Paterson, amb una sola t. Per Jim Jarmusch (2016).

William_Carlos_Williams_passport_photograph_1921Es pot traduir el llenguatge poètic al cinematogràfic? La resposta és Paterson, de Jim Jarmusch.

És una poesia concreta, la del quotidià. El poeta sap veure en la realitat més immediata l’encant inefable de la vida. Com en la poesia oriental, aquest esperit no cal ni provar de dir-lo. Basta una mirada contemplativa sobre els objectes, i confiar que la vibració que ha captivat el poeta es traspassarà al lector.

A l’objectiu es troba l’altra Amèrica, la del costat de les grans ciutats. Paterson (amb una sola t, Nova Jersey) és a mitja hora de Manhattan. L’Amèrica proletària, que com a tot arreu es lleva d’hora i viu encadenada a una rutina diària que estreny però no ofega. Aquesta tria dóna lloc a una pila d’imatges de paviments escrostonats, de manetes per agafar-se a un bus atrotinat, de fàbriques decrèpites.

El paisatge humà és increïblement bondadós, sense ironia. Tothom es tracta bé, en aquest film. No hi ha judicis, no hi ha bons ni dolents, no hi ha tampoc cap història. Jarmusch ha despullat la seva obra per deixar-hi només el seu objectiu declarat, que és la poesia.

Sí que hi ha un protagonista, un poeta disfressat de conductor d’autobús encarnat per Adam Driver. L’actor, que ha rebut premis per la seva interpretació, té trets facials de Native American, un detall que reforça la bellesa oriental de la seva companya, d’origen iranià. Aquest aspecte multicultural, antinacionalista, és típic de Jarmusch i des dels EEUU que voten Trump revesteix una significació política. Jarmusch ha posat al seu conductor el mateix nom que porta el film, que és el nom d’un poema llarg (1927) de William Carlos Williams, el poeta de Paterson (NJ) disfressat de pediatra que batega darrera tot el projecte. Al poema es diuen coses com aquesta:

Williams Paterson

Llegint el poema, fa la impressió que Jarmusch, que de jove volia ser poeta, ha buscat fer-ne la versió cinematogràfica. “No ideas but in things” és un Leitmotiv que es va repetint durant tota l’obra, ja des del pròleg, i en altres obres de Williams. Un lema del poeta, que el cineasta aprofita a fons. Aquest nou realisme redueix al minimalisme una idea del s. xix i la fa contemplativa, espiritual. A l’altre extrem del naturalisme romàntic. Alguns dels nostres autors, com Joan Margarit o Àlex Susanna, han llegit atentament aquests poetes, i s’han fixat en la pintura dels seus coetanis.

La relació del film amb la realitat és ambivalent, perquè la contemplació modifica la visió i per tant la percepció del món. En Paterson no té mòbil, ni ordinador, ni tauleta, ni tele. (Tampoc l’amo de la taverna on va cada vespre no vol posar cap tele al seu local.) A Paterson li agrada seure davant dels salts d’aigua que són un dels emblemes de la seva ciutat, i badar. Aquesta manera arcaica de funcionar li porta algun inconvenient, però també trobades de molt pes. P.e. amb una nena de 10-11 anys que ha escrit un poema del mateix estil que es diu Water Falls: no Waterfalls, ‘Salts d’aigua’, sinó ‘L’aigua cau’, li puntualitza mostrant-li la llibreta, perquè no malentengui el títol ambigu. El poema, despullat de tota ambició de grandesa, no és sinó una altra manera de veure i descriure un fenomen tan corrent com la pluja.

També hi ha alguna ombra, en aquest film que fa feliç l’espectador. La primera és l’aïllament quasi autista del protagonista, encarnat per Adam Driver. Enlloc no es veu que trobi la manera de comunicar-se amb els seus consemblants, ni tan sols amb la seva parella. La poesia, vist així, seria més un símptoma que un producte bell. Això arrenglera Paterson amb els típics protagonistes de Jarmusch: solitaris, patidors. La segona, la relació amb el gos, que crea un triangle incòmode i agressiu enmig d’aquella casa ideal, plena de creativitat.

No explico l’escena final, màgica i purificadora, que arrodoneix la narració, per si algú encara no l’ha vista.

 

PS: us recomano la lectura d’aquesta ressenya de Charles Taylor per a Los Angeles Review of Books (!). És això el que jo volia dir! https://lareviewofbooks.org/article/man-city-jim-jarmuschs-paterson/

Publicat dins de General, Lectures | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Britannicus

 

Dominique Blanc

Dominique Blanc

 

Potser Britannicus no és la més cèlebre de les tragèdies de Racine. Però és una nova oportunitat de tornar-se a submergir en un text tan ric i d’una qualitat tan especial. El pretext és secundari; en aquest cas, Britànic és un fill de l’emperador Claudi que Agripina adopta, a la Roma de mitjan s. I. Agripina és potser la protagonista real del drama. Ella ha arribat fins a l’assassinat per aconseguir que Neró, el seu fill biològic, arribi a succeir Claudi com a emperador. Racine escull un moment precís de la història: quan Neró, després de dos anys exemplars, comet el seu primer crim, eliminar Britànic. L’emperador s’encapritxa de cop de la companya del seu germanastre, Júnia, i decideix fer enverinar el rival.

Acompanyen Neró, en el seu govern, dos savis: Sèneca que es troba en aquell moment fora de Roma (l’autor deixa passar l’oportunitat de mostrar-lo en escena!), i Burre (Burrhus), general i prefecte gràcies a Agripina. La història diu que Burre, a qui Neró devia bona part de l’èxit de la seva proclamació com a emperador, no només va fracassar en mantenir-lo pel camí de la virtut, sinó que va acabar engolit pel remolí de violència institucional que ell havia mirat d’aturar, a l’inici de la tragèdia. També s’atribueix a Neró la mort de la seva mare Agripina, i molts més crims que potser no va cometre.

