Ara és la prestigiosa revista Sàpiens la que se n’ha interessat, i n’ha publicat aquesta informació: Recuperen a l’Olleria un temple Maçònic únic al món.
Sense esperar-m’ho, he tingut hui un dinar ple de màgia. En més d’un sentit. En el literal, perquè he compartit taula amb amics i amb el Màgic Andreu, que no ha parat de fer numerets i de demostrar el seu excel·lent sentit de l’humor. En el sentit metafòric, perquè he conegut un xicon del meu poble que ja comença a fer actuacions de màgia, i perquè m’he assabentat que Javi, el venedor de cupons de la ONCE del quiosquet de la plaça del Convent, està a punt de convertir-se en el primer màgic invident del país. Amb el mestratge i la complicitat del Màgic Andreu.
Vist de tan propet, els números de màgia són encara més sorprenents. Per molt que m’hi fixava, de cap de manera no he pogut vore on estava el truc.
Llàstima que me n’he hagut d’anar quan encara estaven en plena efervescència de demostracions i riures. Els amos del restaurant, anglesos, encara estaven més impressionats que jo.
Diu el president Camps: “la centralidad mediterránea española es la Comunidad Valenciana y el
resto forman parte del Arco Mediterráneo, ya que estamos en el centro de Arco
Mediterráneo, y de todo el Arco quien está más cerca de Madrid es la Comunidad
Valenciana”.
És a dir, que som el centre de l’Arc Mediterrani (i això què és?) no per ser més actius, ni per tindre una economia sanejada, ni pel nostre nivell cultural, ni per ser una societat cohesionada i activa. Ho som perquè estem a prop de Madrid. Som "la centralidad mediterránea española", i es veu que per a ell Madrid és el centre del món. Tota la resta de declaracions i afirmacions són borumballa. Llegiu-les que no tenen desperdici.
Tot això ho ha dit en la presentació del jurat dels premis "Valencianos del Mundo", feta a Madrid (només faltava!). Concretament en la seu de El Mundo.
Mirant anit de trobar unes coses per internet vaig topar amb una notícia. Ja no recordava jo exactament el temps que duia això del museu del vidre de l’Olleria bambant pel no-res. Ara ja sé que, com a mínim, fa quatre anys i mig que hi ha un projecte pel món, i que segurament tindrà una caterva de pols per damunt.
Diu: La Diputación de Valencia colaborará en la puesta en marcha del museo del vidrio de l’Olleria. Ep! Això és de desembre de l’any 2000, i de moment el museu (en principi ubicable a la Casa Satonja) és encara una utopia.
(Dubte: per què posaran en la web de la Dipu les fotos en blanc i negre?)
Amb tot, la sorpresa més gran és quan visites la web de l’ajuntament de l’Olleria, l’apartat "datos de nuestro lugar", i lliges que "la ‘Casa Santonja/Palau dels Marau’ se restauró para habilitar el futuro Museo del Vidrio…". Els temps verbals són importants. El futur immediat és arriscat, però aquest temps passat…Restauró? Quan? On?… i la Casa Santonja com a cotxera de vehicles requisats.
Si tornem a la informació de la pàgina de la Diputació, hi llegim que l’alcalde va demanar a Giner que ‘agilice’ el projecte de millora d’accessos al polígon industrial. Era l’any 2000. No es pot dir que s’hagen afanyat molt, perquè està igual que estava. Encara que hi ha qui diu que està pitjor, ja que amb la rotonda de joguet que van fer per a la carretera nova, el trànsit és un poc més perillós.
Fa un grapat d’anys (onze, per ser exactes), em vaig comprar una moto de quatre rodes. Després vaig saber que això es diu quad. La vaig comprar en el distribuïdor de la marca Polaris al nostre país, que està a la Garriga. Alguns anys després vaig conéixer la Susanna, que resulta que lllavors vivia pràcticament enfront del local aquell. Ja se sap que el món és un mocador. Em vaig comprar al ‘tractor’ aquell perquè em sentia una miqueta incòmode anant jo sol amb el cotxe per dins del poble. Em sobrava vehicle, però una moto no la puc dur… Una amic em va parlar d’eixos artilugis, i finalment me’n vaig comprar un.
Evidentment, fa onze anys, això va causar furor pel poble. Llevat dels més aficionats al món de les motos, ningú no coneixia aquella mena de mula mecànica mudadora. També va causar una miqueta de desconcert, perquè els municipals (la policia local, amb el nom de tota la vida) no sabien si amb allò era obligat circular amb casc o no.
