Ja pensaré un títol

i un subtítol

Arxiu de la categoria: Raymond Monelle

Maria Stuarda, una funció rodona.

Feia temps que no assistia a una funció tan rodona com aquesta producció (desembre 2014) de Maria Stuarda, de Donizetti (1834), al Liceu de Barcelona.

Les dues reines, sobretot la diva Joyce di Donato, responen a les expectatives. El tenor, tot i no tenir encara un paper tan lluït com més endavant serà habitual, també va brillar. Però els personatges secundaris estaven excepcionalment ben repartits i ben cantats. L’Anna Tobella feia d’Anna: mira que ben trobat. I que ben dit, quin so preciós: fa ganes de sentir-la en un gran paper. També el cor i l’orquestra, en un títol que no pertany al repertori més corrent, van oferir una sonoritat i una cohesió pròpies de teatre europeu de primera línia. Fins i tot la durada de l’espectacle, un punt que normalment allunya l’espectador actual de l’òpera del s. xix, resultava refrescant.

anna tobellaTant al programa de mà com a la revista Obertura, la publicació oficial del teatre, en canvi, ja es fan sentir els funestos pronòstics del que serà, d’aquí a no-res, el Liceu. Escanyats per pressupostos austers, com acabaran aquests “grans” teatres musicals? Veure un espectacle així, amb orquestra i cor, escenografia, i solistes internacionals, ja fa la sensació d’estar gaudint d’un espectacle històric, d’una altra època. L’òpera no s’ha pogut treure de sobre la sospita d’elitisme, ni aquí ni a la resta d’Europa. Una cosa sorprenent, perquè a diferència de la música “clàssica”, no cal gran cosa per gaudir-ne. Les entrades són increïblement subvencionades, a diferència d’altres espectacles que es paguen privadament, i que donen beneficis als organitzadors. I tot s’explica per si mateix, no requereix preparació per començar-ne a gaudir i a familiaritzar-s’hi.

Pel que fa als significats musicals, vaig prendre tres notes que voldria compartir. En primer lloc, les tonalitats. S’hauria de comprovar amb la solfa, però diria que la música per a Elisabet i el seu món està en Mi bemoll. Suposo que aquí no connota heroisme, sinó ‘foscor subterrània’, un dels significats tradicionals dels bemolls. Per contrast, la música de la reina Maria i de Leicester està bàsicament en Do, que per contrast amb l’armadura de la seva oponent, sona clara i neta. Des de les tonalitats, la música es decanta per la reina escocesa, que té, com a víctima i potser com a catòlica, la simpatia del públic napolità de l’estrena.

Després, una oscil·lació entre re i do# que apareix de sobte, just al moment en què Maria, que sap que ha de morir, confessa haver enganyat el seu marit (2n acte, 2a escena: Delle mie colpe lo squallido fantasma / Fra il cielo e me / Sempre, sempre si pone,…). És una versió inèdita de la figura retòrica de l’oscillatio, que té relació, en la música moderna, amb el cromatisme (Ombra, sofriment) i amb el ‘Guspireig’ del stile concitato, la guerra, la tempesta (violència natural: vg. el cap. 5 de Música i sentits). En aquest cas, sembla un índex del remordiment.

Finalment, un exemple peculiar de rialla musical, estilitzada. La cèlebre pregària Deh! Tu [Dio] di un’umile preghiera il suono ve precedida d’una introducció lenta, en Fa major, que acompanya la darrera aparició a escena de la reina Stuarda. Amb el text Io vi rivedo al fin [ai famigliari], el conseqüent –la segona part de la frase– presenta una ‘Rialla’ que sembla, d’antuvi, incongruent amb la situació dramatúrgica. N’hi ha una versió amb Maria C. Nocentini (Triest 2009) a http://youtu.be/jaxxFnUR6F8.