Racine el presenta humà, lluny dels clixés de monstre refinat i cruel com Fu-Manxú. Dialoga, com quasi tots els personatges dels clàssics francesos del xvii, amb esprit. Que vol dir, en aquest cas, parlar amb concisió, però per dir coses “fines com tels de ceba i fondes com pous de sínia”, com diuen a Mallorca. Hi ha molta psicologia, darrere d’aquests diàlegs (i filosofia, és clar), i aquí hi ha la part realista de l’obra de Corneille, Racine, Molière o La Fontaine.

Però segurament no és el realisme psicològic el que segueix omplint aquest teatre, 250 anys més tard. No són els actors, ni la posta en escena, de tanta qualitat. És el text, és el vers, i la manera de dir-lo. I per a l’espectador, la manera com els actors diuen aquest vers. Com es posen per darrera d’aquesta partitura, per servir-la. Per això, va resultar refrescant que, abans i tot de començar la funció, se’ns recordés allò dels telefonets amb un primer alexandrí:

 

Nous vous prions d’éteindre / Vos téléphones portables.

 

No contents amb això, en arribar al metro, ens trobem aquest altre anunci, amb la mateixa mètrica:

 

Attention à la marche / en descendant du train.

 

No només el drama de Neró i de Britànic ho diu tot en alexandrins: semblava que París s’havia posat a parlar així. Dels actors, que en aquest cas són comédiens, o sigui preparats per encarar aquesta literatura clàssica, em quedo amb la bellíssima Agripina de Dominique Blanc. Normalment, aquests superactors milloren amb el temps. Molts joves, com passa amb la música, van com amb una pressa que amb l’edat es perd. Això afavoreix l’espectador, que prefereix degustar, com el comédien veterà, cada síl·laba sense empentes. Blanc, a més, troba l’equilibri entre els lligams de la mètrica i la versemblança dramatúrgica.

Sempre és emocionant veure gent de tota mena, al teatre, atenta al que passa, que és sobretot paraules ben triades i mesurades. Val la pena. Malgrat el paper antipàtic de traïdor i d’intrigant, també resultava molt convincent el jove Benjamin Lavernhe. L’endemà encara ens va deixar més astorats, quan el vam veure protagonista de la famosa comèdia de Labiche Un chapeau de paille d’Italie. Quin contrast! Quina versatilitat, quin domini dels registres. La viquipèdia no diu l’any que va néixer, però a França deu ser conegut, perquè ha fet moltes pel·lícules, i sèries de televisió. És pensionnaire de la Comédie Française des del 2012. Això vol dir que, al cap d’un any com a mínim, el poden proposar com a sociétaire, o membre regular de la troupe que van fundar Lluís xiv i Molière, a finals del s. xvii, per distingir-se del teatre italià.

Benjamin Lavernhe

Benjamin Lavernhe

Publicat dins de General, Lectures | Deixa un comentari

Vilabertran 2016: Mauro Peter, Helmut Deutsch.

tenor-mauro-peter-junto-pianista-helmut-deutsch-festival-vilabertran-1472228493235Ahir al vespre, al festival que Vilabertran dedica cada estiu a la cançó alemanya –al Lied–, van oferir el cicle La bella molinera de Schubert el tenor de Lucerna Mauro Peter i el seu ex-professor, el vienès Helmut Deutsch. Com tot el que jo he sentit fins ara a Vilabertran, el nivell va ser altíssim.

Peter és un tenor jove, que en acabar el recital, de manera informal, deia que no sabia si estaria lliure l’agost de l’any que ve: està cantant molt per tot arreu, sobretot òpera. És jove, i és molt bo. Per això canta per tot arreu, i ja ha col·laborat amb alguns dels millors directors. Potser el que em va agradar més és la dicció: exemplar. En això es nota la bona escola, se li entén tot. També en la impecable tècnica, que arrodoneix una facilitat vocal fora de sèrie. Tot el registre és homogeni, no flaqueja per enlloc. I a més és musical, és expressiu.
El que no es va veure tan clar, i podria ser cosa de l’edat, és una interpretació. De moment, hi domina la vella escola, la de Helmut Deutsch, que dirigia des del piano sense escarafalls, amb gran seguretat. En algun punt –p.e. a la darrera estrofa de Die liebe Farbe–, apareixia la ironia o el sarcasme amb què la nova fornada d’intèrprets, Matthias Goerne al capdavant, han il·luminat el cicle de Müller i Schubert. Segur que en un futur pròxim sentirem aquesta veu privilegiada dir el cicle des d’ell mateix, amb maduresa. De moment, hi ha perfecció, però no espontaneïtat. Ni tan sols l’espontaneïtat fictícia que és una baça expressiva de la major part de l’art del s. XIX.
D’altra banda, no sembla que la seva inclinació natural ni l’escola de què ha gaudit (a Munic) li ofereixin gaires recursos escènics. Molts espectadors, al meu voltant, optaven per escoltar sense mirar. Els gestos i les cares són estereotipats, les intencions expressives semblen impostades, i fan somriure perquè recorden el tòpic del nano alpí sanot, de galta rosada. La simpatia del jove, i la bellesa de la veu ho compensen a bastament.
El pianista Helmut Deutsch no és un avantguardista, és clar: però és una de les màximes autoritats del món en el seu terreny. El professor jubilat ofereix control, solidesa, experiència, un so meravellós, i esclats ocasionals. P.e., al postludi de l’esmentada Die liebe Farbe, un sforzatissimo subito colpidor. Ara es veia un bon motiu per deixar el piano de gran cua obert de bat a bat, tota l’estona. Val a dir que no va tapar el cantant ni un moment. També a la penúltima estrofa de Des Müllers Blumen, la més etèria i suau, ens va obsequiar amb el transport a octava alta de tot l’acompanyament. Després em va explicar que en una de les còpies manuscrites d’aquesta cançó, Schubert indicava aquesta possibilitat. Cal reconèixer que l’acompanyament de Les flors del moliner, fins i tot en la versió per a tenor, sona relativament greu. I sobretot, Deutsch va ser el responsable de convertir la successió de cançons en un cicle, amb un sistema de fotocòpies senzill i eficaç, que li permetia enllaçar-les al seu gust.
La gent de Vilabertran van regalar-se i van regalar als intèrprets uns quants dels seus famosos silencis que posen la pell de gallina. Sobretot després de l’últim acord del cicle, que es va oferir sense pausa. Hi va ajudar la manera com Deutsch ho va suggerir. Però no tots els públics ho capten, això: és subtil, requereix sensibilitat. I el públic de Vilabertran la té, aquesta sensibilitat. Des de la fila sis, la meva sensació, com cada any, era d’estar entre entesos. O si més no, entre gent que aprecia el que passa a l’escenari. Mitjana d’edat, això sí: elevada. L’acústica de l’absis de la Canònica hi contribueix: és un altre factor increïble, que no han assolit tants auditoris de tot arreu, i que aquí ve donat com si res. El cartell de la Schubertíada de Vilabertran és, any rere any, de nivell mundial. La seva acústica i l’ambient que es crea als concerts, també. No és freqüent trobar, en recitals de  per terres germàniques, la unció que es respira aquí, especialment quan els cantants es posen a murmurar. I ja se sap, els millors liederistes murmuren, sobretot murmuren: com el famós rierol de Schubert.

