Digueu.
Una lectora ha escrit un comentari en què em demana alguna pista. Diu que el verd de la gespa la despista… Per què la despista la gespa? Dóna per sabut que ha de ser d’algun lloc on no n’hi ha? El joc està pensat, més que a endevinar d’on és (que ja tindria mèrit), a elucubrar sobre la semblança d’aquesta porta amb una altra molt més pròxima.
Dissabte passat, a una hora bastant intempestiva per als meus costums, vaig passar per la carretera que ve des del Trovador cap a l’Olleria. L’antiga carretera de Montaverner. En arribar ja quasi al poble, la meua acompanyant va preguntar, crec que retòricament, si no pensaven arreglar-la mai, i vaig dir-li que, en teoria, no havien de tardar molt, perquè ja s’havia anunciat que la Diputació duia idea d’invertir diners a millorar-la. (Per fi la Diputació preveu reparar la carretera CV-640, entre l’Olleria i Montaverner).
L’any passat, per ara, vaig escriure una coseta sobre l’estat poc afortunat de la carretera en qüestió. Sembla que finalment la cosa va avant. Falta en tenim.
Per cert, que passàvem per aquella carretera quan tornàvem d’un sopar en la Mitja Lluna, a Llutxent. Boníssim tot, com sempre, ens va semblar a Imma i mi. Ho dic perquè val la pena anar-hi. (Si se’ns va fer tard no va ser culpa del restaurant, sinó de la meta volant a Quatretonda, que es va allargar implacablement).
Hui ha anat el President de la Generalitat Valenciana al ple del Comité de les Regions, allà a l’Europa europea, a fer-se càrrec de la possibilitat d’emprar-hi el valencià. L’home no ha decebut: ha parlat en valencià per dir que açò és la nació espanyola (per fer la contra als catalans), que tenim la sort de tindre una llengua ‘universal’ (l’espanyol) i una de casolana (el valencià), i ja posats per mirar de demostrar l’indemostrable (que el valencià és una cosa diferent del català). És el que esperàvem. Diu que Espanya és una nació que té una llengua universal, l’espanyol, que parlen més de 500 milions de persones, i que té l’"enorme sort i riquesa de tindre llengües autonòmiques, autòctones reconegudes".
Ja ho sabíem, que això de parlar valencià és cosa de ‘salvatges autòctons’, i no d’universalistes moderns. No calia que anara allà a explicar-ho.
Ah! Per demostrar l’alegria que els ha provocat això de podar usar el valencià per allà, el gabinet de premsa de la Generalitat ha fet un esforç i ha emés la nota de premsa de l’esdeveniment en valencià i en castellà. Totes les altres, com sempre, només en castellà.
No sé com interpretar el regal que Camps ha fet als socialistes valencians. Vull dir, que amb la proposta de modificar la llei electoral que ha fet el president de la Generalitat Valenciana, els del PSOE tenen una excusa plenament vàlida per a tornar-se’n arrere del seu pacte amb el PP quant a l’estatut valencià. Sembla ser que alguna cosa es mou ja, almenys en la qüestió del 5%, encara que no sé si per aquesta proposta (com diu Pla) o perquè des de Madrid Zapatero va dir que no veia malament la rebaixa al 3%.
El cas és que el PSOE té ara l’oportunitat de baixar del burro al que no hauria d’haver pujat mai. Al meu entendre, amb el nou estatut proposat el PP no sorprén ningú. La seua visió del País Valencià és simple: tres províncies espanyoles que tenen un govern regional i una llengua incerta a la que apliquen l’eutanàsia activa. I per a alguns, un solar on edificar. Del PSOE (alguns com jo) esperàvem (encara) alguna cosa distinta. M’equivocava, però encara ens queda una punteta d’esperança encesa, qui ho havia de dir, amb Paco Camps com a excusa. Són a temps de rectificar, d’aprofitar el nou estatut per a millorar el sistema democràtic valencià, la capacitat de decisió del País Valencià, i d’aclarir d’una vegada l’embolic polític de la llengua. Si no ho fan, la decepció serà monumental, però és que els resultats poden ser molt lamentables. Si ho fan, els valencians podrem començar a desfer el camí cap al suïcidi com a poble. Almenys, seria més fàcil.
Esperem, doncs, aquesta rectificació. Però no oblidem.
