Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Un altre dissabte és possible.

0

Aquest dissabte ha sigut un poc diferent. Pel matí en l’assemblea de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida (IEVA), on per parlar més de l’habitual m’han encolomat faena. Encara em passa poc: no sé per què vaig deixar la meua discreció habitual i natural. Després de l’assemblea i de fer un parell de gestions via telèfon, comence una excursió-expedició pel Comtat. Era una visita que tenia pendent amb una amiga a aquella zona.
Se’ns fan les 4 sense haver dinat. El pas per l’Orxa s’ha fet llarg i una miqueta patètic, però ens en riurem. Finalment arribem al bar Tarrassó, a Gaianes, i al senyor del bar quasi li agafa un mal quan li demanem per dinar. "Si és hora de berenar!", diu tot astorat i mirant el rellotge. "És que se’ns ha fet una miqueta tard…", li dic jo, com qui demana disculpes i alguna cosa de menjar per l’amor de Déu. És un bar vell, amb la runa suficient per ser un bar antic, amb cadires de boga de tota la vida, i una càmara frigorírica d’aquelles que són com un armari empotrat, amb portes de fusta i vidre. L’ambient també és de bar tradicional: molta escama i fum, encara que hi ha dones i alguna xicona. A la part de dins hi ha un menjador una miqueta més arreglat, però sense exagerar. No dinem malament: xulletes, un ou deixat caure, carabasseta i carxofes. Ben guisat i el pa també està bo.
A l’hora d’anar-se’n veig que entra Vicent Micó (en la foto), el rector ollerià que va posar en marxa Turballos. El salude i m’ensenya un full d’ACAT que portava per comentar aquella vesprada, un full en què es critica el militarisme i liberalisme de la proposta de constitució europea. Està vist que és quasi impossible que isca de casa sense que em trobe algú conegut.
Són vora les sis i ens encaminem cap a casa. Abans d’arribar, però, fem una paradeta en Otos a fer-se un café, al bar Paradís. És curiós que l’altre bar del poble es diga Edén… En el bar estant, entra un dels propietaris i m’explica que se n’havia d’anar amb l’orquestra a tocar a Sant Mateu, però que com que el guitarra havia caigut malalt, n’havien enviat una altra i ells aniran a la nit a tocar a Albaida.
S’acaba la miniodissea. Tornem al poble sense més peripècies, i sense tindre clar si és preferible tornar a eixir a l’aventura o amb un pla predeterminat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Som 10 milions de llenguacompartidaparlants.

0

Més o menys, això és el que s’entén del dictamen aprovat hui per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Un informe esperat, debatut, boicotejat des de la Generalitat Valenciana i que no sé si servirà per a molt. L’haurem de llegir amb deteniment per poder-ne parlar amb coneixement de causa.
Perquè el problema bàsic del valencià, català o llenguacompartida és la manca d’interés dels seus parlants. Ja sé que el conflicte atiat des de la dreta espanyolista ha agreujat l’assumpte, i que hi ha una certa esperança que el ‘full de ruta’ o pacte de no agressió servisca per desactivar-lo, però tants anys de cessions no han servit de massa coses com per ser ara optimistes. Hui mateix en tenim un exemple: la Generalitat se’n va a Brussel·les a presentar el SALT (el programa informàtic traductor) i envia la nota de premsa en castellà. Seguim on estàvem.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

S’ha mort Paco.

3

Una telefonada m’ha avisat: Paco s’havia mort feia poques hores, i des d’aleshores que no acabe de ser persona.
Feia un parell de setmanes que estava ingressat a l’hospital, perquè el tractament que duia era quasi més fort que la pròpia malaltia. Sabíem, com ell, que no podia durar molt més, que les energies se li acabaven, i no serà perquè no en tenia! Conscient com era que el patiment que suportava només era l’arribada de la mort, encara es veia amb cor de fer-nos riure. Abans d’empitjorar, va composar una marxa de processó, l’última obra seua, pensada perquè la banda la tocara en el seu soterrar…
Sabia que no tenia milloria, i ha de ser dur lluitar contra la mort només per seguir patint. El 6 de març es farà la primera edició del certamen musical que li havien dedicat, i més d’una vegada havia dit que esperava, almenys, arribar-hi. Que després ja es moriria tranquil. No ha pogut ser, el bon Déu ha preferit endur-se’l perquè li faça cançonetes. O és que no n’hi ha, de bon Déu, o és que no és tan bo com diuen… On serà ara Paco?
La veritat és que no tinc esma d’escriure, però havia de deixar constància ací d’un fet tan important. Potser mentre jo feia el frívol amb la nota anterior de la crema, Paco se n’anava.