Em va servir per conéixer un poc el terme, vaig fer alguna expedició pels pobles de les serres de la Vall, l’Alcoià, la Marina… Un dia vaig anar a can Pinet, a Tàrbena, a dinar. Pinet se’n va fer creus en vore’m entrar amb el casc. Volia que telefonara a casa per dir-los que ja tornaria a l’endemà… No li vaig fer cas, és clar. Me’n vaig tornar havent dinat, i l’endemà pareixia un turista britànic quan ha pres el sol: tenia els braços i la cara encesos en flama. Era en ple juliol.
Ara la cosa és molt distinta. No només perquè en el poble ja s’han acostumat a vore’m amb el quad, sinó perquè s’han posat de moda i n’hi ha un fum. Des de l’estiu passat que se n’han comprat molts, i fins i tot en van arribar uns quants en un contenidor des de la Xina. Almenys això es conta, i sembla que és cert. No sé si durarà molt la moda. En el meu cas, la moto aquesta em fa un molt bon paper, i això que per a pujar-hi i baixar-ne he de fer acrobàcies. Quan l’abandone, senyal que les forces estan deixant-me…
Això del fem i els residus a la comarca s’està convertint en un sainet, en què es parla més de qui té la culpa de la situació que no de com solventar-ho.
En més d’una ocasió he dit que una part important de la culpa de l’estat actual de les coses és la manera com es va actuar quan van començar els tràmits per a la planta de residus. Recordem que a l’Olleria algú (perquè no se sabia qui era) va començar a comprar terrenys sense especificar amb quina finalitat. A mesura que anava comprant, els preus pujaven, però continuava adquirint terra, de manera que va començar a alçar sospites. Després, lligant caps, es va sospitar que això podria estar relacionat amb una planta de tractament de residus de la que es començava a parlar. Des de l’ajuntament tothom es feia el despistat, fins que l’evidència ja no va permetre seguir dissimular. Això, evidentment no és manera de fer les coses.
Però fora de l’Olleria l’actitud de la Mancomunitat tampoc no va ser exemplar. La sensació, des d’ací, és que els polítics de la resta de pobles van preferir no exigir una actuació més ajustada a la racionalitat, i que fóra l’alcalde de l’Olleria qui es quedara amb el fem i amb el pleit. Si ell ho demanava voluntàriament, per què arriscar-se a demanar que es fera un estudi com toca i que la planta anara a parar a un altre poble? No entre ara en la motivació que Vicent Llop tinguera a l’hora d’anhelar aquella planta. Però sembla que els representants polítics a la Mancomunitat tampoc no s’hi van voler posar. Al meu entendre, i pel que sé, a excepció d’Esquerra Unida, els altres partits preferiren que se la quedara l’Olleria (vist l’interés sobtat de Llop per una instal·lació problemàtica) abans que fer un procés de tria més raonable.
A partir d’ací, vingué l’oposició local, les discussions, i el famós referèndum. I ara, encara estem pagant les conseqüències d’allò. No tenim planta, el pla de minimització només s’ha minimitzat a si mateix, i el futur és un incert.
Seguirem parlant-ne.
La colla del Ball dels Locos continua organitzant
actes dins el seu programa per celebrar els deu anys de la seua recuperació.
Aquest mes serà l’ollerià Francesc Mompó qui presentarà el pròxim dissabte 11
de juny la seua darrera novel·la Els
greixets, finalista del premi de novel·la juvenil `Ciutat de Burriana’ de
2005, i que ha publicat l’editorial Tabarca recentment. L’acte se celebrarà a
les 20.30h a `Cals locos’, la nova
seu de la colla castellera, situada al número 17 del carrer de València.
Els greixets conta l’aventura d’una
colla de joves que descobreixen un secret mig silenciat: l’existència dels
greixets, uns éssers esborronadors i assedegats de greix que campen per la
comarca des de fa molts anys, i que es manifesten amb la mort esporàdica
d’algun xiquet que apareix assassinat i sense sagí en el cos.
El llibre és una obra que
novel·la la fantasia popular d’aquests personatges. “La societat valenciana va generar qui sap quan uns conceptes propis per
fer por als xiquets; és a dir, per ajudar les mares que els xiquets no
s’allunyaren massa de la seua vista, o per fer que menjaren, o per a qualsevol
altre menester. Aquest personatge-concepte és el de: ‘el greixet’, ‘el
greixer’, ‘lo saginero’ o qualsevol altra variant al llarg de la nostra terra.
