Ja pensaré un títol

i un subtítol

Recital Jakub Józef Orliński, contratenor de Varsòvia.

Life Victoria 2018, Barcelona, 19.10.18.

Quin contrast entre la imatge exterior i el que s’endevina que passa en l’interior d’aquest intèrpret! Arriba saltant al pòdium, amb el somriure que fa un infant entremaliat arribant a la sala d’estar dels seus avis estimats, amb vestidet i sabates noves. Obre mooooolt els ulls, com si se sorprengués de la bona rebuda, i nosaltres l’aplaudim una mica més, tot i que no el coneixem. Això li dóna peu a començar a posar-se les mans al cor, agraint el nostre aplaudiment from the bottom of his heart. Aquest mecanisme, típic del concert pop, ja no s’atura en cap moment, fins al final dels dos bisos.

Els drames que ens canta són desesperadament tristos; l’alegria per l’aplaudiment, entremig, també és extrema. Jo, en canvi, no sento res. Admiro la veu, el desig tan enorme de plaure, i el programa tan ben triat. Però no sento cap emoció. A mida que el recital va avançant miro de comprendre per què: per sota de les passions extremes que es representen, s’endevina una fredor que –aquesta sí– posa la pell de gallina. És la fredor del control tècnic, sobre del qual es posa aquesta capa d’expressió a ultrança (outrée). El coll, al descobert, llueix una creu, i no es tensa mai. Cap múscul, cap vena inflada, com se’n veuen en tants cantants enduts per les emocions. Per mantenir aquest domini cal un cap fred, i a mi m’arriba sobretot això. En el cas del pianista, potser encara és més clar que les cares i els somriures d’orella a orella són impostats: està convençut que només el mirem durant els aplaudiments, quan el protagonista assenyala cap a ell. Que ben compenetrats estan.

Hi ha un detall per a mi important, respecte als acompanyaments, que trobo a faltar sovint, i que és un índex de la nostra vida musical. I és la falta de cames a la música que està pensada per caminar o per ballar. Una vegada més, ahir se’ns servien, aquestes referències a marxes, o a minuets, o a sicilianes, com si només fossin melodies. El pols que hi batega, i que és part essencial de la música de la modernitat, es veu sotmès a l’expressió vocal, i per tant empès endavant i endarrera en un rubato desenfrenat típic de l’estil de Liszt, però inapropiat, em sembla, per a la música barroca i clàssica.

Els intèrprets que m’agraden a mi, quan troben una marxa, o una dansa, n’aprofiten l’expressivitat que li és pròpia, el pas que dóna sentit a tot plegat. Sobre la base sòlida d’aquest pols bategant, d’una manera molt semblant al que passa amb el jazz, el solista canta lliure, prescindint amb llibertat de la precisió mètrica que li ofereix l’acompanyament. Pot ser lliure, de fet, gràcies a la fermesa del pols de l’orquestra o del piano. Si l’accent mètric d’aquest darrer no arriba a temps, perquè espera el cantant, no podem captar la llibertat que es pren el solista, que resulta tan expressiva.

Mozart recorda aquesta norma en una famosa carta al seu pare, parlant de la independència de la mà dreta respecte a l’esquerra, tocant el piano. Són coses que s’han donat per sabudes fins fa poc. Que avui calgui parlar-ne és indicatiu del nostre temps – més ben dit, de les dues o tres generacions anteriors. L’idealisme mal entès els feia prioritzar les coses ‘espirituals’ per sobre de les terrenals i del cos. En música, això vol dir sacrificar les ‘cames’ a favor de “l’esperit”, que és un cant lliure de tot pols.

Em sembla que el nostre temps ja no és el temps de Pierre Boulez i dels altres idealistes a ultrança, sinó el d’Harnoncourt i d’András Schiff i de tants altres que recuperen pràctiques interpretatives que malden per reconciliar cames i esperit, ideal i encarnació, llibres i vida.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.