+ Adéu, company (Aurelio Chorro. Director de la Societat Escola Musical Santa Cecília de l’Olleria)
+ La notícia a VilaWeb Ontinyent (amb enllaços a altres informacions)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Anuncis de la TV.

0

Crec que era la setmana passada quan m’explicaven un anunci televisiu en què una persona de sexe femení, d’edat madura, entra en un ascensor on troba un xicot jove i ban plantat. La protagonista, en eixir de l’ascensor fa cara de preocupació perquè el xicon li ha parlat de vosté. L’anunci és d’una aquelles cremes que fan més miracles que Sant Vicent Ferrer, i en acabant es veu de nou aquella dona que, en tornar a eixir del mateix ascensor després d’haver-se untat amb la crema meravellosa, ja presenta una cara de contenta i pagada, perquè aquell mateix xicot (que es veu que viu allà dins) ja li ha parlat de tu.
Me’n vaig recordar ahir, quan en eixir de l’oficina de Correus del poble, una xicona que entrava em va obrir la porta i em va dir: "passe, passe…". Serà qüestió de mirar la tele a vore quina és eixa crema tan fantàstica. Encara que crec que hi ha coses que no tenen solució per molt que les dissimules.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Experiència extrasensorial.

0

Tot i que estic posat a toquejar ordinadors i estic relativament familiaritzat amb internet, l’experiència d’aquesta poqueta nit m’ha resultat emocionant.
Com vaig explicar a temps arrere ací mateix, Josep Vileu se’n va anar a viure a Mèxic. Doncs aquesta nit ens hem comunicat a través del messenger, com moltes altres vegades, però en aquesta ocasió ell disposava d’una d’eixes càmeres connectades a l’ordinador, i jo el veia quasibé en temps real. Espectacular! Llàstima que no hi haguera una miqueta més de llum per vore-ho millor.
Jo li deia que era la primera vegada que veia Mèxic en directe (cosa completament certa), que no sabia si podria dormir de l’emoció… molta broma. Però la realitat és que el fet de vore’l allà davant, sabent-lo a l’altra punta del planeta, em semblava quasi una cosa de bruixeria. Moderna, si vols, però bruixeria.
A més, he vist i m’ha saludat l’Aline, la seua xicota, mexicana i que parla català.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

No el farà callar ningú?

0

El president de la Diputació de València, Fernando Giner, que es deixa la pell en defensa del valencià (i per això les publicacions de la Dipu són més que majoritàriament en castellà) ha eixit al pas d’unes afirmacions de la directora de la Biblioteca Estatal, Rosa Regàs. L’escriptora va dir que "havia demanat un informe a la
directora de l”Institut Joan Lluís Vives per saber com ha de procedir
en la polèmica per la catalogació de llibres en català i valencià
", a la qual cosa es va respondre des del Consell que no acceptarà "cap decisió sobre el valencià que vulnere l’Estatut". Res fora del guió habitual.

Però el nostre president de la Dipu no es mossega la llengua, i diu en un comunicat a Rosa Regàs (en castellà, por supuesto) que "lo único que tiene que hacer la anquilosada y prepotente señora Regás (sic), si sabe leer y tiene aún capacidad intelectiva, es leerse el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana". I per donar força al seu raonament, Giner tira mà del seu fantasma personal, ja que acusa l’escriptora d’actuar "como la Delegada del Gobierno de Carod-Rovira".
Si aquest senyor tinguera vergonya, no parlaria despectivament de la "capacidad intelectiva" de ningú quan ell és capaç d’afirmar coses com aquestes.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Kafka posat a legislar.

0

Un xicot que conec de fa anys ha hagut de fer-se a la idea que per qüestions de salut (de poca salut, més aviat) necessita desplaçar-se amb una cadira de rodes elèctrrica. Ara que ja la té, s’ha hagut de comprar un cotxe nou perquè en el que tenia no li cabia… i ha començat el malson.

