Ja pensaré un títol

Foreword

Robert S. Hatten
The University of Texas at Austin

Music teachers and students, professional musicians, and music lovers will all be grateful to Dr. Joan Grimalt for his new book on musical expressive meaning. This is the first volume since Raymond Monelle’s Linguistics and Semiotics in Music (1992) to offer such a comprehensive text for students of musical meaning, and its appearance is timely. It not only incorporates many of the latest theories, but also offers students immediate access to their practical application in analysis and interpretation (including performance).

In a series of theoretically informed and historically rich chapters, Grimalt offers a summary of the state of the field, including contributions of his own (notably, explorations of new musical topics, and correlations between music and prosody). The book is intended to provide straightforward explanations and examples of the many new ways theorists have begun to write about musical meaning, ranging from familiar musical types (such as topics) to their temporal deployment (as found in musical narratives, or expressive genres).

Grimalt has been an active contributor to international debates on issues in musical meaning, having participated in conferences and symposia organized by Eero Tarasti (for music semiotics) and Marta Grabócz (for music narrativity). Drawing on his interdisciplinary expertise in music semiotics, and his extensive experience as orchestral conductor and musicologist, he comes well-prepared to offer this exciting new synthesis of approaches to musical expressive meaning.

As an intentional “work-in-progress,” the online version of the book will enable Grimalt to respond to suggestions and contributions from its readers, providing for a degree of currency beyond printed versions. Furthermore, the music examples are not only given in notation, but linked to representative YouTube performances.

September 21, 2014

Pròleg

Els professors i els estudiants de música, els músics professionals i els melòmans, tots agrairan al Dr. Joan Grimalt el seu nou llibre sobre el significat expressiu de la música. Aquest és el primer volum d’ençà de Linguistics and Semiotics in Music (1992), de Raymond Monelle, que ofereix un text tan complet per a estudiants de la Significació musical, i apareix ben oportunament. No només incorpora moltes de les darreres teories, sinó que també ofereix als estudiosos un accés immediat a la seva aplicació pràctica, en l’anàlisi i en la interpretació.
En una sèrie de capítols amb informació teòrica i amb fonament històric, Grimalt ofereix un resum de l’estat de coses, incloent-hi contribucions pròpies –especialment, l’exploració de nous topoi musicals, i les correlacions entre música i prosòdia–. El llibre vol oferir explicacions a peu pla i exemples de les moltes maneres noves amb què els teòrics han començat a escriure sobre Significació musical, des de formes recorrents (com ara els topoi) fins a llur desenvolupament temporal (com es troba en les narratives musicals, o en els gèneres expressius).
El Dr. Grimalt ha estat contribuint activament en els debats internacionals sobre qüestions de Significació musical. Ha participat en congressos i simposis organitzats per Eero Tarasti (per a semiòtica musical) i Márta Grabócz (per a narratologia musical). Gràcies als seus coneixements interdisciplinaris en Significació musical, i a la seva àmplia experiència com a director d’orquestra i musicòleg, arriba ben preparat per oferir aquesta nova i atractiva síntesi d’aproximacions al significat expressiu de la música.
Pensat com a work-in-progress, la versió online del llibre permetrà a Grimalt de respondre a suggeriments i a contribucions dels seus lectors, cosa que ultrapassa el grau de difusió i de vigència de les versions impreses. A més, els exemples musicals s’ofereixen no només en notació, sinó també amb un vincle a una interpretació representativa, a YouTube.

Robert S. Hatten
The University of Texas at Austin

La setmana passada vaig tenir el privilegi de sentir un concert de cambra en una universitat dels EEUU. Normalment es parla de significats musicals en un sentit positiu. Aquesta vetllada, però, es presta a parlar-ne com d’una absència.

El programa tenia tres parts. A la primera, es presentava el quintet en do menor d’Anton Reicha, un contemporani de Beethoven que va ser pioner en la composició per a quintet de vent. A la segona, una peça del quebequès Jacques Hétu (1938-2010) ens retornava al present, de manera refrescant: una peça brillant, plena de moviment, que ens va deixar bocabadats per les virtuts dels intèrprets. Finalment, un homenatge a grans figures del jazz –King Oliver, Johnny Dodds, Bessie Smith– tancava el programa amb un somriure de complicitat. El to, entre la música “clàssica” i el jazz, semblava ideal per acabar simpàticament la trobada entre estudiants i professors. La interpretació va canviar de blanc i negre a color. El més seriós de tots, l’oboista, fins i tot va fer el gag d’alçar-se, posar-se unes ulleres de sol, i fer veure que feia un solo. Tot, sense amb prou feines esbossar un somriure, sense moure ni un múscul, ni un peu, ni el cap. Nosaltres, al públic, amb prou feines gosàvem.
Però la crux de tot plegat era el Reicha. Va ser penós per a tothom deixar passar aquella primera mitja horeta de música sense sentits. Els intèrprets són professors de la facultat, que tenen l’obligació de presentar com a mínim un recital cada any, com a part de la seva “recerca”. Com que es dediquen professionalment a tocar, i assagen regularment com a quintet, no els va suposar cap esforç –ni cap goig– especial. Van oferir un concert amb preocupació per la precisió, per comptes de joia i somriures, ni tan sols entre moviments. Amb una qualitat de so, una afinació i una coordinació impecables. Però sense sentit, a la primera part. A les peces contemporànies, els significats es donaven per si mateixos, sense necessitat de pensar-hi, gràcies a la proximitat entre el món dels compositors i el nostre. Al Reicha, hi hauria faltat una reflexió sobre què vol dir do menor; fins a quin punt els planys i sospirs són patètics de debò, o paròdics de les convencions operístiques que, en aquell principi del s. XIX, ja són passades de moda. Sobre quin paper juga, en aquest context, el minuet versallesc, sota el nom del qual es disfressa un seguit de brometes musicals (Scherzo), destinades sobretot als mateixos intèrprets. O la marxa disfòrica del primer. O l’ús del contrapunt: fins a quin punt Reicha podria estar fent-ne un ús crític amb l’Antic Règim, o mirant ingènuament de marcar prestigi.
En altres paraules, la peça no tenia sentit, en mans dels excel·lents intèrprets, perquè els falten les eines musicològiques per interpretar-la. No tenen ni tan sols la necessitat de cercar-les enlloc, perquè ningú mai els ha parlat de significats. Al segle XX on ells van estudiar, el formalisme dogmàtic i excloent els va fer creure que la música era això, sons i ritmes que no tenen relació amb cap altra cosa que amb si mateixos. Tant el concert com les seves classes, a més, podrien donar la impressió als seus estudiants que la música segueix essent només això. Les notes al programa, signades pel mateix ensemble, tampoc no parlen d’interpretació, ni de connotacions, sinó d’història,dates,metres i nombres.
El concert no és representatiu de l’actualitat musical, afortunadament, sinó d’una manera de fer obsoleta. Tot i així, tornar a sentir, a finals del 2014, les mancances amb què la nostra generació va créixer posa al descobert que, malauradament, encara perduren. La música de Reicha, en mans d’aquells excel·lents instrumentistes, preocupats per la precisió, sonava deshumanitzada. Semblava reclamar humanitats, hermenèutica, sentits.