El que he pretés en aquesta novel·la no ha estat fer un treball d’investigació
sobre el personatge, sinó que ha bastit una ficció perquè en quede constància
escrita i així ajude al seu manteniment“, va afirmar l’autor.
Francesc Mompó també va
afegir que “recuperar i integrar la
cultura popular és part essencial i necessària en la reconstrucció d’una
cultura nacional moderna, especialment al nostre país on la cultura popular
encara no compta amb suficients estudis i monografies etnogràfiques que ens
acosten a les formes de vida, tecnologia i expressió de la societat tradicional
valenciana. Apreciar aquesta cultura, esforçar-se per comprendre-la,
interessar-se per ella, mostrar-se sensible pels seus problemes, respectar-la,
responsabilitzar-se i treballar per un millor coneixement d’allò que és propi
és un deure de tots els valencians per mantenir el llegat que generació rere
generació ens han deixat els nostres avantpassats; així com una de les poques
formes de no veure’s engolits pel pensament únic que sota la bandera de
l’utilitarisme està eliminant les diferències culturals arreu del món“.
L’autor d’Els Greixets
va nàixer a l’Olleria, i és llicenciat en Filosofia i Ciències de l’educació.
Des de ben menut ha estat un enamorat de la seua llengua en particular i de la
literatura en general, cosa que l’ha dut a no deixar de banda mai aquest món de
les lletres, compaginant-lo sempre amb les seues tasques laborals com a professor
de llengua i literatura a un institut de l’Horta de València.
Francesc Mompó ja va
quedar finalista del premi `Ciutat de Torrent’ de 2003 amb l’obra L’elegit, on un jove es troba un objecte
diabòlic i aleshores comencen una sèrie de fets que l’adolescent haurà de
resoldre envoltat pel misteri d’una gran injustícia feta per la Inquisició
tres-cents anys arrere. D’altra banda aquest autor té una altra novel·la
ambientada a l’Olleria, encara no publicada, de caire històric situada a cavall
dels segles XVII i XVIII.
Des del PP tornen a l’atac amb una defensa numantina del ‘valencià’ enfront dels ‘atacs’ del govern espanyol. No perdré ara el temps amb aquestes bromes. El cas és que des del PP valencià diuen qua Joan Ignasi Pla és còmplice de Zapatero (en la falta de respecte a les senyes d’identitat del poble valencià) i l’insten ‘a traure el cap de davall l’ala i a defensar, amb decisió la nostra senya d’identitat més important’. Algun despropòsit més han dit i escrit.
La qüestió és: els socialistes valencians encara creuen que la millor manera de fer política és anar a remolc del PP? Per què no es dediquen d’una volta a oferir propostes pròpies? En aquesta qüestió de la llengua, per exemple, podrien deixar-se de romanços i posar-se al costat que toca, clarament. Quedant-se al mig, com fan ara, només fan que rebre pels dos costats.
Article publicat al setmanari CRÒNICA, num. 546, del 13 de maig de 2005.
Agustí Ribera.
L’abril del 1765,
el nostre dominic fra Lluís Galiana, d’Ontinyent estant, li escrivia a Juan
Bautista Hernan: la pasada semana estuve en la Olleria, en donde ví una
inscripción de tiempos de Romanos, mui antigua y maltratada, pero entera; y por
no traherla Escolano, ni Diago, la copié, y embio a V.M. porque es aficionado.
