Ja pensaré un títol

Foreword

Robert S. Hatten
The University of Texas at Austin

Music teachers and students, professional musicians, and music lovers will all be grateful to Dr. Joan Grimalt for his new book on musical expressive meaning. This is the first volume since Raymond Monelle’s Linguistics and Semiotics in Music (1992) to offer such a comprehensive text for students of musical meaning, and its appearance is timely. It not only incorporates many of the latest theories, but also offers students immediate access to their practical application in analysis and interpretation (including performance).

In a series of theoretically informed and historically rich chapters, Grimalt offers a summary of the state of the field, including contributions of his own (notably, explorations of new musical topics, and correlations between music and prosody). The book is intended to provide straightforward explanations and examples of the many new ways theorists have begun to write about musical meaning, ranging from familiar musical types (such as topics) to their temporal deployment (as found in musical narratives, or expressive genres).

Grimalt has been an active contributor to international debates on issues in musical meaning, having participated in conferences and symposia organized by Eero Tarasti (for music semiotics) and Marta Grabócz (for music narrativity). Drawing on his interdisciplinary expertise in music semiotics, and his extensive experience as orchestral conductor and musicologist, he comes well-prepared to offer this exciting new synthesis of approaches to musical expressive meaning.

As an intentional “work-in-progress,” the online version of the book will enable Grimalt to respond to suggestions and contributions from its readers, providing for a degree of currency beyond printed versions. Furthermore, the music examples are not only given in notation, but linked to representative YouTube performances.

September 21, 2014

Pròleg

Els professors i els estudiants de música, els músics professionals i els melòmans, tots agrairan al Dr. Joan Grimalt el seu nou llibre sobre el significat expressiu de la música. Aquest és el primer volum d’ençà de Linguistics and Semiotics in Music (1992), de Raymond Monelle, que ofereix un text tan complet per a estudiants de la Significació musical, i apareix ben oportunament. No només incorpora moltes de les darreres teories, sinó que també ofereix als estudiosos un accés immediat a la seva aplicació pràctica, en l’anàlisi i en la interpretació.
En una sèrie de capítols amb informació teòrica i amb fonament històric, Grimalt ofereix un resum de l’estat de coses, incloent-hi contribucions pròpies –especialment, l’exploració de nous topoi musicals, i les correlacions entre música i prosòdia–. El llibre vol oferir explicacions a peu pla i exemples de les moltes maneres noves amb què els teòrics han començat a escriure sobre Significació musical, des de formes recorrents (com ara els topoi) fins a llur desenvolupament temporal (com es troba en les narratives musicals, o en els gèneres expressius).
El Dr. Grimalt ha estat contribuint activament en els debats internacionals sobre qüestions de Significació musical. Ha participat en congressos i simposis organitzats per Eero Tarasti (per a semiòtica musical) i Márta Grabócz (per a narratologia musical). Gràcies als seus coneixements interdisciplinaris en Significació musical, i a la seva àmplia experiència com a director d’orquestra i musicòleg, arriba ben preparat per oferir aquesta nova i atractiva síntesi d’aproximacions al significat expressiu de la música.
Pensat com a work-in-progress, la versió online del llibre permetrà a Grimalt de respondre a suggeriments i a contribucions dels seus lectors, cosa que ultrapassa el grau de difusió i de vigència de les versions impreses. A més, els exemples musicals s’ofereixen no només en notació, sinó també amb un vincle a una interpretació representativa, a YouTube.

Robert S. Hatten
The University of Texas at Austin

Un altre llibre sobre Mahler! I en català! L’editor Josep M. Vall, i el nostre govern, ho han fet possible. Si feu una ullada al catàleg de Dux, veureu que el llibre que presentem aquest vespre està en molt bona companyia.

La versió anglesa està en preparació, una versió castellana m’agradaria.

De moment voldria dir-vos 2 motius per llegir aquest llibre, havent-n’hi tants i de tan bons sobre el tema. Primer, perquè ofereix un punt de vista semiòtic, ara explicaré què vol dir això; i segon, perquè conté una guia per a cada obra, per anar-ne seguint l’audició sense perdre el fil, com si fos una pel·lícula o una novel·la.

1) Semiòtica musical: estudi dels significats. Basant-se en la tradició dels compositors clàssics i sobretot dels romàntics, Mahler construeix uns edificis sonors que són expressius gràcies a la seva retoricitat –com un que pronunciés un discurs, un discurs incloent gèneres ben diversos– i a la seva narrativitat.

Vol dir que, per una part, està ple de gestos tradicionals que indiquen preguntes, exclamacions, punts i seguits, punts i a part; seccions adversatives, com si comencessin per “-Però…”; seccions que semblen improvisades, d’altres que indiquen un guió previ, etc.

De l’altra, la forma global de cada moviment, de cada cançó i de cada simfonia és expressiu en la seva estructura, en la manera com cada secció es relaciona amb el tot.