Resulta que com que el vehicle anterior encara no tenia quatre anys, en la compra del nou no ha pogut accedir a les exempcions fiscals per a minusvàlids. S’ha resignat a perdre-les perquè necessita un cotxe on poder clavar la cadira elèctrica. Però ara li han dit que el cotxe anterior no el pot vendre perquè, com que en aquell sí que va disposar de les exempcions, ara no pot canviar-lo de nom. O siga, que ara haurà de tindre dos cotxes com si li sobraren els diners i els vicis.

Vull creure que alguna solució tindrà la cosa, perquè de no ser així, es tornaria a demostrar que la paperassa i les normatives són incompatibles massa voltes amb el trellat.

Jo javaig passar fa anys per una situació similar. A l’hora de matricular el cotxe em van dir que el certificat de minusvàlid que jo tenia ja no era vàlid, i que me n’havien de fer un de nou. Això podia tardar uns tres mesos… És a dir, que el venedor no podia cobrar el cotxe i jo estava sense vehicle només perquè m’havien de ‘certificar’ per escrit una cosa més que evident. I el dia de la visita al metge no em podia donar el certificat? O un paper que explicara la situació? Doncs no. M’havia d’esperar a tot el procés burocràtic.

A base de donar pel sac, vaig aconseguir que foren només dos setmanes, però a gosades vida…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De greixets.

0

Aquest matí m’ha telefonat Francesc Mompó (en la foto amb l’Ovidi), per dir-me que ha quedat finalista en un certamen literari. El mal és que ara no recorde el nom del certamen. També m’ha dit que aquest divendres anava a fer-se càrrec del premi.
Resulta que estava escrivint una novel·la (ara ja acabada, evidentment) ambientada a l’Olleria en què els greixets tenien una bona dosi de protagonisme. De fet, la idea del llibre va nàixer a partir de les ganes de novel·lar la fantasia popular d’aquests personatges. No sé si finalment la trama de la novel·la serà la que em va comentar en una de les converses que vam tindre sobre aquest projecte, però ja tinc ganes de llegir-la.
El llibre l’editarà l’editorial Tabarca.
Francesc ja té una altra novel·la ambientada a l’Olleria, encara no publicada, de caire històric situada a cavall dels segles XVII i XVIII.

Francesc Mompó, finalista del ‘Ciutat de Burriana’ amb una novel·la sobre els greixets

Publicat dins de General | Deixa un comentari

(Una) Història de la Beata Agnés de Benigànim.

0

Demà divendres se celebra a Benigànim la festa de la Beata, a la que acudeixen milers de persones a venerar la que en vida civil es deia Josepa Maria Albinyana. (Ep! Una coincidència).
La vida i miracles de la beata és extensa i portentosa, segons els seus seguidors. Però ara vull explicar ací una història fantasiosa sobre la beata que he sentit a contar pel meu poble. (…)

Diuen que la beata era una bellíssima persona, mistiqueta, casada amb un home que li feia passar les anacoretes. Ja he dit que la història és fantasiosa, perquè en realitat la beata era monja, però les llegendes populars són així. Com deia, es veu que el marit de la beata la duia martireta, i tot el que ella feia li semblava malament, encara que ella no feia més que servir-lo i complir totes les seues exigències. Un dia, en fer-se l’hora de dinar, ella es troba preocupada perquè no havia preparat res. En això, que veu que una gallina de les que tenien pel corral havia entrat a casa, havia pujat dalt de la taula i hi havia deixat una caguerada poc presentable. Sense temps a netejar-la, sent entrar el marit, ja maleint sense més motiu que el seu mal geni. Aleshores, la beata agafa un saleret i el posa sobre la caguerada per tapar-la.
Ella que pregunta:
– Què vols hui per dinar?
– Què vull per dinar?
Contesta ell tot rabiüt.
– Que què vull per dinar? Merda vull!
I ella, tota desitjosa de complir, alça el saleret i diu:
-Tin, merda per dinar.
I així és com, fins i tot en aquest cas, la beata va obeir el seu marit.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’amic Josep se n’ha anat a viure a Mèxic: coses de l’amor.