Publicat dins de Audicions, General | Deixa un comentari

Antimetafísica des de la bodega

HamvasBelaBéla HAMVAS, La filosofía del vino.
Trad. esp. (de l’hongarès) d’Adan Kovacsics. Bcn, Acantilado 2014.

Per a Xavier Escribano.

No fa gaire, pel meu aniversari, un amic filòsof em va regalar aquest llibre preciós. Té poc més de 100 pàgines, i és enganyosament senzill. Divertit de llegir, per la combinació de sensibilitat, sensualitat i racionalitat. L’aparent manca de pretensions amaga una profunditat molt atractiva, una clarividència que sembla fer-li anticipar coses avui claríssimes per a una majoria, i una actitud agosaradament heterodoxa. Sobretot tenint en compte l’any de publicació, 1945. També crida l’atenció la falta de correcció política, especialment llegit avui: estic pensant en la imatge que projecta de la dona. No m’imagino cap dona (de les que jo estimo o he estimat) escandalitzant-se’n; més aviat al contrari, resulta refrescant que algú parli –en general– tan lliurement.
Hamvas (1897-1968) s’afegeix als esforços desesperats que l’Europa del s. XX (i part del XIX) fa per desempallegar-se de la metafísica i de tot el que arrossega. Ho fa a través d’una ferotge sensualitat, i no només a La filosofia del vi. El text s’ha traduït a la majoria de llengües europees, segons la wikipèdia alemanya.
L’any de publicació del llibret, 1945, marca la pèrdua de tota la vida anterior de Hamvas: hi perd biblioteca, manuscrits, i la casa, ensorrada per una bomba. Hongarès nascut a Eslovàquia, estudis de Germanística, lit. hongaresa i teoria musical a Budapest. Fa feina de bibliotecari i de periodista, fins que el partit comunista (1948) el fa jubilar per força. Acaba vivint d’un hortet. Sempre va escrivint, malgrat la prohibició de publicar. La seva vídua és qui s’encarregarà, pòstumament, de preservar i donar a conèixer el seu llegat.
Llegint, vaig prendre 3 notes.
20 La boca se caracteriza por tres actividades: habla, besa y se alimenta. […] Sólo diré que la boca me mantiene unido al mundo y que esta unión hace posible mis tres actividades: dar, tomar[,] o dar y tomar. Doy con la palabra, tomo con el alimento; doy y tomo con el beso. […] Por supuesto, una actividad no excluye las otras dos; es más, se refuerzan entre sí, porque la tierra me habla y me enseña cuando me alimenta, pero también me besa; y cuando beso a una mujer bella, me alimento de ella y ella de mí, y nos nutrimos el uno del otro; en general, nos decimos cosas para cuya profundidad la palabra se revela insuficiente.
22 Veient com relacionava begudes, líquids corporals, metalls, notes de l’escala i colors, em va sortir per 1a vegada la relació que a mi se m’estableix entre notes i colors:

notes i colors

La metafísica troba maneres per infiltrar-se en el terreny sempre delicat, sempre vulnerable, de la vida quotidiana. És vulnerable i delicat perquè és inconscient, i per tant sovint es fa difícil trobar-hi relació amb la filosofia o amb la religió. Però a la fúria de Hamvas no li costa gens:
30 La vida abstracta es, teóricamente, una vida ordenada que no se construye sobre las experiencias inmediatas de los sentidos, sino sobre los denominados principios. En la era moderna conocemos dos tipos de hombres abstractos: uno es el cientificista, otro el puritano. Evidentemente, ambos son variedades del ateísmo.
D’aquests dos personatges, i Hamvas òbviament sap de què parla, troba molt més perillós el purità. En el terreny musical, el formalista irredempt vindria a ser una combinació letal de tots dos: una espècie que encara sobreviu als nostres conservatoris, a causa de la seva proliferació durant el segle passat.
31 El cientifista es un personaje inofensivo y torpe y también la variedad más cómica del ateísmo. El puritano es un hombre agresivo. El vigor de sus ataques se debe en gran parte a que cree haber hallado la única manera correcta de vivir. Una persona puede ser puritana siendo materialista o idealista o budista o talmudista, perque el puritanismo no es una concepción del mundo sino un temperamento. Dos son las condiciones necesarias para un puritano: una sombría estrechez de miras debida a su fe ciega en determinados principios y una disposición tan aguda como pérfida a luchar por estos mismos principios.
Fa gràcia que situï la fe en el Déu cristià com a remei contra aquestes fes hiperracionalistes en el cientifisme (més que en la ciència) i en els principis abstractes – siguin morals, filosòfics, o ideològics. Això no s’explica per la prohibició de la religió per part dels comunismes europeus, perquè aquest text és del 1945, o anterior. O sigui que el problema ja era actual a la 1a meitat del segle passat, i en bona part ho segueix essent ara.

