Ulleres de pinçanàs

Ahir al vespre el Barça i l’Athletic de Bilbao van disputar la final de la Copa del Rei que a tots els països del món llevat d’Espanya passarà a la història pel gol antològic de Leo Messi al minut 21 de partit. Al Regne d’Espanya, en canvi, el matx ha transcendit per la monumental xiulada que es va produir mentre sonava l’himne nacional dels espanyols. Tant l’esbroncada del públic com la reacció dels mitjans nacional-madrilenys m’han fet pensar en aquesta pel·lícula (la seqüela d'”Ocho apellidos vascos”) que ara estan rodant a diverses localitats de l’Empordà i que diu que serà tan divertida.

I d’una pel·lícula a una altra, vet aquí que també he pensat en l’última estrena que he anat a veure al cinema, el film francès “Hipòcrates” de Thomas Lilti. (Atenció: agafeu-vos amb pinces tot el que diré en les següents ratlles: no sóc crític literari). “Hipòcrates” és la típica pel·lícula francesa de denúncia social. Tal com feia aquella magnífica “Recursos humans” (1999) de Laurent Cantet descrivint l’entorn laboral irrespirable d’una grisa ciutat de províncies, “Hipòcrates” carrega les tintes contra les duríssimes condicions de feina que han d’afrontar els professionals de la sanitat pública francesa. Els protagonistes de la història són dos: el jove Benjamin, que sembla destinat a esdevenir un gran doctor i del qual s’explica la seva primera experiència com a metge resident, i el seu company de feina Abdel, més experimentat, amb qui el principiant establirà un sòlid vincle d’amistat i fraternitat.

La qüestió és que Abdel, com el seu nom indica, és d’origen argelià, i amb el seu personatge el director ha volgut “retre homenatge als metges estrangers, que són els qui fan els torns de nit, els qui sempre són allà quan les coses es torcen”. Per al meu gust, el personatge d’Abdel resulta massa bonista: és un professional impecable i abnegat, viu només per a la seva família i la seva feina, i a més, com el doctor House, en els casos més difícils sap detectar la solució feliç que ningú altre ha sabut veure. En qualsevol cas, a mi el que m’interessa d’aquest personatge és la intencionalitat del director: presentar els étrangers com a persones responsables i de qui te’n pots fiar, en el context de precarietat d’una sanitat pública devastada per la crisi econòmica que recorda moltíssim la que tenim al nostre país. I atenció, perquè l’Abdel no és un estranger qualsevol: prové del Magreb i és musulmà. Com els germans Kouachi que van perpetrar la matança de Charlie Hebdo.

En aquest sentit, “Hipòcrates” se suma a la llarga llista de pel·lícules franceses que els darrers anys han tractat el tema de la diversitat racial, cultural i religiosa del país gal: pensem en “Mon fils” d’Eran Riklis, “Qu’est qu’on a fait au Bon Dieu” de Philippe de Chauveron o l’entranyable “Intouchables” d’Olivier Nakache i Eric Toledano. La llista és molt extensa, i no cal reproduir-la tota. Es diria que els directors francesos estan fent un esforç deliberat per presentar la cara amable de la diversitat ètnica i cultural que a molts dels seus paisans els produeix horror i basarda. Hi ha, em sembla, una relació directa entre la proliferació de films amb component social integrador i l’ascens imparable del Front Nacional de Marine LePen a les darreres conteses electorals. Existeix una fractura dins la societat francesa, i els creadors culturals fan els possibles per recosir les ferides que s’enceten cada cop que la banlieue indignada es revolta contra els burgesos benestants dels barris més cèntrics.

Aquí és on jo veig el paral·lelisme amb els “Ocho (ara sembla que seran Nueve) apellidos vascos” d’Emilio Martínez Lázaro. El director madrileny ha volgut presentar un dels temes tabú de la jove democràcia espanyola –l’existència de diverses sensibilitats nacionals al si de la societat– des d’un punt de vista simpàtic, còmic i fins i tot romàntic. Que la seqüela s’estigui rodant a Girona i diversos punts de l’Empordà no és una tria innocent: “són el moll de l’os de la identitat cultural catalana”, ha afirmat Martínez Lázaro, que quedaria bocabadat si s’acostés algun dia a les comarques de l’Ebre i parés esment als resultats de les eleccions municipals que van tenir lloc el 24-M. El director espanyol vol mostrar aquest espinós assumpte des dels paràmetres del bon rotllo i dins el marc de la comèdia costumista. Fa un any ja vaig escriure un article assenyalant les trampes que em semblava veure en la primera pel·lícula de la sèrie. Però les falles ocasionals que pugui contenir el film no invaliden el punt de vista conciliador del director, que en una entrevista es preguntava: “Me gustaría ver si por parte de los españolistas más exaltados se admitirá una parodia así”.

Jo gosaria apostar que no s’admetrà. Només cal observar la reacció furibunda que va tenir la xiulada d’ahir entre els espanyolistes més exaltats i també entre els qui es vanten de ser més tolerants (el líder del PSOE Pedro Sánchez ha trucat avui al Palau de la Zarzuela per “solidaritzar-se” amb el rei). És ben possible que xiular un himne nacional davant del cap d’estat reveli una manca de respecte envers una insígnia estimada per molta gent. Però si els espanyols –i els espanyolistes– fossin una mica intel·ligents, potser s’haurien de preguntar quina és la raó de fons que motiva aital comportament. La xiulada delata un malestar profund i compartit per moltes persones que no s’identifiquen amb els símbols que actualment representen l’estat espanyol. Entre el malestar dels uns i l’honor ferit dels altres s’obre un esvoranc insondable que de vegades adopta la forma d’una trinxera. Vull creure que existeixen solucions alternatives al fet de sancionar i criminalitzar aquestes persones, com vol fer el govern espanyol, o rodar pel·lícules benvolents, com fan els francesos, per trobar un punt d’entesa entre posicions tan distants.

Al capdavall, si hi hagués voluntat d’entendre’s i no només d’imposar, tampoc no costaria tant. Un exemple del que dic és la proposta que va llançar el president del PNB, Andoni Ortuzar, en el sentit que a la final sonessin els tres himnes (l’espanyol, el català i el basc), per tal que tothom s’hi pogués sentir representat. Ja es veu el cas que li van fer, i el resultat de no haver-li fet cas.