Gàlim

L’altre dia em va arribar pel mail un text molt encertat. El copie ací perquè el llegiu i si voleu el fer arribar a qui vulgueu.

A FAVOR DEL MATRIMONI ENTRE CATÒLICS

Estic completament a favor de permetre el matrimoni entre catòlics.

Em sembla una injustícia i un error tractar d’impedir-los-el.

El catolicisme no és una malaltia. Els catòlics, a desgrat que a molts no els
cauen simpàtics o els pareguen rarets, són persones normals i han de tenir els
mateixos drets que els altres, com si foren, per exemple, informàtics o
homosexuals.

Sóc conscient que molts comportaments i trets de caràcter de les persones
catòliques, com ara la seua actitud quasi malaltissa envers el sexe, poden
paréixer estranys. Sé que fins i tot, de vegades, podrien esgrimir-se arguments
de salubritat pública, com ara el seu perillós i deliberat rebuig als
preservatius. Sé també que molts dels seus costums, com ara l’exhibició pública
d’imatges de torturats, poden incomodar algunes persones. Això, a banda de ser
més aviat una imatge mediàtica que una realitat, no és cap raó per a
impedir-los l’exercici del matrimoni.

Algú podria argumentar que un matrimoni entre catòlics no és un matrimoni real,
perquè per a ells és un ritual i un precepte religiós davant del seu déu, en
comptes d’una unió entre dues persones. També, atés que els fills fora del
matrimoni estan greument condemnats per la seua església, algú podria
considerar que permetre que els catòlics es casen incrementarà el nombre de
matrimonis pel "què diran" o per la simple recerca de sexe (prohibit
per la seua religió fora del matrimoni), i que això augmentaria la violència a
la llar i les famílies desestructurades. Però cal recordar que això no passa
només en les famílies catòliques i que, atés que no podem ficar-nos en el cap
dels altres, no hem de jutjar les seues motivacions.

D’altra banda, dir que això no és matrimoni i que s’hauria d’anomenar d’una
altra forma, no és més que una manera una mica malintencionada de desviar el
debat a qüestions semàntiques que no fan al cas: encara que siga entre
catòlics, un matrimoni és un matrimoni, i una família és una família.

I amb esta al·lusió a la família passe a un altre tema candent, i espere que la
meua opinió no semble massa radical: també estic a favor de permetre que els
catòlics adopten fills.

Alguns s’escandalitzaran davant d’una afirmació d’esta mena. És probable que
algú hi responga amb exclamacions del tipus "Catòlics adoptant fills?…
Eixos xiquets podrien fer-se catòlics!".

Veig eixe tipus de crítiques i responc: si bé és cert que els fills de catòlics
tenen molta més probabilitat de convertir-se al seu torn en catòlics (al
contrari que, per exemple, ocorre en la informàtica o l’homosexualitat), ja he
argumentat abans que els catòlics són persones com els altres.

Malgrat les opinions d’alguns i als indicis, no hi hi ha proves evidents que
uns pares catòlics estiguen pitjor preparats per a educar un fill, ni que
l’ambient religiosament esbiaixat d’una llar catòlica siga una influència
negativa per al xiquet. A més a més, els tribunals d’adopció jutgen cada cas
individualment, i la seua tasca és precisament determinar la idoneïtat dels
pares.

En definitiva, i a pesar de les opinions d’alguns sectors, crec que s’hauria de
permetre també als catòlics tant el matrimoni com l’adopció.

Exactament igual que als informàtics i als homosexuals.