Publicat dins de General, Lectures | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Escoltant el segle xx

 

 

 

 

Dels fruits de la música, com dels de la ciència,

en gaudeix diàriament la quasi totalitat de la població,

però el món musical acadèmic ha fet sentir al públic llec

que sense comprendre els tecnicismes de la construcció musical,

sense coneixements de notació i teoria,

hom no pot comprendre ni tractar adequadament de música.

Bruno Nettl

 

Music is about changing the mind – not to understand, but to be aware.

The understanding mind is what you get at school, which is boring

and of no use whatosever. The experiencing mind is what we need

because it stands us in good stead whether things are going smoothly or not;

it finds tranquillity in the least tranquil situation.

 

John Cage

 

 

Què és la modernitat, sinó un intent colossal de privar l’home de la seva esfera simbòlica, en nom del progrés, arriscant-se a fer-lo morir de “gana de símbols”, en nom del ver i del fals i del sil·logisme? Què és sinó un intent colossal d’expulsar l’estupidesa del discurs social, a base d’anomenar xerrameca la tradició i el simbòlic?

Francesco Mangiapane


Índex

 

Pròleg de Ricard Gili

Segon pròleg

  1. 1.     Arnold Schönberg (1874-1951), Un supervivent de Varsòvia i Música per acompanyar una escena cinematogràfica.
  2. 2.     Maurice Ravel (1875-1937), Valses nobles et sentimentales, Alborada (Miroirs).
  3. 3.     Igor Stravinsky (1882-1971), Sacre du printemps, idec 2010-11.
  4. 4.     Alban Berg (1885-1935), Kammerkonzert.
  5. 5.     Bartók Béla (1881-1945), Música per a corda, percussió i celesta (1936).
  6. 6.     Eduard Toldrà (1895-1962), Sis sonets.
  7. 7.     Dmitri Xostakóvitx (1906-1975), Simfonia nº 13, Babi Yar.
  8. 8.     Olivier Messiaen (1908-1992), L’Ascension, Éclairs sur l’Au-Delà…
  9. 9.     György Ligeti (1923-2006): Atmosphères, Lux æterna.
  10. 10.  Hans Werner Henze (n. 1926), Phaedra.
  11. 11.  Alfred Schnittke (1934 –1998), Requiem (1972-77).
  12. 12.  Steve Reich (n. 1936), Tehillim (1981).
  13. 13.  Salvador Brotons (n. 1959), Obres per a guitarra.
  14. 14.  Bernat Vivancos
  15. 15.  El Jazz: Ella.
  16. 16.  El Sergeant Pepper’s dels Beatles (1966-67)
  17. 17.  Rock’n Roll     

 

Llista d’abreviatures

Glossari

Bibliografia general

Índex de noms

 

Publicat dins de Audicions | Deixa un comentari

Homenatge a Jaume Vallcorba, a la biblioteca Mercè Rodoreda (Guinardó).

SandraOlloFa uns dies (14.5.15) vaig assistir a un acte agredolç, ple d’emotivitat. Com a part de la Setmana de Poesia d’enguany, una colla de gent molt diversa vam recordar l’editor Jaume Vallcorba, traspassat tot just fa nou mesos prematurament, a causa d’un càncer.
Per a l’ocasió, Sandra Ollo, que continua al capdavant de l’empresa editorial, va escollir alguns textos i poemes que retrataven l’exquisidesa de Vallcorba, però també la de Sandra: des dels trobadors fins a Foix, passant per Dant, Baudelaire i algun comentari de text. Els poemes feien de separadors de les intervencions dels ponents, que recordaven la seva relació amb l’editor. El ventall era ampli: des de resistents catalans, amb una dicció exemplar, fins a “cosmopolites” que han perdut la meitat de les vocals: una altra mostra de l’amplitud d’horitzons de l’homenatjat, i de qui n’havia dissenyat l’homenatge.
Just abans hi havia programada una visita a la seu de Quaderns Crema / Acantilado, al carrer Muntaner. La combinació, tan catalana, tan semita, de precarietat i creativitat, en aquest cas donava lloc a un pis d’estil modernista (o déco, que li és immediatament posterior), restaurat i adaptat funcionalment. Se’n va ocupar un amic íntim de Vallcorba, Enric Miralles – un altre malaguanyat abans d’hora.
Una editorial no és una empresa com una altra. Suposo que totes tenen la seva part espiritual, però si un equip de persones es dedica a escollir, preparar i publicar llibres, la sensació que transmeten, si més no a Quaderns Crema / Acantilado, és que el que té valor de l’empresa és alguna cosa delicada i immaterial, que té a veure sobretot amb la sensibilitat i amb el gust. Qualitats que tenia el finat que recordàvem ahir, i que tothom reconeix també en la seva hereva. Amb delicadesa, quasi tothom va passar per alt que ella, que va preferir seure al fons de la sala, era la persona més directament afectada per la pèrdua.
Un dels textos llegits era del mateix Vallcorba. Comentant un poema trobadoresc, que tematitzava el cisell necessari perquè un poema soni convincent, amb la passió que el caracteritzava, s’encastellava a equiparar veritat artística i humana amb el treball sobre la forma. L’aparença exterior només sembla exterior: de fet, seria l’essència del producte artístic. Aquests pressupòsits, que avui sonen formalistes, van marcar l’època dels estudis de la nostra generació, i van fer més estralls en el terreny musical que en el literari, on el missatge tramès és més difícil d’escamotejar. Aquest mateix matí, en obrir el correu, em trobo amb uns mots del poeta japonès Matsuo Basho (s. XVII), que diuen just el contrari:

Els versos d’alguns poetes són excessivament elaborats i perden la naturalitat que prové del cor. Allò que ve del cor és bo, la retòrica és innecessària.

