Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

Són els jugadors!

barcelona-potvrdila-luis-enrique-novi-trener-barcelone_1400527517

Un cop aconseguit el triplet, ha començat el drama shakespearià de la continuïtat de l’entrenador. Després d’assolir una fita que ni els més optimistes somiaven fa tot just cinc mesos, Luis Enrique respon amb evasives quan se li pregunta pel seu futur immediat. Els afeccionats culers al·lucinen. No troben explicació als dubtes metafísics de l’asturià. Ni tan sols els càntics del Camp Nou corejant el seu nom semblen commoure el tècnic blaugrana. Per què no es defineix?, es demanen. Quin problema hi ha?, temoregen.

És una història amb tradició dins el barcelonisme. Recordeu quan, al final de cada temporada, en Pep Guardiola esfullava la margarida –ara em quedo, ara no em quedo– i posava l’ai al cor de tots els seguidors? En aquella època, tothom semblava creure que els èxits de l’equip depenien gairebé en exclusiva de la continuïtat del tècnic de Santpedor. Finalment, en Pep va fer mutis d’una manera força misteriosa (“si no, ens farem mal”, va afirmar) i els temors es van complir només en part. Només en part, perquè la feina de Tito Vilanova va resultar tan o més brillant que la del seu examic, fins que la parca va decidir que se li havia acabat el fil. Aleshores sí que va arribar la temuda decadència, aquell papu que el barcelonisme, encara tocat del fatalisme històric de l’entitat, havia anticipat amb aprensió durant la belle époque.

Una dècada abans, Johan Cruyff abandonava la nau blaugrana de la pitjor manera possible i sumia el club en una fractura emocional que encara dura a hores d’ara. Se sol dir que va ser l’entrenador holandès qui va canviar la mentalitat derrotista del club, i no sense raó. Se sol dir que els triomfs actuals són deutors de l’estil de joc que Cruyff va impulsar des de la banqueta, i també és veritat. Però ningú es recorda de l’estrepitosa última època del tècnic ajacied, quan va provocar la marxa de Michael Laudrup i va començar a perpetrar genialitats com fitxar un tal José Mari, rescatar Korneyev, Gica Hagi i Prosinecki o posar el seu gendre Jesús Angoy sota els pals.

Cruyff era –i és– un megalòman consumat i estava convençut que la clau dels èxits esportius del primer equip era ell i només ell. Per provar aquesta teoria, va prescindir d’algun dels grans jugadors que havien guanyat la primera Champions a Wembley i va creure’s que el seu estil de joc guanyaria sol, amb independència de les peces que fes servir damunt la gespa. Naturalment, es va equivocar. Una part de l’afició culer ho va veure clar i va ser molt crítica amb les seves decisions, que incloïen prioritzar l’alineació del seu fill Jordi a la del temperamental Iván de la Peña, que hagués pogut ser l’Iniesta dels anys 90. Una altra part –la meitat, si fa no fa– el continuava venerant per damunt de tot i pensava que amb algunes modificacions Cruyff tornaria a portar el Barça al cim.

Personalment, crec que s’ha sobrevalorat molt el paper dels entrenadors en el futbol modern. Crec que es tracta d’un fenomen relativament nou, perquè quan es parla dels equips triomfadors d’altres èpoques, la gent els recorda pels seus jugadors –el Barça de Kubala, el Madrid de Di Stefano– i no tant pels individus que els van entrenar. Em fa l’efecte que aquesta propensió va lleugerament a la baixa: avui tothom parla del Barça de Messi, no tant del de Luis Enrique. Tendeixo a pensar que es tracta d’una percepció més realista i enraonada que no pas l’altra. Sense negar el pes que professionals com Cruyff o Guardiola han tingut en la gran època que està vivint el club barcelonista, sóc del parer que els autèntics artífexs del prodigi han estat els jugadors. Cruyff amb Korneyev, Hagi o Busquets a la porteria no va poder fer del Barça un equip guanyador. Guardiola amb Robben, Ribéry o Schweinsteiger en el crepuscle de la seva carrera tampoc no ha aconseguit dur el Bayern al podi del futbol europeu. Està claríssim que la idea del joc que tenien aquests entrenadors va ser determinant en la transformació del F. C. Barcelona. Però sense grans jugadors, aquesta mateixa idea no ha acabat de quallar en altres plantilles no tan excel·lents. En canvi, un senyor tan poc excepcional com Vicente del Bosque va fer d’Espanya –un equip tradicionalment perdedor– la sensació del futbol mundial. És ben sabut que l’època daurada de la selecció espanyola no va ser obra de del Bosque –ni tan sols de Luis Aragonés–, sinó de l’aportació dels jugadors blaugranes que ja ho havien guanyat tot amb el seu club.

La temporada passada, quan el Reial Madrid va aixecar l’anhelada Décima, tothom deia meravelles de Carlo Ancelotti. Jo en vaig discrepar. Ancelotti em semblava un home assenyat, amb poques idees però ben fermes, que havia sabut pacificar un vestidor encara fumejant pels incendis que hi va calar el sinistre José Mourinho. La resta era mèrit dels jugadors, una plantilla que Florentino Pérez havia confegit pel mètode de comprar cada temporada el millor en cada posició, sense importar-li el preu. El que ha passat aquesta temporada em dóna la raó: quan li han fallat dos dels titulars estelars, el Madrid d’Ancelotti s’ha estavellat de forma lamentable. Ni abans era tan bo ni ara tan dolent. Són els jugadors, els que fan bo o dolent un tècnic d’elit.

Per això, ara tampoc no comparteixo aquesta angoixa dels culers per la continuïtat de Luis Enrique. El caràcter espartà de l’asturià ha posat disciplina i mètode allà on l’abúlia de Martino hi havia deixat un forat negre. Però crec que la majoria dels barcelonistes estaran d’acord amb mi que sense jugadors com Messi, Suárez i Neymar, el de Gijón hagués naufragat. Només quan, després de la derrota d’Anoeta, va decidir (o el van fer decidir) que calia un onze titular més o menys estable i que els millors no podien començar el partit a la banqueta, l’equip va començar a rutllar i a imposar la seva jerarquia en totes les competicions. Ara L. Enrique practica allò que a l’Amèrica Llatina en diuen hacerse el rico —i en català genuí fer gruar–, però em sembla que fins i tot ell sap que no és imprescindible.

P.S. Avui ha transcendit que Luis Enrique continuarà al Barça fins al 2017. Em sembla perfecte, un projecte esportiu sòlid no pot anar canviant de timoner cada temporada. Però la renovació del tècnic asturià no invalida la meva tesi. El F. C. Barcelona continuarà guanyant si manté el nivell d’excel·lència en totes les demarcacions. Això implica canvis rellevants (Xavi ja no hi serà i Iniesta no garanteix unes prestacions regulars al llarg de tota la temporada), i sobretot una estabilitat institucional que ara no existeix. Bartomeu està demostrant que és més llest del que molts pensaven.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.