Ben mirat, però, es tracta d’aquella mateixa estilització de què parla Raymond Monelle al seu The Musical Topic (2006). A partir d’un cert moment, una vegada un signe musical queda ben establert en la seva correlació semàntica, el topos pot fer un pas més i alliberar-se de la seva connotació icònica, imitativa. Reduït a l’abstracció del signe original, llavors, ja no és la rialla, sinó ‘joia’ el que s’està indicant aquí. O l’acceptació de la mort, tal com es desprèn del text: Vita miglior, sì, godrò. / Contenta io volo all’amplesso di Dio,…

Monelle (2006: 238-251) es refereix a la “Nova Siciliana” per indicar la derivació de la siciliana, la dansa tradicionalment pastoral, cap a un índex de serenor paradisíaca, però ja deslligada de qualsevol pastor o nimfa. La música de la “Nova Siciliana”, en Haydn o en Beethoven, o en Mendelssohn, significa només la sensació tradicional del pastoral, despresa del seu significat original, o literal. Aquest segon grau d’abstracció, que al romanticisme vol dir quasi sempre subjectivització, val per a la majoria de tòpoi musicals. Algú ho hauria de descriure.

Pròleg de Robert S. Hatten (original i traducció) a Música i sentits (Ed. Duxelm, Barcelona 2014).

Robert Hatten a Siena
Foreword

Robert S. Hatten
The University of Texas at Austin

Music teachers and students, professional musicians, and music lovers will all be grateful to Dr. Joan Grimalt for his new book on musical expressive meaning. This is the first volume since Raymond Monelle’s Linguistics and Semiotics in Music (1992) to offer such a comprehensive text for students of musical meaning, and its appearance is timely. It not only incorporates many of the latest theories, but also offers students immediate access to their practical application in analysis and interpretation (including performance).

In a series of theoretically informed and historically rich chapters, Grimalt offers a summary of the state of the field, including contributions of his own (notably, explorations of new musical topics, and correlations between music and prosody). The book is intended to provide straightforward explanations and examples of the many new ways theorists have begun to write about musical meaning, ranging from familiar musical types (such as topics) to their temporal deployment (as found in musical narratives, or expressive genres).

Grimalt has been an active contributor to international debates on issues in musical meaning, having participated in conferences and symposia organized by Eero Tarasti (for music semiotics) and Marta Grabócz (for music narrativity). Drawing on his interdisciplinary expertise in music semiotics, and his extensive experience as orchestral conductor and musicologist, he comes well-prepared to offer this exciting new synthesis of approaches to musical expressive meaning.

As an intentional “work-in-progress,” the online version of the book will enable Grimalt to respond to suggestions and contributions from its readers, providing for a degree of currency beyond printed versions. Furthermore, the music examples are not only given in notation, but linked to representative YouTube performances.

September 21, 2014

Pròleg

Els professors i els estudiants de música, els músics professionals i els melòmans, tots agrairan al Dr. Joan Grimalt el seu nou llibre sobre el significat expressiu de la música. Aquest és el primer volum d’ençà de Linguistics and Semiotics in Music (1992), de Raymond Monelle, que ofereix un text tan complet per a estudiants de la Significació musical, i apareix ben oportunament. No només incorpora moltes de les darreres teories, sinó que també ofereix als estudiosos un accés immediat a la seva aplicació pràctica, en l’anàlisi i en la interpretació.
En una sèrie de capítols amb informació teòrica i amb fonament històric, Grimalt ofereix un resum de l’estat de coses, incloent-hi contribucions pròpies –especialment, l’exploració de nous topoi musicals, i les correlacions entre música i prosòdia–. El llibre vol oferir explicacions a peu pla i exemples de les moltes maneres noves amb què els teòrics han començat a escriure sobre Significació musical, des de formes recorrents (com ara els topoi) fins a llur desenvolupament temporal (com es troba en les narratives musicals, o en els gèneres expressius).
El Dr. Grimalt ha estat contribuint activament en els debats internacionals sobre qüestions de Significació musical. Ha participat en congressos i simposis organitzats per Eero Tarasti (per a semiòtica musical) i Márta Grabócz (per a narratologia musical). Gràcies als seus coneixements interdisciplinaris en Significació musical, i a la seva àmplia experiència com a director d’orquestra i musicòleg, arriba ben preparat per oferir aquesta nova i atractiva síntesi d’aproximacions al significat expressiu de la música.
Pensat com a work-in-progress, la versió online del llibre permetrà a Grimalt de respondre a suggeriments i a contribucions dels seus lectors, cosa que ultrapassa el grau de difusió i de vigència de les versions impreses. A més, els exemples musicals s’ofereixen no només en notació, sinó també amb un vincle a una interpretació representativa, a YouTube.

Robert S. Hatten
The University of Texas at Austin