Cal reconèixer que amb un nivell d’exigència tan alt, començant per l’aspecte exterior dels llibres, s’arriba a resultats com el catàleg de les dues editorials de Vallcorba i Ollo, d’una qualitat (no només formal!) estranya en terres mediterrànies, i més enllà. La dicotomia entre cordialitat meridional i severitat jansenista va marcar també les intervencions dels diferents ponents: l’un/a llegia, però amb molta emoció; uns altres improvisaven, però amb un control propi de dandis de la cultura, sobrevolant el (no-)país i les seves penoses convulsions. Algun/a va plaure justament per la seva atenció a les formes; algun altre, per deixar la correcció i parlar d’emocions a pit descobert. Els contrastos van ser la riquesa de la sessió.
La nota dissonant va venir de la persona encarregada de recitar o llegir els textos escollits. Hem de confiar que avui, a l’Institut del Teatre, s’està ensenyant els futurs actors i actrius a captar els valors rítmics del vers, i a fer-ne gaudir els seus oients. És tan estrany sentir algun professional que ho faci, en català, que la situació només pot anar a millor.

Publicat dins de Audicions, General, Lectures | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Al jardí de la música: Claudio Abbado.

Coberta del llibre

Coberta del llibre

Giuseppina MANIN, Nel giardino della musica. Claudio Abbado: la vita, l’arte, l’impegnoUgo Guanda editore: Parma 2015.

Trobat a la llibreria com a novetat, a Bolonya – la ciutat on Abbado va venir a viure, i a morir, prou a prop i alhora prou lluny de Milà. Llegit immediatament amb delit.
Ben escrit, ben documentat, simpàtic amb el personatge i amb els que l’admirem. Passa revista a les principals etapes de la vida professional i personal, amb un estil periodístic de nivell superior: bon gust, profunditat, llegidor. Emocionant, de vegades.
No sé com s’ho fan, a Itàlia –el que aquí entenem per “Itàlia”, simplificant barroerament–, per produir llibres com aquest, i tot el que hi ha darrere. Políticament i econòmicament estan fets un desastre, però el nivell global segueix permetent que es publiquin preciositats com aquesta.
M’han cridat l’atenció dos passatges, entre tants de memorables. A la p. 16, com una mena de Credo laic, Abbado, comentant el concepte de “bondat activa” que s’atribueix a Samarago, diu:

La bondat activa no té res a veure amb el bonisme, ni amb la caritat convencional. És una actitud que es manifesta en la pràctica quotidiana, en el compromís de l’individu per moure aquell granet de sorra amb què, finalment, al costat de tots els altres, podrà confegir una muntanya. La bondat activa i profunda vol dir una pila de coses: igualtat, tolerància, justícia, llibertat, respecte de la llei.

Abbado tenia simpaties “comuniste“, que segurament vol dir una cosa diferent del comunisme de fora d’Itàlia. La idea de respectar les normes, aquí, suggereix una afinitat i un rebuig. L’afinitat amb el protestantisme de Rousseau, quan es declara partidari de la llei, de l’Estat, del col·lectiu. I el rebuig del sistema mafiós que enteranyina la societat italiana, segurament no només del sud. Tots dos retraten inequívocament un italià septentrional, que trenca amb el tòpic de l’italià (napolità) sanguini, teatral.
Claudio Abbado (Milà 1933 – Bolonya 2014) és un intel·lectual que no va tenir temps ni, potser, ganes d’aprofundir les seves reflexions ni de posar-les per escrit, perquè la pràctica musical el va absorbir del tot, fins als darrers dies.
Quan jo estudiava, a Viena, ell era el titular de l’Òpera de l’Estat. Recordo com canviava el so de l’orquestra, quan hi era ell. No en tenia prou amb estar al capdavant del teatre més prestigiós del món: va recuperar, amb esforços ingents i mal recompensats, algunes òperes que la pràctica havia arraconat o desfigurat, com el Viaggio a Reims de Rossini, o la versió original del Borís Godunov de Mussorgski.
Em va fer de model, tot i que no sempre ho he vist així de clar. No recordo haver-li sentit cap interpretació que no em convencés: ni en viu, ni enregistrada. Tot porta el seu segell; un segell d’energia, d’anar a fons. L’última vegada, a Lucerna, va ser catàrtic. La Tercera de Mahler va sonar com un sol alè, de l’a a la z. Tothom, o quasi tothom, va acabar plorant: ell també. Sentíem que era un comiat.
El segon detall que volia destacar és la idea d’Escoltar com a principi fonamental de la interpretació musical. Això apareix molt sovint al llibre, i és una observació finíssima per part d’una periodista que, ara ho veiem, ha penetrat en els secrets més íntims de l’ofici:
“En tants anys de freqüentar-lo”, explica Helmut Failoni, citat a la p. 139, “mai no l’he vist escridassar un músic que s’equivocava. Es limitava a demanar-li que escoltés els altres; així es concentrava més en el grup, i menys sobre si mateix”.
Aquest Failoni és responsable de dos documentals extraordinaris, que configuren un bon retrat d’Abbado. Un, sobre la seva descoberta del sistema Abreu de Veneçuela: L’altra voce della musica. L’altre, sobre la seva darrera contribució personal a la cultura orquestral per a joves, l’orquestra Mozart: L’Orchestra – Claudio Abbado e i musicisti della Mozart.

Publicat dins de General, Lectures | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Sírius, Goethe, Hadot.