Per si quedava algun dubte de l’adscripció nacional dels diaris valencians, el Levante ens va oferir l’altre dia (dimarts crec que va ser) tota una declaració de principis. Amb tot açò del naiximent de la xiqueta dels Borbons, el diari va publicar una genealogia reial “de Don Pelayo a Leonor”: España una i eterna.
No he pogut evitar pensar-ho quan he llegit la informació sobre la segona intervenció del president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, en el Senat espanyol. Insisteix Camps en allò del transvasament de l’Ebre, i diu que el "finançarem des de les nostres comunitats", tot referint-se al País Valencià i a Múrcia. Sí senyor! Com el capità de les festes de moros que explica Xavi Castillo: "Xe, això ho pague jo!!". Serà per diners?
La diferència és que, en el cas dels capitans, ho paguen de la seua butxaca, i ell proposa pagar el negoci dels amics amb els diners dels altres, que som tots nosaltres els que habitem aquest territori de nom dessentit.
Aquest esplèndid documental de la Universitat de València (Del Roig al Blau) sobre la transició al País Valencià ja es pot vore via internet: mireu-lo des d’aquest enllaç: mms://147.156.41.66/DO-del_roig_al_blau
En la nota anterior, explicava que l’amic Francesc Mompó havia guanyat un certamen literari al sopar del qual un servidor no podia anar. Encara no s’havia acabat la setmana que un altre amic en guanya un altre, de certamen literari, i ja la tornem a tindre. Em pilla de viatge i no puc acudir al soparot . És un complot això? Aquest segon guanyador és Joan Olivares, mestre d’obres del desfici literari i dels números, que s’ha endut el premi de narrativa dels Premis Octubre. Poca broma. M’hauria agradat vore’l allà en la cerimònia, tot nerviós. Anit dimarts, mentre m’ensenyava l’estat actual (i avançat) de ca les Senyoretes, em contava com havia anat tot, amb la modèstia del que no necessita l’adoració embafosa. M’alegre, i crec que molta més gent s’ha alegrat d’aquest premi.
Francesc Mompó ha guanyat el premi de literatura juvenil ‘Ciutat de Torrent’. Ho ha fet amb una novel·la (Amable, es diu) sobre l’assetjament escolar, i diu que ho ha enfocat des d’un punt de vista psicològic. La llegirem. La putada, que no li perdonaré, és que haja guanyat un premi en què l’acte de lliurament, i el soparot corresponent, es fa dijous, i em vaig quedar amb les ganes d’anar. Ja fa temps que parlem d’anar a recollir algun premi, i ara… Això no es fa. Açò ja no es tracta de celebrar-ho amb un gin tònic: haurem de fer un sopar com toca (a càrrec del ‘laureado’ escriptor, és clar).
I ja parlarem de les fotos del seu bloc…
Llegint adés algunes coses sobre els efectes de l’huracà Wilma, he trobat que una de les zones més afectades de la capital de Cuba és Centro Habana, d’on s’ha hagut d’evacuar moltíssima gent pel perill en què es troben molts edificis d’enfonsar-se.
Quan ho he llegit he recordat que fa anys l’Olleria es va agermanar amb aquell municipi cubà, en un agermanament que no va passar de dos actes mal averiguats. La relació entre els dos municipis ha sigut (i és) nul·la, si no estic mal informat. A quin sant es va fer aquell agermanament? Les històries dels pobles solen ser sucoses. Ara serà moment d’alguna iniciativa solidària amb els nostres germans polítics? Saben allà qui som?
Nota: Dissabte passat, un amic em marmolava amablement perquè feia dies que no escrivia res en el bloc. Ara, hui, per aquestes coses que té internet, he conegut un ‘seguidor’ del meu bloc (que ja són ganes), i a més he parlat amb una xicona del poble que viu a Ohio que diu que em llig per saber què passa a l’Olleria. Havia de posar alguna cosa per quedar bé…
Anit divendres, un amic que també és del gremi de la coixera em va fer una reflexió en què no m’havia parat a pensar. En passar per davant de l’hotel, va dir-me:”mira, la plaça d’aparcament reservada per al taxi sempre la respecten, no com les de minusvàlids”. Té raó. M’he posat a pensar a vore si trobava quina explicació té això, però no la veig.
He recordat que aquest estiu, a Limoux (a Occitània) vaig vore unes plaques de reserva d’aparcament per a minusválids que afegien un comentari, en francés, que deia: “si em prens la plaça, pren-me la malaltia”.
Crec que el senyor alcalde de Bocairent no és conscient de les repercussions que la seua actitud en l’afer de Pot de Plom pot tindre. En pirmera instància, ha aconseguit que no es fera l’actuació de dimarts passat, però això només serveix per fer més publicitat a la companyia alcoiana, i per facilitar-li arguments per als seus espectacles.
El fet és greu, i ho han denunciat ja partits i entitats (llegiu ací les notícies). Fins i tot Marian Díez li ha dedicat un monòleg. Però recordem que el responsable de la censura no és només alcalde de Bocairent, sinó que també és Conseller de Cultura de la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida. Poca broma amb això. No espere que des del seu partit (PP) li estiren les orelles, però ho haurien de fer, perquè aquest senyor, per més alcalde que siga, no és l’amo del poble. Dic que no crec que ho facen perquè al cap i a la fi, el partit va acceptar l’alcaldia de Bocairent (i la majoria a la Mancomunitat) que els van donar dos trànsfugues.
Ni entenc l’obsessió de certs alcaldes del PP contra Xavi Castillo. Alguns només, perquè és notori que ha actuat en pobles governats pel PP sense problemes. A l’Olleria, per exemple, des que va vindre la primera volta fa nou anys, ja hi ha actuat un fum de vegades. Fins i tot en el teatre municipal.
Com deia al principi, amb tot aquest rebombori s’aconseguirà que quan Xavi Castillo torne a Bocairent hi haurà galtades per aconseguir localitats, i que no necessite esforçar-se per trobar temes d’actualitat. Li’ls donen fets.
I és que hi ha polítics (persones en general) que això de l’humor crític ho duen fatal.
Tres notes més avall, em referia a la nova oficina bancària que estan a punt d’obrir a l’Olleria, l’entrada de la qual disposava d’un escaló respectable. Feta la queixa corresponent, via telèfon, veig que s’hi ha fet una rampa d’accés. Molt bé. Les autoritats locals han actuat amb celeritat. Ara, estaria bé que no calguera haver d’anar mirant totes les obres que es fan al poble. Per a això estan els tècnics municipals.
Aquest dijous ha vingut a l’Olleria el bisbe Esteban Escudero, de l’església catòlica. A les 11 del matí estava prevista l’arribada al poble, on m’imagine que l’hauran rebut les persones més arrimades a l’església. A les vuit de la vesprada hi havia anunciada una missa celebrada pel bisbe.
Pel que sembla, les autoritats civils locals havien d’acudir també a rebre’l. M’imagine que hi hauran anat, i això em fa recordar que la separació entre l’estat i l’església, segons com, no passa de ser un desig. No fa massa, quan es va inaugurar l’escoleta infantil, hi va anar un representant de l’església a beneir el local, públic. Com a exemple.
Això ja ho sabem, però és que a més, tal com estan les coses actualment, ens hauríem de plantejar què passaria si demà vinguera a l’Olleria un representant de la religió musulmana. No tinc dades, però amb la quantitat tan gran d’immigrants que viuen ara ací, el nombre de musulmans segur que no és negligible. El rebrien oficialment a l’ajuntament? S’hauria de fer? Per què no?
Haurem d’anar pensant-hi. Igual com haurem de tindre clar que arribarà el dia que es proposarà la construcció d’una mesquita. Jo no hi aniré a resar, però tampoc no vaig a l’església i no per això vull que la tanquen.
Després d’un matí poc afortunat i que no es presta molt a literaturitzar-lo, vaig a dinar a Castelló de Rugat, per parlar amb el Màgic Andreu, que participa en la IV Fira de les Cultures organitzada per l’IEVA. Estem preparant una actuació seua a Ontinyent a benefici de l’Associació de Minusvàlids, i havíem de mirar detalls tècnics del local.
