Ja pensaré un títol

6.12.21.

Ahir al migdia, una trentena de persones ens vam aglomerar en una sala del Museu nacional d’arqueologia per escoltar un recital de fragments de La Ilíada. Això, en si, ja seria una bona notícia. Lo millor, – com diria en Casasses–, va ser la recuperació de l’oralitat per a la poesia clàssica. El recital començava que el poeta agafa el micro i, amb la mira perduda, deixa anar: Això de la Ilíada… [pausa llarga]. Comencem bé, vaig pensar.

Haver perdut l’oralitat feia que obres fonamentals com aquesta es llegissin des de l’erudició o des de la curiositat intel·lectual. Potser a l’arrel hi ha els mateixos prejudicis espiritualistes romàntics que han fet tant de mal a la música, perquè l’han desvinculada del món. Casasses llegeix el venerable text amb l’entusiasme adolescent del qui s’asseu a taula afamat, i ens fa adonar que nosaltres també ho estem. A més, ha escrit una introducció tota sucosa a la nova edició del jove traductor Pau Sabaté.

La versió de Sabaté, em diu un amic que hi entén, es veu que no acaba de ser prou fidel al que diu Homer. No l’hi puc discutir. Però fa una cosa que em sembla més valuosa. Dóna un equivalent actual a l’hexàmetre original, i converteix el text en “paraules alades”: un discurs que demana que el llegeixis en veu alta, gaudint dels anapestos, i de les irregularitats que a vegades fan que surtin altres peus, sobretot espondeus, o dàctils, que serien els ritmes originals. El que passa és que en català, obligar-se a escriure dàctils quedaria forçat. Pau Sabaté adapta l’hexàmetre a la cadència catalana i tradueix dàctils (tàa tititàa titi…) per anapestos (tititàa, tititàa). Casasses, com a bon gat vell, diu els versos com a versos, i l’oient, si vol, es desentén de la mètrica.

En el fons, la proposta estètica de Sabaté és la mateixa de la poesia del Casasses. Deixar enrera una cultura llibresca i deslligada de la vida i del parlar viu, a favor d’una oralitat que toca de peus a terra, en tots els sentits. Sabéssim fer el mateix amb el Beethoven i tot això! Això del betòven… L’edició que us dic de la Ilíada, publicada a la Bernat Metge, és un llibre atractiu, que no pesa, bé de preu però relligat, i amb una traducció que es llegeix sense cap entrebanc. A més, en Raül Garrigasait ha escrit una introducció modèlica a cada un dels cants. Això sí, havent pogut mantenir la tradició de posar una lletra de l’alfabet grec a cada cant, no sé per què hi ha posat xifres, de l’1 al 24.

La idea d’afegir-hi un músic és brillant. Casasses ha demostrat sovint que és musical, com ho solen ser els poetes. El percussionista Oriol Luna, per acompanyar la lectura, fa bàsicament tres coses ben fetes. Primer, un tapís sonor, sense pols mètric, que enllaça amb l’exotisme i l’arcaisme de la història, a base de repics i picaroleigs. Això fa pensar en un pèplum, i dóna color a la narració, però té una relació molt laxa amb el text.

En segon lloc, entre fragment i fragment, amb una guitarra elèctrica inicia un loop rítmic de poques notes. I el deixa que vagi girant, i ell a sobre toca en viu la gran bateria plena de drings exòtics. Enfilat sobre aquest patró mètric, sempre a quatre per quatre, el rapsoda posa a galopar els seus metres: no és la música la que acompanya el text, sinó al revés.

Finalment, alguna vegada Luna potser reacciona al contingut del text, però poc. Com que hi ha tanta batalla, és difícil saber del cert si un redoblament o un patac responen o no al que justament s’està narrant. Fa l’efecte que els dos intèrprets defugen la temptació figurativa expressament. Té poc prestigi, això de la música descriptiva.

El resultat global és molt atractiu, especialment per a algú com jo, que des de fa unes quantes setmanes estic degustant aquesta traducció. Casasses ha escollit moments crucials del llibre, i entremig va explicant-ne el context, de manera que al final, el qui no la coneixia, té una idea de la història d’Helena i de la guerra de Troia. La seva recitació és espontàniament imperfecta. Quan s’equivoca rectifica, no dissimula. Això li dóna credibilitat, i proximitat. Amb la seva poesia també passa, això: no sembla que en sàpiga tant com en sap, no es nota que versos i síl·labes estan mesurats, fins que t’hi fixes. Hi guanya la comunicació, és clar. La part tècnica o constructiva, la mètrica, queda com a recurs privat del poeta i del rapsoda, i per als aficionats o professionals de la literatura.

Només em va sobtar que tot hagués de ser tan estrepitós com en un concert de rock. Uns altaveus desmesurats reproduïen la guitarra elèctrica, però fortissimo. De manera que el Casasses havia d’amorrar-se al micro i cridar fort. Això feia tocar més fort a l’Oriol, en un bucle una mica eixordador. A sobre, una guia del museu, al pis de baix, va patir i va fer patir amb un bucle afegit: sentint l’estrèpit nostre, ella bramava tan fort com podia. Casasses i Luna hi reaccionaven, mirant de tapar-la, perquè no ens distraguéssim, etcètera. Però la famosa descripció de l’escut d’Aquil·les, o la narració de l’engany d’Hera, plena d’erotisme, haurien agraït una aposta per la subtilesa del murmuri i del piano pianissimo, amb la qual les escenes de violència haurien contrastat fàcilment.

Amb més atenció a la prosòdia, també s’hauria pogut recórrer a l’operació inversa. Per comptes de ser sempre el rapsoda-poeta el qui seguís el patró musical, un músic podria anar reaccionant als ritmes trepidants o melosos del text. Això voldria dir renunciar a un pols fix, a favor d’una mètrica variable, espontània. De la mateixa manera, algú que diu un poema de Baudelaire, o de Carner, tampoc no l’escandeix mecànicament, sinó que aprofita les irregularitats prosòdiques per escapar d’una cantarella repetitiva, una mica inhumana. I això no li impedeix reconèixer, ni marcar subtilment, les regularitats admirables, tan ben tallades. Al contrari, aquestes belleses formals fan més transparent i xocant el redescobriment de tots aquests clarobscurs humans que ofereixen els clàssics, a cada generació.