Canis Maior-SiriusAhir vaig tenir una idea consoladora, inspirada pels articles de Narcís Comadira. Ell sempre està parlant dels cicles de les estacions. De la claror que fa, ara per la Candelera; de la tebior de l’aire, del gust dels eriçons de mar. Coses que passen cada any, cíclicament. Només cal estar-hi atent.

Ho trobo asserenador. Des d’una perspectiva astronòmica, de fet, tot és ben senzill. A l’hivern t’has de tapar, i a l’estiu, ventilar. A la tardor, bolets. De primavera, pèsols.

Vistos com a part del planeta, estem dissenyats per alimentar-nos, beure, i reproduir-nos. I a més, per fer-ho amb plaer. Menjar, beure, estimar o sexe. La resta és secundari.

No cal amoïnar-se tant; sobretot si aquestes dues o tres coses les tenim, en aquest món privilegiat on hem nascut, més o menys a l’abast.

Recorda una idea de Goethe, explicada bellament per Pierre Hadot: la mirada des de dalt. Sembla que aquest era un exercici espiritual freqüent a l’antiguitat. No es tracta d’evadir-se de la realitat, com els romàntics, ni de menysprear la humanitat, com Voltaire. La de Goethe és una mirada meravellada i bonhomiosa, i alhora pragmàtica, gens somiatruites, i mostra una relació ambivalent, simpàtica però crítica, amb el llegat cristià. El poema Im ernsten Beinhaus, Bei Betrachtung von Schillers Schädel, (‘A l’auster ossari, Contemplant la calavera de Schiller’), p.e., acaba així:

Was kann der Mensch im Leben mehr gewinnen,
Als daß sich Gott-Natur ihm offenbare?
Wie sie das Feste läßt zu Geist verrinnen,
Wie sie das Geisterzeugte fest bewahre.

O sigui,

Quin guany podria tenir la vida humana,
més gran que la revelació de Déu-Natura?
Com allò ferm en l’esperit s’escola,
i allò espiritual ferm es conserva.

Aquestes paradoxes fan pensar en el concepte de poesia de Goethe, tal com l’explica Hadot en el mateix llibre: Quan Goethe diu poesia, no és un gènere literari, sinó una actitud vital, un exercici espiritual “caracteritzat per aquell moviment de despreniment del jo que transforma el nostre pensament i la nostra acció, una transformació de la relació amb la realitat, una transfiguració d’allò quotidià”. (p. 232).

Al s. xix, a França, es va generalitzar l’expressió “del punt de vista de Sírius”, l’estrella Sírius, per relativitzar i posar les coses al seu lloc, vistes de tan amunt.

Es veu que els cosmonautes del s. xx, els primers que van poder fer això que els poetes només imaginaven, en queden efectivament transformats. Edgar Mitchell, p.e., relaciona el cosmos amb les grans idees, i segurament amb Déu:

Vam anar a la lluna com a tècnics. En tornem com a humanistes. De cop, vaig notar que l’univers és intel·ligència, harmonia i amor.[1]

 

A mi, en canvi, la idea de Sírius em fa l’efecte contrari. Em refreda, o em tempera benèficament, i sobretot em torna a posar de peus a terra. Simplement.


[1] Pierre Hadot, N’oublie pas de vivre. Goethe et la tradition des exercices spirituels. Albin Michel, Bibliothèque Idées, París 2008: p. 161.

Publicat dins de General, Lectures | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Maria Stuarda, una funció rodona.

Feia temps que no assistia a una funció tan rodona com aquesta producció (desembre 2014) de Maria Stuarda, de Donizetti (1834), al Liceu de Barcelona.

Les dues reines, sobretot la diva Joyce di Donato, responen a les expectatives. El tenor, tot i no tenir encara un paper tan lluït com més endavant serà habitual, també va brillar. Però els personatges secundaris estaven excepcionalment ben repartits i ben cantats. L’Anna Tobella feia d’Anna: mira que ben trobat. I que ben dit, quin so preciós: fa ganes de sentir-la en un gran paper. També el cor i l’orquestra, en un títol que no pertany al repertori més corrent, van oferir una sonoritat i una cohesió pròpies de teatre europeu de primera línia. Fins i tot la durada de l’espectacle, un punt que normalment allunya l’espectador actual de l’òpera del s. xix, resultava refrescant.

anna tobellaTant al programa de mà com a la revista Obertura, la publicació oficial del teatre, en canvi, ja es fan sentir els funestos pronòstics del que serà, d’aquí a no-res, el Liceu. Escanyats per pressupostos austers, com acabaran aquests “grans” teatres musicals? Veure un espectacle així, amb orquestra i cor, escenografia, i solistes internacionals, ja fa la sensació d’estar gaudint d’un espectacle històric, d’una altra època. L’òpera no s’ha pogut treure de sobre la sospita d’elitisme, ni aquí ni a la resta d’Europa. Una cosa sorprenent, perquè a diferència de la música “clàssica”, no cal gran cosa per gaudir-ne. Les entrades són increïblement subvencionades, a diferència d’altres espectacles que es paguen privadament, i que donen beneficis als organitzadors. I tot s’explica per si mateix, no requereix preparació per començar-ne a gaudir i a familiaritzar-s’hi.

Pel que fa als significats musicals, vaig prendre tres notes que voldria compartir. En primer lloc, les tonalitats. S’hauria de comprovar amb la solfa, però diria que la música per a Elisabet i el seu món està en Mi bemoll. Suposo que aquí no connota heroisme, sinó ‘foscor subterrània’, un dels significats tradicionals dels bemolls. Per contrast, la música de la reina Maria i de Leicester està bàsicament en Do, que per contrast amb l’armadura de la seva oponent, sona clara i neta. Des de les tonalitats, la música es decanta per la reina escocesa, que té, com a víctima i potser com a catòlica, la simpatia del públic napolità de l’estrena.