Hallase puesta en la esquina del orno de la plaza,… Aquesta és la primera
cita coneguda de la inscripció de l’Olleria, que amb el temps serà arreplegada,
descrita i interpretada repetidament per nombrosos autors, com molt acuradament
recull Germà Ramírez al seu llibre l’Olleria, Vila Real. Segons diuen
també gran part dels autors, a partir de Cean Bermúdez (1832), -que tanmateix
sembla repetir les dades de una altra obra escrita pel Conde de Lumiares el
1805, però publicada el 1852- la procedència de tal inscripció era una partida
al nord de l’Olleria anomenada els Casals, prop de l’ermita de Sant Cristòfol,
on segons diu: se ven ruinas y vestigios de edificios romanos y un acueducto
destruido… així com en la immediata partida de Miranda, s’havien trobat medallas
de plata consulares y denarios de la
República… Sanchis Sivera (1922), afegia: el hallazgo de una lápida,
monedas ibéricas y romanas y extraordinaria cantidad de cerámica de diferentes
épocas…
Pel que fa a la
inscripció, la darrera interpretació que coneguem és la de Corell (1989), qui
aporta que la inscripció ja la coneixia Ianus Grutter (1560-1627), a través de
les fitxes de l’holandés A. Schottus (1552-1629); tot això basant-se en Hübner,
però també diu que per alguns detalls -inexistència de cap bust segons Corell-
sembla que podria tractar-se d’una confusió o d’una altra inscripció. Tanmateix
a la inscripció sí que es pot veure la figura d’un bust amb la ma alçada, tot i
que molt esquemàtica, en l’extrem superior final.
El cas és que
Corell la trancriu: L(vcis).FVRIVS.MVRRVS FVRIA L(vci). F(ilia) MVRRANA.V(ixit.
A/nnos). XIV, i ve a dir: Luci Furi Murro. Furia Murrana, filla de Luci, visqué
14 anys. O siga, es tracta d’una làpida sepulcral, que el tal Luci li faria a
la seua filla que va morir ben joveneta. Per la paleografia i altres dades
Corell la data sobre finals del segle I i principis del II després de Crist.
En l’actualitat es
troba al mateix lloc en que la veié Galiana
ara fa 240 anys, i la veritat no està tan malament, el que es pot
considerar un miracle, a pesar de que no es pot llegir bé, sobretot la part
inferior. A d’aquest respecte ja deia Pedro Sucías Aparicio (1911): Se halla
dicha lápida de cualquier manera incrustada en la pared, y tan bajamente puesta
que los muchachos siempre dispuestos para hacer mal, afilan las puntas de sus
trompos en las letras de ésta y de otras maneras desvirtúan las letras.
*
Pel que fa a les
restes d’edificis (aqueducte inclós), que precisament origiarien el nom de la
partida: els casals, poca cosa queda
ara, que sapigam. Les escarides prospeccions i troballes recents donen aquest
balanç: Cap a principis dels 90, vam poder localitzar una zona amb abundants
fragments ceràmics en aqueixa partida però al sector de ponent, tot desfet i
sense cap resta estructural evident, i res de romà, ja que tot era medieval
andalusí. Com que sempre es feia esment també a Miranda i l’ermita de Sant
Cristofol, insistirem en les
prospecions i poc després localitarem per fí algunes troballes soltes a la vora
d’unes casetes al sud de Sant Cristòfol, inclús fragments de morter romà que
havia segut arrancat d’algun paviment o bassa….. Potser ja teniem alguna cosa
coincident amb les notícies, tot i que ben poca a l’haver-se anat desfent tot
per les continues transformacions.
L’any 1999, els
amics de l’Olla ens avisaren de l’aparició d’unes pedres al desmuntar uns
terrenys, per la mateixa zona, un centenar de metres més al sud, resultant ser
les bases d’una premsa per a vi, o més probablement per a oli, en un lloc on
abundaven els bocins ceràmics, tant romans com andalusins.
I, a banda de les
notícies, això és tot el que tenim: restes esmicolades de diferents vasos i
contenidors; als arxius del MAOVA hi ha ceràmica ibèrica, terra sigil·lata
Sudgàlica i Hispànica, Hispànica tardana, Africana A i D, Lucente; àmfora hispànica,
comuna africana i comuna oxidant i de cuina, a més a més de fragments de
tegulae i d’opus signinum. En realitat, materials prou corrents en un
assentament agropequari d’aquesta àrea, i això sí, amb una àmpla cronologia que
va des del canvi d’era fins al segle VI
d. C.
Altra cosa són les
restes de terrissa medieval islàmica, o andalusina, que com hem dit apareixen
tant en llocs on hi ha restes romanes, com en altres nous; Tot i que no les hem
estudiat al detall, en general presenten poca varietat, i semblen majorment
correspondre als darrers moments -finals del s. XII principis del XIII. Podria
ser que fora aquest dels Casals, el nucli principal de l’alqueria andalusina de
Ollis, i que en temps de la conquesta
feudal, els nous colons canviaren (o readaptaren) l’emplaçament, establint-se
al lloc actual de l’Olleria, al voltant de l’Ajuntament i l’església de la Magdalena.
