser que, ja definitivament, ‘plenar’ s’ha imposat en el parlar dels més joves. Almenys entre molts dels que jo conec i tracte. Després de tants anys d’escola en valencià (en el cas dels que hi han anat) el jovent perd contínuament vocabulari. No direm ara que l’escola en valencià no serveix de res, però és evident que només aquesta escola no és garantia de res. La pressió de l’espanyol és cada dia més forta. En quins àmbits hi ha un ús normal i exemplificador del valencià? Sembla que en cap.

Gent que ara té una vintena d’anys, fins i tot gent amb sensibilitat nacional, usa d’una manera despreocupada això de ‘plenar’, i tornar arrere en açò em sembla molt difícil. Què demostra aquesta situació? Una cosa molt evident: l’èxit de la política lingüística de la Generalitat. No el fracàs, perquè de manera conscient els governs valencians s’han dedicat a desgastar el vigor del català. Ho han fet de manera insistent, contínua i premeditada. I els està eixint bé. Els altres? Doncs discutint sobre l’Acadèmia, el nom de la criatura, o les terminacions incoatives. Però mentrestant, ells (que diria Fuster) van menjant-se la llengua pels peus.

Fòrum de VilaWeb Ontinyent

Publicat dins de General | Deixa un comentari