Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Sopars de risc.

0

En principi, sopar no es considera un esport d’aventura, ni una activitat de risc. En principi només, perquè hi ha casos realment esborronadors. I no m’estic referint a aquells sopars en locals on t’espigolen les butxaques o en els que ‘sopar’ és un eufemisme per la gana que passes.

No. M’estic referint a aquelles nits en què t’asseus a taula, algú ha posat en marxa la tele i en té el comandament a distància, amb uns criteris de teleespectador no massa similars als d’un servidor. Pot passar, i si el canal triat és Canal 9 és segur, que engolir-se el mos de meló d’Alger siga perillós per a la salut física. La salut mental és més que segur que no quedarà il·lesa.
Vore Canal 9, com a exercici masoquista, deu ser una experiència insuperable. Vore’l amb intenció analítica, mereixeria una compensació econòmica per la perillositat intel·lectual. Vore’l sense tenir escapatòria ajuda a entendre els patiments de les víctimes de la inquisició.
Saber que està a punt de començar un programa, del que només esperes que siga roïn i no siga patètic, t’omple d’ansietat. O intentar no mirar ni escoltar l’anunci de la propera emissió de Tòmbola, que dóna pas a un programa fet només per publicitar negocis dels amics de l’exmolthonorable (que ho era per imperatiu legal), amb uns presentadors que s’encaboten a destrossar el guió, que d’altra banda no es mereix una altra cosa… Tot això, si has aconseguit que el menjar et faça profit mentre l’informatiu et recorda que som capdavanters en tot.
I el pitjor és sentir que a cada moment, en cada cosa que fan, el menyspreu i la falta de respecte són continus.
Depén de dies, però sempre hi ha un moment en què la cosa es fa inaguantable i això ja no es pot suportar. I el del comandament acaba buscant una altra cosa que siga, com a mínim, respectuosa amb els que ho paguem.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Telefonar a mà.

0

Segons com ho mires, no fa tant de temps que es telefonava ‘a mà’, a través d’aquelles centraletes en què senyoretes amables et posaven en contacte amb persones que vivien uns quants carrers més enllà del teu.

Senyoretes amables o aquella dona que tenia accés a tots els xafardejos que circulaven pel cable telefònic. Tampoc no s’ha d’exagerar la quantitat de coses a escoltar, ja que tampoc no hi havia massa telèfons. Una part bona d’aquella ‘senyora’ era que se sabia els telèfons de mig poble (o de tot), i només dient-li amb qui volies parlar ja t’hi posava. Veges ara, amb tant de mòbil i tant de número, com ens hem d’aclarir.
Hem corregut molt. Massa no, perquè la tecnologia ens ajuda, però sí que hem anat molt de pressa. Recordeu que abans els telèfons tenien unes rodes per marcar? Ara ja duen agenda, jocs, càmares de vídeo, despertador, bluetooth… fins i tot serveixen per telefonar!!
A mi en el que més em fa pensar és en com les nostres generacions més majors han assimilat l’evolució vertiginosa de la tecnologia. Mon pare, ara com ara, amb 78 anys, ha passat de viure la joventut com en el segle XIX a viure en el segle XXI. De no tindre llum ni aigua a casa, a refredar-se amb l’aire condicionat i estar pendent d’un aparell que sempre et té localitzat i que ja no es diu telèfon, sinó mòbil.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

D’aventures diàries.

0

Quan un servidor arriba a un local nou, en el que considera que ha d’estar un cert temps, instintivament l’escodrinya per descobrir on són els serveis i valorar el temps i la dificultat d’arribar-hi.

Bàsicament sol passar en locals públics com ara bars, restaurants, pubs, però també oficines i altres espais d’ús públic. No és que tinga la bufeta especialment sensible, però l’experiència m’ha fet aprendre que aquestes necessitats fisiològiques són de mal reprimir, i la meua habilitat per arribar a segons quins llocs no és la més adequada.
Per sort no arribe a usar una cadira de rodes, però la meua mobilitat quasi que no arriba ser-ho, i això fa que de vegades pixar en alguns llocs siga una cosa d’autèntica epopeia. Això ha canviat els últims anys, s’ha de reconéixer, però amb tot encara hi ha massa locals on anar a fer això que no es pot deixar de fer és excessivament complicat. O directament impossible.
Insistisc: jo encara em defenc en certs ambients arquitectònicament hostils, però hi ha qui no pot. I doncs? Heu pensat que una cosa tan senzilla com fer-se un café de vegades pot ser tota una aventura? Podríeu entrar al bar on aneu habitualment amb una cadira de rodes? I si arribeu a entrar, a quina altura vos queda la barra? I si es presenta anar al servei, podríeu? Això només és per fer-se un café (que no és insubstancial, perquè una gran part de la vida social la fem als bars). Què fem per anar al banc, a l’ajuntament o a la ferreteria?
Les solucions a les barreres arquitectòniques són més o menys complicades, si bé la millor manera d’afrontar-les és no crear-les en les noves obres. Ara bé, el més complicat és crear la consciència en aquells que ni tan sols es plantegen el problema. Sol passar que les persones estem majoritàriament sensibilitzades amb els problemes que ens afecten, i els que no ens toquen directament és com si no existiren. Ací és on més cal insistir, en la conscienciació de la gent.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La paraula maleïda: plenar.

0

Sembla ser que, ja definitivament, ‘plenar’ s’ha imposat en el parlar dels més joves. Almenys entre molts dels que jo conec i tracte. Després de tants anys d’escola en valencià (en el cas dels que hi han anat) el jovent perd contínuament vocabulari. No direm ara que l’escola en valencià no serveix de res, però és evident que només aquesta escola no és garantia de res. La pressió de l’espanyol és cada dia més forta. En quins àmbits hi ha un ús normal i exemplificador del valencià? Sembla que en cap.