Havent dinat, torne escapat a l’Olleria on m’esperen per anar a Planes, a vore l’entrà de Moros i Cristians. Hi vam anar l’any passat Imma i jo, i hem repetit. Arribem a Planes per la ‘porta de darrere’, és a dir per la carretera que passa sobre el pantà de Beniarrés, per una costera inhumana on ja hi ha bona cosa de cotxes, però on encara podem aparcar prop del sarau fester. Per la ‘pacamuntà’ trobem una imatge dels temps moderns: dos festers vestits ja amb el ‘tratge’ de negre sobre un quad. Dubtem entre aplicar-ho a Berlanga o a Fellini. Per vore la desfilada ens posem davant de l’ajuntament, que fa un arc estret, un portal d’entrada a l’antiga vila, per dins del qual passen moros, cristians, carrosses, músics i el que es presente. Per estret que siga, el primer carrer per on passen encara ho és més, de manera que les filaes s’han de reorganitzar en els dos casos, i les carrosses hi tenen un límit físic de mides. (segueix)
Abans que comencen a arribar els festers, mirem uns cobertors als balcons amb una imatge del Cristo de Planes, poc afortunada. En el dibuix no s’han lluït, però és que la Mare de Déu que hi ha als peus de la creu porta clavada al pit una espasa. No un punyal, o un coltell. Una espasa ben gran. Mentre miràvem això sospesant el grau de sadisme de l’autor, veiem l’Alfons Llorenç. El salude sense dir-li res dels cobertors.
La desfilada es fa un poc llarga, i això que no hi ha talls entre filaes. Però és que van molt a poc a poc. No són molts festers, el poble és ben menut, però ixen ben mudats i posats en la faena. Em sembla que pel mateix fet de ser pocs fan més festa i menys espectacle. El capità moro (de cristià, crec que no en tenen) anava ben pagat, dalt de la carrossa. També ens crida l’atenció la gran quantitat de xiquets que hi participen: no necessiten fer una entrà infantil si poden eixir tots junts. És una entrà casolana, quasibé familiar, de bon vore. Quan s’acaba, i ja a punt d’anar-nos-en, tornem a trobar-nos l’Alfons Llorenç. Ens acomiadem, perquè anem a Alcalà de la Jovada.
Com que pel camí està l’entrador de Catamarruc, entrem a visitar aquesta pedania de Planes, que no és més que un carrer estret dalt d’un puig ben amunt de les serres aquelles. Hi ha una obra encara no acabada que té tota la pinta de ser una casa rural, o hotelet, o restaurant… Ara n’hi ha a garberes, per aquells pobles, de cases rurals. De fet, quan arribem a Alcalà, trobem que a la plaça de l’ajuntament n’han obert una, noveta, amb restaurant de mudar i tot. Decidim de fer-nos-en una allà, en compte d’anar al bar de Cento la Tona, per provar com és. És nou, net, còmode, amb música agradable, amb mesures d’accessibilitat inexistents i amb tracte afable. Com que havíem de localitzar la Llúcia per quedar a sopar, intentem enviar-li un missatge de mòbil. Modernor inútil: allà només hi ha cobertura d’una companyia que no coincidia amb cap de les nostres. Ni en el restaurant ni en tot el poble. Després de la cervesa, tornem en direcció a Planes a la recerca de la cobertura perduda, que trobem a l’altura de la venta Margarida. És tard quan aconseguim parlar amb Llúcia que està a Milleneta, i decidim deixar córrer el sopar junts. Un altre dia serà. Què fem?
Girem cua i tornem al restaurant aquell, per vore si val la pena recomanar-lo als amics. El menjar és bo, en quantitats racionades, i a un preu que no qualificaríem de barat. Tirant a caret, diríem. Si a l’estiu es pot sopar fora, ha de ser molt agradable, si encara no han tancat, perquè nosaltres dos érem els únics clients. Potser per això, perquè no tenia molta faena, sempre teníem el cambrer damunt preguntant-nos com estava tot. Paguem i reprenem la col·lecció de volts i revolts de la carretera. A Planes hi ha un fum de gent sopant encara pel carrer.
La meta volant la fem a Muro, en un pub que veiem tranquil. Al final és tan tranquil que ja no queda ningú més i ens quedem tots dos com a únics clients, amb la persiana baixada, però no prou com perquè no entre un xicot amb signes evidents d’haver-se engolit una quantitat no recomanable de begudes alcohòliques. I alguna cosa més que no és beguda. Situació desgradable quan els propietaris insisteixen a fer-lo anar-se’n, i inisteixen cada vegada amb més vehemència en vista de l’actitud poc col·laboradora i poc raonable d’aquell personatge. Finalment se’n va, i nosaltres no tardem, que es fa tard i les persones voldran gitar-se.
Tornem al poble sense més novetats. La llàstima és que no queda ‘afterauers’.