Després, una oscil·lació entre re i do# que apareix de sobte, just al moment en què Maria, que sap que ha de morir, confessa haver enganyat el seu marit (2n acte, 2a escena: Delle mie colpe lo squallido fantasma / Fra il cielo e me / Sempre, sempre si pone,…). És una versió inèdita de la figura retòrica de l’oscillatio, que té relació, en la música moderna, amb el cromatisme (Ombra, sofriment) i amb el ‘Guspireig’ del stile concitato, la guerra, la tempesta (violència natural: vg. el cap. 5 de Música i sentits). En aquest cas, sembla un índex del remordiment.

Finalment, un exemple peculiar de rialla musical, estilitzada. La cèlebre pregària Deh! Tu [Dio] di un’umile preghiera il suono ve precedida d’una introducció lenta, en Fa major, que acompanya la darrera aparició a escena de la reina Stuarda. Amb el text Io vi rivedo al fin [ai famigliari], el conseqüent –la segona part de la frase– presenta una ‘Rialla’ que sembla, d’antuvi, incongruent amb la situació dramatúrgica. N’hi ha una versió amb Maria C. Nocentini (Triest 2009) a http://youtu.be/jaxxFnUR6F8.

Ben mirat, però, es tracta d’aquella mateixa estilització de què parla Raymond Monelle al seu The Musical Topic (2006). A partir d’un cert moment, una vegada un signe musical queda ben establert en la seva correlació semàntica, el topos pot fer un pas més i alliberar-se de la seva connotació icònica, imitativa. Reduït a l’abstracció del signe original, llavors, ja no és la rialla, sinó ‘joia’ el que s’està indicant aquí. O l’acceptació de la mort, tal com es desprèn del text: Vita miglior, sì, godrò. / Contenta io volo all’amplesso di Dio,…

Monelle (2006: 238-251) es refereix a la “Nova Siciliana” per indicar la derivació de la siciliana, la dansa tradicionalment pastoral, cap a un índex de serenor paradisíaca, però ja deslligada de qualsevol pastor o nimfa. La música de la “Nova Siciliana”, en Haydn o en Beethoven, o en Mendelssohn, significa només la sensació tradicional del pastoral, despresa del seu significat original, o literal. Aquest segon grau d’abstracció, que al romanticisme vol dir quasi sempre subjectivització, val per a la majoria de tòpoi musicals. Algú ho hauria de descriure.

Publicat dins de Audicions, General | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Quatre novel·les breus de John Steinbeck

monterey_cannery-row-monument_ladies

A Monterey, a la costa de Califòrnia central, hi ha un aquàrium important, sempre concorregut. També hi ha restaurants de peix i marisc, un moll de pescadors, un club nàutic i una platgeta, massa freda per nedar, a l’estiu i tot. Fins als anys 50, era un lloc dedicat a la venda i a la indústria sardinera conegut com a Cannery Row. Row vol dir, aquí, carrer amb una ‘sèrie’ d’establiments dedicats a una cosa: en aquest cas la ‘llauna’ (can) de peix. Aquest carrer es deia Ocean View Avenue fins que, el 1958, es va passar a dir Cannery Row, en honor a la novel·la homònima de John Steinbeck.
No fa gaire hi vaig poder passejar. Ens va cridar l’atenció un bust de Steinbeck, a la Steinbeck plaza que interromp Cannery Row, i un conjunt escultòric dedicat a tot de personatges de la novel·la. Es tracta d’un projecte finançat amb donacions privades, com tantes coses d’aquell país, d’enguany mateix, 2014. No és especial en si, però fa venir curiositat per llegir el text.
Pocs dies després, en una llibreria de vell, em va caure a les mans un recull de les novel·les curtes de Steinbeck, bellament editades a l’antiga, per The Viking Press: Nova York 1953. No porta marques ni guixots. Ha perdut la coberta, però l’enquadernament de tapa forta, amb les inicials de l’autor gravades a davant, parla d’una època de grans lectors. La lectora que em va precedir va tallar cada pàgina amb un tallapapers, amb cura exemplar, com si sabés que havia de durar.

Cannery Row, la novel·la (1945), em va fer l’efecte d’una obra mestra. Quan el seu autor va rebre el Nobel, l’any 1962, alguns es van afanyar a dubtar del seu mèrit. Entre ells, modestament, el mateix Steinbeck. Les seves dues novel·les llargues més conegudes són The Grapes of Wrath (1939) i East of Eden (1952), tot i que va publicar fins a 27 llibres.
És una lectura de bona llei, que enganxa. S’hi troben tot de personatges desesperats, marginats, solitaris, o beneits, vistos sempre amb una simpatia i una compassió infinites. Amb dignitat, sense paternalisme. També s’hi acostuma a trobar algú més bo del corrent. Però a Cannery Row, que em sembla la millor, ningú no és dolent ni bo, perquè ningú no hi és jutjat. Al món de Steinbeck conviuen harmoniosament el materialisme d’arrel marxista amb la bonhomia cristiana.
El que m’ha colpit més és la musicalitat de l’estil. Les repeticions, hipnòtiques i lapidàries, de ressons mítics; l’observació psicològica, o les descripcions de la natura exuberant de la Califòrnia d’on l’autor és fill, fan pensar en la Bíblia, i en la prosa poètica. També fa ús de l’anomenada ironia romàntica, on es comparteixen amb el lector els avatars de traduir en paraules el que l’autor percep: l’experiència d’un Monterey mariner, colonitzat per gent de tota casta. Són recursos genuïnament literaris que atenuen la qualitat cinematogràfica d’una narrativa irresistiblement dinàmica.
El que sembla atraure Steinbeck sobretot, la protagonista, és la comunitat bigarrada i multicultural que reviu en la novel·la i en el monument que la homenatja. La seva profunda humanitat en fa metàfora de la població dels EEUU, però també de la resta del món. El capítol 16, que descriu unes febres que l’assoten, com si fos un sol organisme, palesa la visió col·lectiva d’aquell grup de gent.
Hi ha un passatge inoblidable, al capítol 21: el diàleg entre el doctor i Mack, després dels cops. El primer personatge és inspirat en Ed Ricketts, el biòleg marí i amic de Steinbeck. El segon és un home que no aconsegueix fer-ne cap de dret. L’anivellament dels dos personatges extrems, el més savi i el més animal, em va emocionar. Des del sentit comú i la falta de pretensions, una mirada irònica sobre les avantguardes europees s’endevina sota el personatge de Henri the painter, que de fet no és ni Henri, ni cap pintor. Al capítol 24 es canta el regal de la joia, enmig de la pobresa.
La mort és per tot arreu. Al cap. 18, p.e., en forma d’una nena que el doc troba en una marea baixa, inesperadament. Mirant enlaire des de l’aigua superficial, amb els ulls oberts: no se’n sap res més, d’aquesta nena, però és un dels símbols de la pèrdua de la innocència que, ja ho veig a venir, deu ser un dels temes cabdals de la narrativa de Steinbeck. Més que la pèrdua, la impossibilitat: la seva tràgica destrucció a mans d’una natura (incloent la natura humana) sense pietat.