No seria d’estranyar ja que segons va sabent-se era fenòmen corrent, el canvi o
la implantació exnovo de les colònies cristianes. Així ho hem de pensar mentre
no apareguen troballes andalusines al
centre del nucli urbà actual.
* *
Fa poc vaig tornar
als Casals i Sant Cristòfol. Cal fer esment del fort procés de antropització a
que darrerament està sotmés aquell territori ollerià, molt semblantment a molts
sectors del d’Ontinyent, a causa sobretot dels xalets (les casetes), que
alteren, en molts casos de manera irreversible, des de l’us del paissatge
(poder mirar, poder passejar), fins la mateixa topografia i entranyes de la
terra, amb desmunts, piscines i altres transformacions… Un paratge tan bell, en potència, com
haguera pogut ser la lloma de l’ermita de Sant Cristòfol, es veu que va tindre
la desgràcia de ser lloc de latzaret i la subsegüent deixadesa pública. La seua
visita hui és tot un compendi de despropòsits, en un lloc preeminent, amb
pineda i bones vistes, que hauria de ser un goig visitar. La desidia més
absoluta, tant municipal (amb el dipòsit de l’aigua, antenes, improvisat magatzem
d’obres…) com privada, (amb les bardisses dels xalets invadint l’espai i amb
tanques per arreu), és ben patent als voltants i a la mateixa ermita, amb tan
sentzilla com antiga porta redona de carreus,
totalment abandonada.
Es contempla des
d’aquells voltants un panorama conegut: el gran polígon industrial al llevant,
i un enorme estol de xalets de tota classe i categoria, per arreu. Travesse un
bancal i m’eix el de la caseta immediata, em demana explicacions en anglés…
M’ature dalt d’una riba i no puc deixar d’escoltar una forta discusió, en una
caseta propera… en algun idioma de l’est. Les coses estan canviant, i molt.
Tanmateix sembla que la certa puixança econòmica ací, a banda de les
menjorrades, no deixe res més que desgavells.
Demà divendres hi ha convocada una manifestació a l’Olleria. La convocatòria diu que és contra la ubicació d’un abocador de residus no perillosos a la partida de l’Arribador, i la convoquen els veïns afectats, el PSOE i el Bloc. Jo no hi aniré, perquè estaré fora del poble, però si algú de l’organització llig açò, que em compte com a adherit o com a assistent virtual.
En aquesta qüestió continue pensant que una part de la culpa de la situació actual és la manera com s’han fet les coses: d’amagat. I això evidentment no fa més que donar peu a les malfiances. Ara trobe que la cosa ja no té solució: poca gent mire jo que es fia de l’alcalde en aquest afer.
Ara caldria que demà foren moltes les persones que eixiren al carrer a demostrar que estan en contra no només de l’abocador, sinó també de les maneres de l’alcalde. Quasi considere pitjor aquesta actuació (ocultista) que el fet en si d’instal·lar l’abocador. Demà cal que la gent done a conéixer la seua oposició, però sobretot cal recordar que l’oposició real i efectiva serà d’ací a dos anys, quan hi haurà eleccions municipals.
Una altra qüestió a observar és que sempre es parla, en aquest assumpte, de l’alcalde. L’oposició i els afectats es refereixen a ell, i no al govern municipal o al partit. Segons diuen, el partit no està molt content amb ell, i el govern local tampoc no sembla massa desvanit. De fet, dos regidors del PP ja han dimitit, oficialment per qüestions personals o laborals. És possible que siga així, però si tant el partit com els regidors el deixen fer, amb el seu recolzament, és com si hi estigueren d’acord. No m’aterviré a pronosticar cap mesura dràstica, però és evident que l’alcalde necessita els vots dels regidors del seu partit, i els vots són voluntaris. I també existeix l’abstenció.
Ja vorem com van les coses. De moment demà hi ha mani. De qui ha sigut la idea de dir-ne ‘Manifestació popular’?
No recorde ara on ho vaig llegir, però es veu que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua s’ha mostrat satisfeta pel fet que el nou estatutet diga que la normativa d’aquest ens siga de ‘compiment obligat’. No veig jo massa motiu d’alegria, ja que la normativa de l’AVL serà obligada… per a qui escriga en valencià. Si les conselleries, per exemple, continuen usant el castellà, no incompliran aquesta normativa.