Gent que ara té una vintena d’anys, fins i tot gent amb sensibilitat nacional, usa d’una manera despreocupada això de ‘plenar’, i tornar arrere en açò em sembla molt difícil. Què demostra aquesta situació? Una cosa molt evident: l’èxit de la política lingüística de la Generalitat. No el fracàs, perquè de manera conscient els governs valencians s’han dedicat a desgastar el vigor del català. Ho han fet de manera insistent, contínua i premeditada. I els està eixint bé. Els altres? Doncs discutint sobre l’Acadèmia, el nom de la criatura, o les terminacions incoatives. Però mentrestant, ells (que diria Fuster) van menjant-se la llengua pels peus.

Fòrum de VilaWeb Ontinyent

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Levante del Cid.

0

La veritat és que hi va haver uns dies, l’octubre passat, que pareixia que açò estava canviant. No aprendrem mai. I mira que hem rebut garrotades! De fet el miratge va durar poc, cosa de dies, i el retorn a la normalitat va ser dràstic. Vigorosament dràstic.
En aquells moments, després que el senyor González Pons apareguera com Moisés amb les taules de la llei pel valencià, tot i l’escepticisme militant meu, hi havia alguna cosa que m’espentava a voler creure que ara era diferent… Ja hem vist que l’escepticisme evita moltes decepcions. La tornada a la normalitat espanyolista va arribar amb ‘carrereta’, amb impuls renovellat.

El govern valencià, més que no moure’s dels seus posicionaments profundament espanyols, el que ha fet és aprofundir-hi amb vehemència. Sempre amb la paraula ‘valencià’ en la boca, que no diguen que no parlen de la ‘Comodidad Valenciana’. Però amb la ment en la Meseta. Comproveu com el senyor Camps no parla mai de ‘nuestra comunidad’ sense referir-se tot seguit, com qui es disculpa, a Espanya.
Tot açò se m’ha escpat del teclat perquè acabe de vore una nota de premsa sobre un conveni entre les conselleries de Cultura valenciana i de Castella-Lleó. La nota de premsa és redactada en castellà, com totes les del govern valencià, excepte les que fan referència al valencià, que són bilingües. Doncs segons la nota de premsa, les dos conselleries col·laboraran en matèria cultural, i un dels temes importants és la ‘ruta del Cid’, però també "recuperar el Camino de Santiago desde Levante".
No calen massa anàlisis de l’actuació política del PP valencià: només veient això ja es delaten.

Per a ells continuem sent Levante i hereus del Cid. Jo això ho estudiava en l’escola, però pensava que Franco ja s’havia mort…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’Olleria, fill de frare.

0

És una de les maneres tradicionals de referir-se als habitants de l’Olleria. No debades en moltes èpoques hi ha hagut al poble un nombre considerable de membres d’ordres religiosos, a més de rectors i capellans. Hi va arribar a haver frares dominics, frares capitxins, monges agustines, monges franciscanes, i a principis del segle XX es va projectar un col·legi religiós. D’aquest col·legi es va començar la construcció, però mai no es va acabar. Encara la gent més major recorda ara d’anar a jugar a ‘l’obra’, que en realitat eren les obres inacabades del centre educatiu.
De frares dominics ja no en queden (ni el convent), de caputxins ben pocs, de monges agustines (tancades, és a dir de clausura) poquetes i molt velles, i les franciscanes se’n van aquest estiu.
Hi ha un altre terme per referir-se als habitants de l’Olleria, que també fa referència a la religió: beguins.
Això, un altre dia.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Budeu

0
Publicat el 30 de juny de 2004

Ja posats, parlarem d’un altre nom sonor de l’Olleria. ‘Budeu’. D’on prové aquest mot que dóna nom a un carrer? Ací sí que hem topat amb un misteri, almenys de moment. Una de les hipòtesis més actuals i amb més credibilitat fa referència a la possible relació de ‘budeu’ amb un cognom del nord d’Àfrica.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Gàlim

0
Publicat el 30 de juny de 2004

Sona bé, eh?
Doncs per si no ho sabeu (i això significaria que no sou de l’Olleria), Gàlim és el nom d’una partida del terme del meu poble. Un nom sonor i antic. Segons Joan Coromines, probablement aquest topònim ve de l’àrab ‘gânim’ (el saquejador), derivat de l’arrel aràbiga ‘gánam’ (despullar, saquejar).
El Llibre del Repartiment (la partida de naixement del poble valencià) en fa esment, en referir-se a l’alqueria de Gàlim.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La paraula maleïda: colgar.

2
Publicat el 30 de juny de 2004

Segons el diccionari, colgar és “posar (alguna cosa) dins un clot i cobrir-la amb la terra, la sorra, la cendra, etc. que hom havia tret en fer el clot: ‘colgar les brases sota la cendra per conservar el caliu, colgar un mort’.
També trobarem al diccionari que penjar és ‘col·locar o fer aguantar una cosa en un lloc alt’. El problema apareix quan s’interfereix la paraula espanyola ‘colgar’, que té el significat de la nostra ‘penjar’. A partir d’ací ja sentim desficacis com ‘colgar el telèfon’, que en realitat significa ‘posar el telèfon en un clot i tapar-lo’, la qual cosa es pot fer però no és massa pràctic. És millor, senzillament, penjar-lo.
En definitiva, recordem que ‘colgar’ és sinònim de ‘soterrar’, i no té res a vore amb el nostre penjar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari