Goethe al tren
Ahir em vaig regalar el luxe d’escoltar, al tren, una cançó de Schubert que m’acompanya de fa molts anys: ‘L’estimat a prop’ (Nähe des Geliebten), que Goethe, per algun motiu, posa en llavis d’una dona. En altres casos sí que se li veu el llautó, impostant una veu femenina per enfilar-s’hi a sobre i sotmetre-la. Ho explica Lawrence Kramer, sempre tan atent a questions de gènere, al cap. 6 de Classical Music and Postmodern Knowledge (1995), referint-se a ‘L’estimada escriu’ (Die Liebende schreibt) D 673, que també va musicar Mendelssohn.
En aquest cas, per més sospites que hi posi, no hi veig masclisme.
Aprofito per afegir a la traducció, que he revisat una mica, un altre poema de Goethe, un epigrama que em va caure a les mans fa un parell de setmanes. Després de maldar per traduir-lo, al tren i a casa, se’m va acudir ensenyar-lo a’n Desclot, que màgicament, a l’acte el va transformar en un altre poema.
Liegt dir gestern klar und offen,
Wirkst du heute kräftig frei,
Kannst auch auf ein Morgen hoffen,
Das nicht minder glücklich sei.
Goethe: Die zahmen Xenien, llibre 4t. (Epigrames mansos, o Khènia inofensives).
El mateix metre, però sona fatal:
Si l’ahir s’estén diàfan,
tindràs força al teu avui,
i pots esperar un demà
tant o més ple de gaubança.
Literal:
(Si) et jeu (l’)ahir clar i obert,
tu funciones avui fortament lliure,
pots esperar també en un demà,
que no sigui menys feliç.
Un altre metre:
Amb l’ahir davant teu, desentrellat,
tindràs avui la força, i la llibertat,
i podràs esperar en un demà
on tampoc no falti felicitat.
Versió de Miquel Desclot:
Si l’ahir veus net i clar
seràs lliure i fort avui,
i pots esperar un demà
que no sigui menys feliç.
Nähe des Geliebten
Ich denke dein, wenn mir der Sonne Schimmer vom Meere strahlt;
Ich denke dein, wenn sich des Mondes Flimmer in Quellen malt.
Ich sehe dich, wenn auf dem fernen Wege der Staub sich hebt;
In tiefer Nacht, wenn auf dem schmalen Stege der Wandrer bebt.
Ich höre dich, wenn dort mit dumpfem Rauschen die Welle steigt.
Im stillen Hain, da geh ich oft zu lauschen, wenn alles schweigt.
Ich bin bei dir, du seist auch noch so ferne, du bist mir nah;
Die Sonne sinkt, bald leuchten mir die Sterne, o wärst du da!
(Poema de J.W. von Goethe, música de F. Schubert.)
Penso en tu, quan el sol m’espurneja en el mar;
penso en tu, quan la lluna guspira a la font.
Et veig, quan en camí remot s’alça la polseguera;
en plena nit, quan s’estremeix al viarany el caminant.
Et sento, quan s’alça amb remor sorda l’onada;
en el bosc quiet, on vaig a escoltar, quan tot calla.
Sóc amb tu: ni que estiguis lluny, m’estàs a la vora;
el sol es pon, aviat veuré els estels; que fossis aquí!