Aquest és l’únic tema de The Pearl, de 1947. La va escriure sabent que es convertiria en film, com havia passat a algunes de les seves obres anteriors, amb èxit. Tot i que conté alguns elements de l’estil captivador de Cannery Row, amb la qual inevitablement vaig comparant, aquesta no és una narració realista, sinó una paràbola, i l’autor ho deixa clar des del primer moment. Per això, els bons tan bons i els dolents tan malvats li confereixen una qualitat de blanc i negre, sense els matisos i sense la riquesa humana de la seva germana de 1945.
Una de les lectures habituals a les escoles de l’àmbit anglòfon és The Red Pony, quatre capítols de memòries de la infantesa de Steinbeck. Millor dit, de la part rural de la seva infantesa. L’observador sensible es manifesta en l’anàlisi semiòtica i expressiva de les orelles d’un dels protagonistes:

Having seen horses all his life, Jody had never looked at them very closely before. But now he noticed the moving ears which gave expression and even inflection of expression to the face. The pony talked with his ears. You could tell exactly how he felt about everything by the way his ears pointed. Sometimes they were stiff and upright and sometimes lax and sagging. They went back when he was angry or fearful, and forward when he was anxious and curious and pleased; and their exact position indicated which emotion he had. (cap. 1, p. 112).

Aquesta és una novel·la amable, iniciàtica, que sembla inacabada. Això la fa especialment apta per als primers lectors, que hi poden afegir el final viscut que més els plagui.

Pel que fa a Of Mice and Men, del mateix any (1937), també es llegeix com una pel·li de l’Oest. De fet, la va escriure alhora com a drama i com a novel·la. L’al·lusió als rosegadors del títol, segons la viquipèdia, ve d’un poema de Robert Burns, on es comparen els plans de ratolins i d’humans, que “sovint fan fallida”. La tendresa amb què Steinbeck retrata el personatge de Lennie Small, un gegant amb discapacitat psíquica, té un reflex pervers en la que el tal Lennie sent pels ratolins, vius o morts, pels cadells, i per tot allò que té un tacte suau. Una tendresa assassina, que mata amb carícies. La innocència del mal, o de la natura que mata:

All the time he done bad things, but he never done one of ‘em mean.

El seu amic i protector George no pot impedir que la tragèdia acabi ensorrant els somnis i les bones intencions que la desigual parella –amb un tercer soci afegit, que ha perdut una mà–, havia teixit, al voltant de dos arquetips narratius: el somni americà de viure de la pròpia terra, i l’amistat masculina.
Sobta, per al lector estranger, la transcripció d’un llenguatge popular, de gramàtica relativa i de fonètica laxa: fambly per family, yella i fella per yellow i fellow; you might of saw her per you might have seen her, etc. Això, algun detall racista i dos episodis d’una certa cruesa fan que l’obra hagi patit sovint censura.
El meu moment favorit és a la p. 201 de l’edició esmentada, cap al final del capítol 5: Steinbeck es posa la gorra de compositor i atura el temps, just després d’un dels assassinats sense culpa:

As happens sometimes, a moment settled and hovered and remained for much more than a moment. And sound stopped and movement stopped for much, much more than a moment. Then gradually time awakened again and moved sluggishly on. The horses stamped on the other side of the feeding racks and the halter chains clinked.

Aquestes cadenes i aquests cavalls són l’element sonor i recurrent que acompanya les accions humanes al ranxo. En cada una de les quatre narracions, s’utilitza algun so –una cançó, a The Pearl– per articular l’estructura, i per donar musicalitat i expressivitat al relat.

PS: En anar a posar el llibre el prestatge, n’hi retrobo un altre que no recordava haver llegit: la traducció de Els fets de rei Artús i els seus nobles cavallers, a càrrec de Dolors Udina (Columna 1998). La Introducció, on s’explica que aquestes llegendes medievals van ser l’esquer que va menar el seu autor a la narrativa, confirma el biaix moralista de Steinbeck:

No m’espantava trobar que hi havia cavallers dolents, a més a més de nobles. En el meu poble hi havia homes que es vestien amb les robes de la virtut i jo sabia que eren dolents. […] Els nens són violents i cruels, i bons, i jo també ho era, i tots eren en el llibre secret. Si jo no sabia escollir el meu camí a la cruïlla de l’amor i la lleialtat, Lancelot tampoc no podria. Jo entenia la foscor de Mordred [l’assassí d’Artús] perquè també ell era dins de mi; i hi havia un petit Galaad [Lancelot, el virtuós cavaller que assoleix el Grial] en mi, però potser no prou.

Publicat dins de General, Lectures | Etiquetat com a , , , , , , | 1 comentari