A temps arrere vaig comentar que Francesc Mompó havia quedat finalsta en un certamen literari amb un llibre sobre els greixets.
La criatura ja ha nascut, i ací en la foto teniu el nadó i el pare ben pagat i desvanit.
Estigueu atents, que d’ací a poc presentarem públicament a l’Olleria la novel·la.
Molt de temps sense aparéixer per ací. Poc de temps estic tenint estos dies per dedicar a açò d’escriure ací, però la pega principal ha sigut una sobredosi de problemes tècnics incomprensiblement reals. ADSL? Wanadoo?… No som ningú.
Sembla que la cosa va tornant a una certa normalitat. A vore si reprenc una seguideta escriptora…
Mentre escric açò, estan fent a la tele una pel·lícula basada en els fets produïts en l’empresa Ardystil. És una coproducció, i a la TV3 estan fent-la amb una barreja de dialectes catalans curiosa per poc habitual. Hi ha el català oriental, i hi ha valencià.
La sensació més estranya l’he sentida en aparéixer l’actriu que fa de la propietària de l’empresa. No he pogut evitar que em vinguera al cap la propietària real, la “bufalina” de malnom. Només la conec de vista, però això i la proximitat geogràfica dels fets em fan vore la pel·lícula com una cosa de casa.
Tecnologia adversa:
Porte dos dies amb el correu electrònic despistat. Ahir no em funcionava, i hui ho fa escassament. Mira que ens acostumem (i depenem) ràpidament als avanços útils!
El nostre president, el senyor Camps, se n’ha anat uns dies de gira pels Estats Units d’Amèrica. Una de les coses que ha anat a fer és explicar que la Copa Amèrica dels barquets de 2007 es farà per ací, en un mar que es diu Mediterrani (encara que em jugaria l’ADSL que allà només li ha dit Mediterráneo). El que m’ha cridat l’atenció és una foto. La que teniu ací. Pel que sembla, tanta importància mundial i tant de rebombori amb la copa ditxosa, i en el club de iots de Nova York (que mire jo que no deu ser poca cosa) va i no li fan molt de cas. No ho sé, però ho deduïsc pel fet que en les fotos enviades des de la Generalitat no es veu gens de motí (tres o quatre persones que es veu que són de l’organització), i en la imatge en què es veu al president parlant de cara al públic (hi havia algú?) només hi ha dos micros de mitjans de comunicació: els seus, Ràdio 9 i Canal 9.
Una altra faena a fer pel president allà als EUA és la presentació del Palau de les Arts. Per a fer-ho, diuen que tindrà el suport del tenor Plácido Domingo. Molt bé. No hi havia cap d’artista valencià disponible per viatjar amb ell? Almenys, serà més barat que Julio Iglesias…
Amb l’aparició del sol, comença el matí. I de moment tot normal. Però en concretar el dia, es complica la cosa. Si parlem d’aquest matí, la tendència que es nota darrerament és a feminitzar-lo. Ara el matí, en ser aquest matí, es converteix en ‘esta’ matí. Fins i tot sentim pel carrer i les cases ‘la’ matí, dins d’alguna frase com ara ‘demà per la matí…’.
No cal ser massa espavilat per saber quin és el motiu d’aquest ‘canvi de sexe’. La pressió de l’espanyol és brutal. Encara com els nostres governants de la Yeneralità ens salvaran els mots… per a les làpides de l’idioma.
Diu el senyor Camps que la culpa que no retornen els Papers de Salamanca als ajuntaments valencians és del govern central i d’ERC. (Camps atribueix al Govern estatal i a ERC la no devolució dels papers de Salamanca).
És espectacular. Si no ho tinc mal entés, el govern de la Generalitat Valenciana no va voler reclamar eixa documentació, tot i que les Corts ho havien exigit. He d’entendre que si el seu govern no els reclama és que no els vol, i per tant hauria d’agrair al govern de l’estat i a ERC que no els envie cap ací.
No és això el que volen, que es queden allà? A què ve ara acusar aquells de Madrid de fer el que precisament volien que feren?
Totes les excuses són bones per tirar balons fora. Com el conseller González Pons, que ara s’esquinça els vestits perquè la Policia ‘Nacional’ s’endu a comissaria un jove de Xàtiva per parlar en valencià a un agent. (Gonzalez Pons exigeix al ministre de l’Interior que aclarisca si es traslladarà un jove a comissaria per parlar en valencià). És que els socialistes són uns antivalencians, ve a dir. I el seu govern, que maté els valencianoparlants en reserves socials, què és?
