Ja pensaré un títol

i un subtítol

Al jardí de la música: Claudio Abbado.

Coberta del llibre
Coberta del llibre

Giuseppina MANIN, Nel giardino della musica. Claudio Abbado: la vita, l’arte, l’impegnoUgo Guanda editore: Parma 2015.

Trobat a la llibreria com a novetat, a Bolonya – la ciutat on Abbado va venir a viure, i a morir, prou a prop i alhora prou lluny de Milà. Llegit immediatament amb delit.
Ben escrit, ben documentat, simpàtic amb el personatge i amb els que l’admirem. Passa revista a les principals etapes de la vida professional i personal, amb un estil periodístic de nivell superior: bon gust, profunditat, llegidor. Emocionant, de vegades.
No sé com s’ho fan, a Itàlia –el que aquí entenem per “Itàlia”, simplificant barroerament–, per produir llibres com aquest, i tot el que hi ha darrere. Políticament i econòmicament estan fets un desastre, però el nivell global segueix permetent que es publiquin preciositats com aquesta.
M’han cridat l’atenció dos passatges, entre tants de memorables. A la p. 16, com una mena de Credo laic, Abbado, comentant el concepte de “bondat activa” que s’atribueix a Samarago, diu:

La bondat activa no té res a veure amb el bonisme, ni amb la caritat convencional. És una actitud que es manifesta en la pràctica quotidiana, en el compromís de l’individu per moure aquell granet de sorra amb què, finalment, al costat de tots els altres, podrà confegir una muntanya. La bondat activa i profunda vol dir una pila de coses: igualtat, tolerància, justícia, llibertat, respecte de la llei.

Abbado tenia simpaties “comuniste“, que segurament vol dir una cosa diferent del comunisme de fora d’Itàlia. La idea de respectar les normes, aquí, suggereix una afinitat i un rebuig. L’afinitat amb el protestantisme de Rousseau, quan es declara partidari de la llei, de l’Estat, del col·lectiu. I el rebuig del sistema mafiós que enteranyina la societat italiana, segurament no només del sud. Tots dos retraten inequívocament un italià septentrional, que trenca amb el tòpic de l’italià (napolità) sanguini, teatral.
Claudio Abbado (Milà 1933 – Bolonya 2014) és un intel·lectual que no va tenir temps ni, potser, ganes d’aprofundir les seves reflexions ni de posar-les per escrit, perquè la pràctica musical el va absorbir del tot, fins als darrers dies.
Quan jo estudiava, a Viena, ell era el titular de l’Òpera de l’Estat. Recordo com canviava el so de l’orquestra, quan hi era ell. No en tenia prou amb estar al capdavant del teatre més prestigiós del món: va recuperar, amb esforços ingents i mal recompensats, algunes òperes que la pràctica havia arraconat o desfigurat, com el Viaggio a Reims de Rossini, o la versió original del Borís Godunov de Mussorgski.
Em va fer de model, tot i que no sempre ho he vist així de clar. No recordo haver-li sentit cap interpretació que no em convencés: ni en viu, ni enregistrada. Tot porta el seu segell; un segell d’energia, d’anar a fons. L’última vegada, a Lucerna, va ser catàrtic. La Tercera de Mahler va sonar com un sol alè, de l’a a la z. Tothom, o quasi tothom, va acabar plorant: ell també. Sentíem que era un comiat.
El segon detall que volia destacar és la idea d’Escoltar com a principi fonamental de la interpretació musical. Això apareix molt sovint al llibre, i és una observació finíssima per part d’una periodista que, ara ho veiem, ha penetrat en els secrets més íntims de l’ofici:
“En tants anys de freqüentar-lo”, explica Helmut Failoni, citat a la p. 139, “mai no l’he vist escridassar un músic que s’equivocava. Es limitava a demanar-li que escoltés els altres; així es concentrava més en el grup, i menys sobre si mateix”.
Aquest Failoni és responsable de dos documentals extraordinaris, que configuren un bon retrat d’Abbado. Un, sobre la seva descoberta del sistema Abreu de Veneçuela: L’altra voce della musica. L’altre, sobre la seva darrera contribució personal a la cultura orquestral per a joves, l’orquestra Mozart: L’Orchestra – Claudio Abbado e i musicisti della Mozart.