En realitat, a no ser que jo ho tinga mal entés, el nou estatutet no implicarà cap obligatorietat del valencià en cap àmbit, de manera que seguirem com estem. Bé, no del tot. Estem pitjor, ja que això de la normativa afectarà només als que ens encabotem a escriure en l’idioma innominat, un idioma que hauríem d’escriure ara amb una normativa ‘valenciana’ si volem ser bones persones.
En resum: anem arrere. Als que usem l’idioma ens marquen com ho hem de fer (i com no), i als que el defensen (només) de boqueta els faciliten el lingüicidi.
En aquest cas, el PSOE té tanta culpa com el PP. Em dol dir-ho per gent que conec que hi milita, però saben que deixar el valencià en la indefinició actual quant a la pertinença al català, és una manera d’ajudar a acabar-lo.
"Tots per al sant, i el sant en terra", diuen. Doncs això: tots parlant de les senyes d’identitat, pegant-se colps al pit a vore qui es fa més blaüres, i el valencià sense eixir en la processó.
Això és el nom d’una de les sardanes més famoses. Com que no en conec moltes més, supose que és que té molta anomenada.
El nom em ve bé, perquè parlant de coses catalanes, l’espina (i santa) la vam vore l’altre dia en una situació poc edificant en què Carod i Maragall feien de turistes que fotografien tòpics, entre riures i bromes. Més o menys, com quan per ací els turistes es fan fotos amb la paella i la sangria. La diferència és que la corona aquella d’espines és també per a algunes (o moltes) persones un símbol d’una creença íntima. No em sembla una actitud massa afortunada, i ja s’espavilaran per fer-se entendre i disculpar. I si pot ser, per evitar nous numerets.
Ara bé, molts dels que han criticat la falta de tacte o de respecte envers els cristians, possiblement haurien d’haver recordat que precisament Crist fou qui va dir allò de ‘qui estiga lliure de pecat, que tire la pirmera pedra’. Ho dic perquè em repateja vore com des del PP hi ha persones que posen el crit en el cel per la falta de respecte d’aquesta ‘broma’, quan açò no és ni la mil·lèsima part d’insultant que les mentides que ells (el parell de ministres dels dies de l’atemptat de Madrid) van dedicar a tots els habitants d’aquest estat on vivim. Entre les fotos amb la corona i la mentida calculada i contínua d’Acebes i Zaplana, la diferència és abismal.
El numeret és censurable, perquè pot ferir sensibilitats. Però també ens fereix el govern valencià cada volta que parla de la bona marxa de la indústria valenciana, en vies d’extinció.
Ens ho posen difícil, això de no creure que ‘tots’ són iguals.
Sembla que ja tenim un acord entre els dos partits majoritaris al País Valencià per a això de la reforma de l’estatut. L’estarlux, que deia algú fa anys en vore’l tan aigualit.
Ja vorem en què queden les modificacions que presentaran solemnement l’1 de juliol els polítics que s’hi han dedicat. De moment, veient la foto i llegint la informació institucional sobre el part, la cosa no sembla que despertarà passions.
Transcric ací el final de la nota de premsa de la Generalitat sobre l’acord:
El President también ha añadido
que “desde la Comunidad Valenciana, el Partido Socialista y el Partido Popular
damos ejemplo de consenso dentro de la lealtad a la Constitución Española. Los
dos grandes partidos políticos de la Comunidad Valenciana, que son los dos
grandes partidos políticos de toda España, con lealtad, siempre ambiciosa, pero
con lealtad, a todas las Comunidades Autónomas, a toda España. Hoy presentamos
un gran proyecto político del que todos los valencianos y todos los españoles
nos podemos sentir profundamente satisfechos”.
Les negretes són meues.
Ahir divendres vaig estar a Xàtiva, en el concert de Feliu Ventura i Llach. Com comença a ser habitual en mi, hi vaig ser en circumstàncies una miqueta especials. De fet, estàvem Ivet i jo en un lloc on deia ‘Reservat organització’. Llàstima que el càtering no hi va arribar.
No és que ara em dedique a organitzar els concerts de Llach ni els de Feliu. L’explicació és més senzilla: les entrades que quedaven quan vaig mirar de comprar-ne estaven allà dalt. No en el galliner, sinó més amunt: com si diguérem en un niu d’àguiles. Vista la ubicació, i prevista l’accessibilitat poc pràctica per a mi, vaig optar per no comprar la meua entrada fins assegurar-me que algun sistema automàtic em permetria arribar-hi sense jugar-me el físic (trist però meu). Quan des del Gran Teatre de Xàtiva em van dir que l’ascensor hi arribava, ja era tard. No quedava cap de localitat. De totes maneres, per arribar al lloc on eren les localitats corresponents a les entrades que havia comprat hauria hagut de fer bona cosa d’acrobàcies.