Afegitó: la ‘valencianització’ del Consell, després de tot el pleit valencianista quan a la Constitució europea, ha consistit a fer bilingües les notes de premsa que fan referència a temes culturals. Això és una de les reserves socials.
Un altre afegitó: Tanta defensa de la valenciania, i ara va i fan tota l’exposició amb motiu del dia de les Corts Valencianes en castellà. Tant d’esquinçar-se els vestit, ja se’ls veuen les vergonyes.
No sé si pel fet d’haver nascut i viscut sempre en el poble, no va ser fins que un foraster m’ho va comentar (ara fa ja anys) que em vaig adonar del caos urbanístic que caracteritzava l’Olleria. Edificis alts de pisos construïts on hi havia cases, altures desiguals, carrers per adreçar…
El mal és que aquella manera de fer (o més aviat de desfer) no ha millorat. En tot cas s’ha perfeccionat en el desficaci. La nova zona de creiximent del poble, la del camí de Caputxins, és un exponent d’aquesta ‘tradició’ urbanística olleriana que es manté fidel. Algú havia pensat que aquell camí antic podia esdevenir un espai d’obertura del poble, ample, recte; una via de comunicació amb la serra, el convent i les casetes. L’urbanisme a l’Olleria és ‘urbanicida’, i al remat tenim en marxa un seguit d’obres, i construccions ja acabades, que continuen amb el format clàssic: revolts, estretors, voreres amb mides diverses o nul·les, altures poc proporcionades. I això que hi volen construir cases de ‘luxe’!
Per seguir amb la tradició urbanística, les vies que s’estan obrint noves i que uneixen l’entrada actual al poble amb aquest camí/carrer no desmereixen les vies clàssiques. Els nous carrers desemboquen al camí de Caputxins amb una perpendicularitat de broma, i amb una rectitud poc certa. Un d’aquests carrers, que són en pendent cap al camí, fa tot l’efecte que acaba dins del subsòl d’un dels edificis en construcció. Una corba ho evita, però no evita que ens preguntem per què no s’ha fet el carrer completament recte.
L’Ajuntament de l’Olleria ha repartit entre el veïnat un
full per mirar de tranquil·litzar la població en l’afer de la planta de
residus. Recordem que per Pasqua va començar a circular pel poble un escrit fortament crític amb l’alcalde, i després va aparéixer un full similar signat pel PSOE. Ara es tracta d’un escrit en què l’alcalde parla en primera persona i
intenta detallar un seguit de raonaments que volen demostrar que la planta ara
sol·licitada per l’empresa no té res a vore amb l’anteriorment prevista, que no
acollirà cap de residu que tinga el més mínim perill, i que ell personalment
vol el millor per al poble.
S’hi fa alguna afirmació que des de l’oposició s’ha qualificat de ‘no certa’,
com ara que havien pactat el partit de govern municipal i els de l’oposició de
presentar un llistat amb els productes que s’acceptarien en el projecte
d’abocador. L’oposició diu que havien acceptat de parlar-ne, però no de
presentar cap de llistat. L’escrit no aporta res de nou, cap seguretat en res.
Es tracta de creure-t’ho o no.
Amb tot, hi ha una cosa que en teoria s’hi explica per aquetar els ànims, i
precisament a mi em fa estar encara més preocupat. Explica el senyor alcalde
que no és cert que l’empresa adjudicatària tinga una sentència favorable per
rebre una indemintzació multimilionària, a causa de no haver pogut construir la
planta de reciclatge prevista. Es veu que és així, que la sentència no atorga a
l’empresa el dret a indemnització perquè resulta que té dret a construir la
planta, ja que els terrenys no s’han requalificat i per tant legalment hi pot
construir. És a dir, que si l’empresa vol instal·lar la planta, legalment ho
pot fer. Només es podria impedir si es canvia la qualificació dels terrenys…
i si passa això sí que tindrà dret a la indemnització. O siga, que té la paella
pel mànec.
Aquesta nit hi havia una reunió a la Casa de la Vila per
parlar del merder (mai millor dit). No sé com hauran quedat.
Segons m’ha arribat a les orelles, es diu que la Conselleria de Sanitat s’ha decidit a solucionar el problema de l’aparcament en l’hospital de Xàtiva. Més que un problema, aparcar en aquell hospital és un esport d’aventura, que qualsevol dia podria acabar en tragèdia si es continua aparcant en la pròpia carretera.