0

L’amic Josep és de Tarragona, on vivia fins diumenge passat, i només ens havíem vist en persona dos estones, però havíem fet bona lliga (gràcies a una innocentada del VilaWeb). Des de fa un cert temps conversàvem quasibé tots els dies, a trossos i a mossos, a través d’un programa d’eixos de missatgeria instantània.

El cas curiós és que, com ell m’ha fet notar, tot i que es troba ara a l’altra punta del planeta (allà on brama la tonyina, podríem dir), per mi és com si no s’haguera mogut de casa, perquè hi he xarrat adés un momentet igual que quan era a Tarragona. L’única diferència que trobarem a partir d’ara són les hores en què coincidirem, però res més.

Això i que no em convidarà a café quan jo torne a passar per Tarragona…

(Actualització: Josep, en llegir açò, m’ha dit que m’espera aquest estiu a Tarragona per convidar-me a café, però que el de Mèxic D.F. és molt millor…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La loteria de Nadal.

0

Amb unes setmanes de retard, m’han arribat per correu unes participacions de loteria per al sorteig de Nadal. Són unes participacions una miqueta especials, o almenys m’ho sembla a mi, ja que mai havia vist un sistema de vendre’n com aquest.
Resulta que dins del sobre (enviat per una falla de València) vénen cinc paperetes amb un valor de 5 euros cadascuna. Ja m’estranyava que gent que no conec de res em regalara la loteria així, i després he vist que en el sobre ve també un document bancari per fer l’ingrés de l’import. I hi ha també una carta que t’explica que has de fer l’ingrés dels diners per tal que les participacions siguen efectives. A més, et donen la possibilitat de demanar-ne més.
No sé si aquesta manera d’oferir la loteria és habitual, però jo la desconeixia completament.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ui!

0

Ara fa uns minuts, mentre escrivia a una amiga una reflexió poc entenimentada, he notat que se’m movia tot. No era cap efecte de la grip que m’està atacant tot el dia, sinó que s’ha mogut la terra. Poca broma! Estic en un primer pis, i durant uns tres segons semblava que la solidesa de la construcció podia ser escassa.
No s’han mogut els mobles del lloc, no ha arribat a tant la cosa, però notar que el que tens sota els peus tremola, i sentir al fons com un tro llaaaarg que no ve del cel, sinó de l’infern, és una cosa que impressiona.
Per sort no ha passat res, almenys per ací. Estarem pendents de les notícies per si açò ha fet mal en algun lloc.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

En defensa del valencià.

1

"El President de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, ha
confirmado esta mañana que el alcalde de Castellón, José Luis Gimeno, será
consejero delegado de la sociedad pública Castellón Cultural cuando cese como
primer edil de la capital de la Plana, y ha anunciado además que le confiará el
proyecto de creación y gestión de un Centro Internacional de Enseñanza de
Castellano que el Consell quiere impulsar en Castellón.
Camps ha desvelado la
noticia al término de la visita que esta mañana giró al Pinar del Grao de
Castellón y ha explicado, a preguntas de los periodistas que con el citado
proyecto “podemos hacer de Castellón una capital de la enseñanza del castellano
para todo el mundo. Es una apuesta muy importante, porque es una buena manera
de proyectar Castellón y la Comunidad Valenciana en todo el mundo, y porque así
seguimos desarrollando todo tipo de instalación cultural y educativa más allá
de los límites físicos”.

Camps,
que calificó el nuevo proyecto como “una gran apuesta”, justificó su necesidad
ya que, según su opinión, “el espacio educativo no está todavía suficientemente
investigado desde nuestra Comunidad hacia el mundo, e incluso desde España, ya
que otros países han sabido sacarle mucho beneficio al idioma, y la Comunidad
Valenciana puede ser un reclamo excepcional de llamada para la enseñanza de un
idioma que hablan 500 millones personas”. (…)


Això és un tros literal d’una nota de premsa de Presidència.
No cal afegir res. Un centre d’ensenyament del castellà per a projectar la ‘Comoditat Valenciana’ en tot el món, que diu Camps que pot ser un reclam excepcional de crida per a l’ensenyament d’un idioma que parlen 500 milions de persones.
No es pot ser molt més clar: el valencià és aquell parlar de poble per anar per casa, i el castellà ‘nuestra lengua’ per a anar pel món.

Publicat dins de General | Deixa un comentari