Reconstruir aquests codis, fins a cert punt, semblava factible en el període Wunderhorn, l’època en què Mahler es basa en un recull de poemes pseudo-folklòrics que li anaven com l’anell al dit. És el que vaig fer a la tesi doctoral, durant una colla d’anys. En aquest període, tothom ho diu, hi ha una estreta interrelació entre la música vocal i la purament instrumental, de manera que els mateixos signes musicals es troben en una cançó i en una simfonia, i això permet, sovint, interpretar-ne el sentit.

P.e. les famoses marxes de Mahler! La majoria tenen relació amb la marxa militar, però aquesta no apareix mai citada literalment, sinó sempre deformada expressivament. Per citar-ne només tres variants, com a exemple de signes musicals típicament mahlerians, hi ha la marxa militar disfòrica, freqüent també en la música de Schubert; el que jo anomeno marxa pastoral, que tampoc no és específica de Mahler, però que en el seu vocabulari té un caràcter d’emblema estilístic; i la marxa elegíaca, basada en un model de Bruckner.

Per tant, el llibre ofereix una interpretació semiòtica, i a més de tota l’obra de Mahler, incloent els textos cantats, sovint en una nova traducció.

2) En segon lloc, el que aquest llibre ofereix són les guies a l’audició de què parla el subtítol: La música de GM. Una guia d’audició. On, en una taula, es van llistant els fenòmens musicals i la seva interpretació. En lloc de parlar vagament, o genèricament, de tot un moviment, o de tota una simfonia o cançó, una guia d’audició permet escoltar la música de l’a a la z, passant per cada moment del discurs.

Això implica una manera d’escoltar radicalment diferent de la més habitual. Com a pedagog i divulgador, m’he esforçat durant una pila d’anys a posar-la en pràctica. Consisteix a mostrar que la música és un discurs. Un discurs diferent del literari, o del cinematogràfic, però no tan diferent com per perdre el fil.

Escoltar una música instrumental, de l’època que sigui, es pot fer vinculant, més o menys conscientment, cada fenomen musical amb alguna cosa del nostre món, interior o exterior. Històricament, tenim moltes proves que això és el que feien els oients de la música de la modernitat. Per no marginar-la a una funció esotèrica, purament abstracta, hi associaven significats, seguint i modulant una tradició hermenèutica d’arrels molt antigues.

Sovint em trobo que, dels pocs que ens agrada això que el corte inglés anomena “música clàssica”, una majoria es veu reduïda a sentir per comptes d’escoltar; a posar-se una música de fons per fer una altra activititat, en lloc d’oferir al discurs musical la seva atenció plena. O a quedar-se en la qualitat decorativa, consonant, dient allò de: “–És maco”, al cap de 5’’. Crec que això passa per manca d’eines semiòtiques, o hermenèutiques.

Això no vol dir que aquesta audició guiada, seguint una pauta, sigui l’única bona, ni molt menys. Evidentment cadascú seguirà fent el que voldrà, sigui cantussejar-hi a sobre, balluquejar, dirigir l’orquestra imaginàriament; o deixar-se portar com un infant, sense malícia, de sorpresa en sorpresa; o senzillament distreient-se cada vegada que alguna associació mental porta l’oient lluny de l’obra. Això, sempre hi som a temps. Però l’experiència diu que fer una audició seguint un fil ple de sentit, a part de ser una cosa gratificant en si, obre finestres de percepció a futures audicions més riques, més enriquidores.

Audicions que calmin una mica la set i la gana que la gent del nostre temps patim. Set i fam d’experiències humanistes, que arribin al moll de l’os de la nostra condició de persones, i que ens connectin amb la història que ens fa ser els que som.

 Acabo. Tant la investigació semiòtica com les guies d’audició, es podrien fer aplicades en altres compositors, amb una obra tan coherent i unitària com la de Mahler. Em tempten Schubert i Bruckner, dos precursors directes del que s’estudia aquí. Però de moment, els dos projectes que tinc, tots dos molt avançats, són un recull d’audicions de tot d’obres mestres del s. xx, amb la mateixa editorial Dux d’en Josep M. Vall, i un manual de semiòtica aplicada, destinat tant a músics com a no músics, intentant ordenar i posar a l’abast de tothom alguns dels recursos de la semiòtica musical, a base de molts exemples de tots els temps i gèneres. Per a aquest darrer llibre, compto amb la preciosa col·laboració del prof. Rubén López Cano, company de l’esmuc i expert en semiòtica.

Moltes gràcies als amics que m’heu volgut fer costat en aquesta ocasió, en primer lloc a l’autor del pròleg, Miquel Desclot, que també ha contribuït a millorar l’estil del text, i més d’una traducció. I a Joan-Carles Mèlich, per la seva apassionada lectura compartida.