Pel que sembla (encara està per confirmar) la conselleria preveu traure a concurs la construcció i gestió d’un aparcament, i això significa que se’n farà càrrec una empresa privada. Si seguim amb la lògica, això implica que els propietaris i/o usuaris dels vehicles hauran (haurem) de pagar per deixar-los aparcats quan vagen (anem) a l’hospital en condició de malalts, d’acompanyants o de visitants dels que s’hi estan ingressats.
No és cap bona perspectiva, excepte per als que se’n facen càrrec, és clar. Insistisc que no és més que un rumor que comença a córrer, però ja diuen per ací que si no són bous, són joneguets… I com que el govern del PP ens té tan acostumats a vore com privatitza aquells serveis que tenen tendència a ser lucratius, ja no ens estranya. Perquè anar a l’hospital no és una cosa estrictament voluntària: els malalts (majoritàriament acompanyats) no poden triar molt, i les visites, encara que ara siguen de pagament, es continuaran fent.
Què vindrà després? Ja ho vorem. Faig la pregunta ara, que de moment preguntar és debades. Fins que ho privatitzen també.
Per desgràcia, les coses van com m’imaginava: malament. Torna el rebombori per la planta aquella del fem, ara amb acusacions d’amenaces i tot. Han dimitit dos regidors del PP, oficialment perquè no poden acudir a tot, a la faena i a la tasca política, i ens ho hem de creure o no. Coincidència amb el ressorgir de la polèmica, o és que no volen ser responsables d’una decisió impopular i amb què no estan d’acord? No ho sé, però m’incline per la segona possibilitat.
La dimissió del tercer regidor és més clara. Diu que l’han amenaçat (des del PSOE i de la plataforma anti-planta) i que les pressions són excessives. Desconec de quina mena d’amenaces parla, i espere que en realitat no s’hagen produït, però és molt desagradable que s’arribe a aquestes situacions de descrèdit de la política i de les persones.
En un ampli sector de la població, el crèdit de Vicent Llop, l’alcalde, l’has de buscar per terra. I fixant-te molt. Com es pot arribar a aquests extrems? Les malfiances de l’oposició i de gran part del cens electoral les motiva el propi Vicent Llop amb actuacions poc clares, i amb precedents que no ajuden massa, o gens. (Ara bé, fa quatre anys també estava sense massa fidels i va repetir la majoria absoluta… Misteris del vot secret i universal)
I la Mancomunitat, que també presideix Llop? Va pel mateix camí: de cap al barranc.
Aquesta vesprada he estat escoltant Geroges Moustaki. Feia anys que no l’escoltava, i m’ha semblat, ara, un poc embafós. Aquells anys quan estudiava francés, les seues cançons sonaven d’una altra manera, i és evident que el que ha canviat sóc jo, no les cançons. Jo i el món, és clar. Les coses són molt diferents, però a més és que ara trobe les lletres més empalagoses.
El cas ara no és fer una crítica músico-literària d’aquell barbut grec que canta en francés. Déu me’n guard! Tinc prou de coneiximent per saber que no en sé prou. Passa, però, que hi ha una cançó que em descol·loca. Ara la pose ací traduïda (amb perdó per l’atreviment) i a vore si entre tots en traiem el trellat.
EL CARTER
El jove carter és mort
Només tenia dèsset anys.
L’amor ja no pot viatjar
Ha perdut el seu missatger
Era ell que venia cada dia
Amb els braços carregats amb els meus mots d’amor
Era ell que tenia a les mans
La flor d’amor collida al teu jardí
Se n’ha anat al cel blau
Com un ocell finalment lliure i feliç
I quan l’ànima l’ha deixat
Un rossinyol ha cantat en algun lloc
Jo t’estime tant com t’estimava
Però ja no puc dir-t’ho des d’ara
Amb ell s’ha endut
Les últimes paraules que t’havia escrit
Ja no anirà pels camins
Florits de roses i gesmils
Que duen a ta casa
L’amor ja no pot viatjar
Ha perdut el seu missatger
I el meu cor és era com en una presó.
Se n`ha anat l’adolescent
Que et duia les meus alegries i els meus turments
L’hivern ha matat la primavera
Tot ha acabat ja per nosaltres
Anem a vore: quin és el problema? que el carter s’ha mort? No n’hi ha més? Segur que hi ha gent esperant per entrar a treballar a correus. El o la redactor de les cartes, no té cap altre sistema de festejar? Ja sé que en el moment de fer la cançó el correu electrònic no era ni imaginable, però no haurà pensat a visitar-lo/la?