Aleshores vaig recórrer a les coneixences. Si no voleu, no vos ho creieu, però m’estime més pagar l’entrada que demanar invitacions. El que passa és que com que d’entrades ja no n’hi havia, per a anar no em quedava més remei que vore si els coneguts em posaven una cadira. I això van fer. Allà estàvem asseguts, en unes cadires afegides, en una fila 18 virtual inventada per als compromisos.
En acabar el concert, vaig comprovar que amb tant d’ascensor i amb tanta mandanga que deien, les escales les havia de patejar igualment. Vam baixar a l’escenari a saludar a Lluís i a donar-li les gràcies per posar-nos com a organitzadors (i a l’Andréas, i també al Jordi que no hi era). Després vam fer un viatge vertical amb un ascensor que no ens va dur enlloc.
I el concert? Em va agradar. El públic entregat. Es veu que com que de l’actuació trauran un disc, el personal aplaudia a tothora per després sentir-se en el CD. La versió de ‘Venim del nord, venim del sud’, aplaudidíssima amb tota la raó del món. Quan isca el disc, escolteu-lo.
El text que podeu llegir ací apareixerà publicat aquest estiu en el llibre de festes de l’Olleria, juntament amb molts altres en record de Francesc Cerdà. L’he fet a nom meu, en representació del Col·lectiu l’Olla.
Vaig dir que sí quan m’ho van proposar. De seguida, sabent que passaria el que era inevitable: que en arribar el moment de posar-m’hi no sabria ni per on començar. No em podia negar. Com dir que no a fer quatre ratlles en memòria de Paco? Ell, que ens n’ha deixades tantes fetes en les nostres vides. Era quasi un deute amb ell. El que passa és que parlar d’algú tan (re)conegut, i quan encara el sentim alenar en les nostres converses, es fa veritablement difícil.
No trobareu ací un expedient necrològic, un llistat de virtuts i anècdotes. Altres ho faran, millor, i ho llegireu en aquest llibre. Ací, en tot cas, i amb la llicència que em dóna ser l’autor d’aquestes lletres, em referiré només a una de les seues qualitats. Potser la que més mossa va fer en la nostra entitat. Paco era el més sensat de tots nosaltres (encara que li vam donar el títol d'”insensat major”), perquè era una persona sense prejudicis. Aquests prejudicis que tant de mal fan perquè sempre ens mostren les coses (i les persones) de gaidó, ell no els tenia. Actuava i pensava a partir dels fets, no dels fets suposats. Jo li envejava aqueixa manca de prejudicis, i la seua capacitat de saber estar a bé amb tots, perquè sabia tractar bé a tothom.
El cas és que finalment va arribar el dia aquell que véiem venir de lluny, amb un itinerari previst que no va errar. S’acostava, com les etapes d’una cursa que s’aproxima a la darrera meta. Encara que no sabíem exactament en quin punt era el final, tampoc ignoràvem que la distància s’esvaïa com la seua música quan la banda s’allunya. El dia va arribar, un d’arreu, i Paco es va transformar en una mena de consciència que durem sempre en alguna butxaca del cervell.
Mentre ell descansava ja, segurament rialler en el llimb dels acòlits descreguts, per a nosaltres era difícil creure que el món podia continuar rodant. Però ho feia, i la inèrcia de la vida ens espentava avant. Llavors, incapaços com érem d’avançar ni en el pensament, ens estavellàvem contra la realitat, aspra, amb l’amabilitat tancada en un taüt insolent que acompanyàvem sense poder-lo mirar massa.
El temps ho cura tot, diuen. N’havíem parlat en tertúlies de café i “tometa“, amb ell, quan conspiràvem contra el pas del temps que sempre corre excessivament. Però no és cert, la veritat és que ens habituem a conviure amb el dolor, el temps només ens ajuda a dissimular: posem veu als records i els pintem amb colors vius per poder-los vore de lluny.
Paco se’n va anar, i és com si tot d’una el mar haguera deixat de respirar. Què se n’ha fet, del soroll de les ones?