Fa de mal pensar això que diu que, com que l’adolescent s’ha mort, tot s’ha acabat. No serà que de qui estava enamorat o enamorada era del carter? O és que era un ménage à trois?
Un desfici total, de dissabte.
Si teniu alguna idea, en deixeu algun comentari, a vore si entre tots ho aclarim una miqueta.
Aquest matí, no sé com, he recordat una expressió que duia anys sense usar. No sé com ha anat la cosa, però he recordat que, per referir-se a algú que és molt net i polit, es diu que ‘neteja l’aigua’.
Segurament abans, quan l’aigua generalment era neta, netejar-la venia a ser com el súmmum de la netedat. Ara, amb tanta contaminació, netejar l’aigua quasi que no ens estranyaria.
Ahir dimecres hi va haver un ple ordinari en l’ajuntament de l’Olleria, en què l’oposició (PSOE i Bloc) va sol·licitar d’incloure en l’ordre del dia un punt per tractar la sol·licitud que Recisa ha fet a la Conselleria de Medi Ambient d’instal·lar un dipòsit de residus no perillosos a l’Arribador. L’oposició vol que es deneguen les llicències municipals per ubicar a l’Olleria aquest dipòsit. Recisa és l’empresa adjudicatària de la planta de tractament de residus prevista en el pla de minimització comarcal, i l’Arribador és precisament la partida de l’Olleria on es preveia construir-la, en terrenys que ja són propietat d’aquesta empresa. (Recisa demana construir un dipòsit de residus no perillosos a l’Olleria.)
El PP es va negar a incloure el punt en qüestió, de manera que no se’n va donar informació de manera oficial, però curiosament es va muntar un debat-sarau. Dic curiosament perquè en els plens normalment el públic no té dret a paraula sense l’autorització expressa de l’alcalde, i en aquest cas l’alcalde va permetre que es parlara, es discutira, es cridara (i fins i tot es feren acusacions d’amenaces i d’intents de suborns) sobre un assumpte que no es va voler tractar oficialment. Sembla ser que des del PP no hi havia interés a parlar-ne perquè es veu que hi ha algunes discrepàncies internes.
Tal i com han anat les coses, no és d’estranyar que l’ambient es caldejara al ple, perquè és d’alguna manera el que està passant pel poble. Després de tot el que va passar amb la planta comarcal, quan moltíssima gent es va sentir enganyada, ara el personal ja no es refia, i no s’entén com és possible que no s’informe del projecte del dipòsit de residus no perillosos (que l’alcalde afirma que serà només d’enderrocs) si realment és només això. I més quan l’alcalde es va comprometre a informar les parts afectades sobre qualsevol cosa que es fera a l’Arribador, i ara s’han trobat aquesta iniciativa del dipòsit sense cap explicació ni avís.
Aquesta manera de fer les coses no fa més que complicar-ho tot. No sé quin sentit té anar sempre dissimulant i amagant. No ho sé, però fa de mal pensar. I això és el pitjor.
Ací està la notícia que en parla: Una revista d’història ressalta la qualitat de les pintures de la Casa Santonja de l’Olleria.
N’he fet
jo, de coses rares, però aquesta crec que és de les més destrellatades. Fer-se
un gin-tònic amb un amic és una cosa poc meritòria. Però fer-se’l amb una
distància entre els dos de milers de quilòmetres i de 6 hores, ja té la seua
cosa.
Resulta
que l’amic Josep que viu a Mèxic i jo vam decidir de celebrar el sant amb un
gin-tònic. De manera que vam quedar aquell dia a una hora concreta: ell a les 7
de la vesprada hora d’allà, i jo a la 1 de la matinada. Quan es va fer l’hora,
i amb una certa expectació en el local, la cambrera molt amablement em va
indicar que ja era el moment i em va servir la beguda (com es pot comprovar a
la foto).
No ho
havia escrit ací abans perquè hi volia col·locar la imatge. És que també té el
seu mèrit perquè jo no sabia ni com es feia la foto (tenia dos dies el mòbil que en fa), després resulta que no la podia enviar a Mèxic ni passar-la a
l’ordinador… Un fracàs tecnològic. Finalment, abusant de la confiança de la
germana de Josep, ja tinc la foto fora del mòbil i ell també la té com a
prova de la celebració.