Ja pensaré un títol

i un subtítol

‘L’estaca’ polonesa, retraduïda.

Dedicat a les famílies d’empresonats injustament.

Dedykowane rodzinom niesprawiedliwie uwięzionych.

Com a reacció als fets d’aquesta tardor de 2017, em vaig trobar no fa gaire mirant de retraduir la versió polonesa de la cançó de Lluís Llach L’estaca. La cançó de Jacek Kaczmarski (Varsòvia 1957 – Gdańsk 2004) va servir d’himne inoficial per al sindicat Solidarność, als anys 80 del segle passat.

No és una traducció: la versió de Kaczmarski és una altra cançó, un altre text i un altre context, però en el fons hi batega el mateix vals en mode menor i la mateixa tensió per ‘tombar’ un poder que semblava omnipotent i etern. I que tanmateix van caure, tant el franquisme, com el comunisme. 

Els ‘Murs’ de la Polònia actual i ‘L’estaca’ dels països de llengua catalana segueixen tenint actualitat, cinquanta anys més tard. Per això m’he esforçat a fer-ne una versió cantable, que prioritzi la prosòdia per sobre del significat literal.

Moltes gràcies a Iwona Malecka per la generosa revisió. 

W konsekwencji wydarzeń na jesieni 2017 roku podjąłem próbę ponownego przetłumaczenia na kataloński polskiej wersji L’Estaca Lluísa Llacha. Piosenka Jacka Kaczmarskiego (Warszawa 1957 – Gdańsk 2004) była nieoficjalnym hymnem NSZZ Solidarność w latach 80-ych ubiegłego wieku.

To nie było tłumaczenie: wersja Kaczmarskiego jest kolejną pieśnią, innym tekstem i innym kontekstem, ale w tle pulsują te same walce minorowe i to samo napięcie, aby “obalić” władzę, która wydawała się wszechmocna i wieczna. A jednak upadły – zarówno reżim Franco, jak i komunizm.

“Mury” w obecnej Polsce i “Stawka” w krajach katalońskojęzycznych są, po pięćdziesięciu latach, wciąż aktualne. Właśnie dlatego podjąłem próbę stworzenia wersji “do śpiewania”, w której priorytetem jest prozodia, a nie dosłowne znaczenie.

Bardzo dziękuję Iwonie Małeckiej za korektę.

 

Mury Murs
1. On natchniony i młody był, ich nie policzyłby nikt

On im dodawał pieśnią sił, śpiewał że blisko już świt.

Świec tysiące palili mu, znad głów podnosił się dym,

Śpiewał, że czas by runął mur… Oni śpiewali wraz z nim:

1. Era inspirat i era jove, davant la gran multitud,

Els enfortia amb una cançó: “Mireu que l’alba és a prop!”

Li encenen milers d’espelmes, que cremen per sobre els caps,

“Al mur ja li arriba l’hora…”, ells el seguien, cantant:

Wyrwij murom zęby krat!

Zerwij kajdany, połam bat!

A mury runą, runą, runą

I pogrzebią stary świat!

Trenqueu les dents de la paret!

I les cadenes, i el fuet!

Els murs ja cauen, cauen, cauen,

i el vell món queda enterrat!

2. Wkrótce na pamięć znali pieśń i sama melodia bez słów

Niosła ze sobą starą treść, dreszcze na wskroś serc i głów.

Śpiewali więc, klaskali w rytm, jak wystrzał poklask ich brzmiał,

I ciążył łańcuch, zwlekał świt… On wciąż śpiewał i grał:

2. Ja l’aprenen de memòria, ja la canten sense text,

la melodia, el seu sentit, tremola als caps i en els cors.

La canten portant el ritme, amb mans que sonen com trets,

l’alba sembla encadenada… ell va cantant i tocant:

Wyrwij murom zęby krat!

Zerwij kajdany, połam bat!

A mury runą, runą, runą

I pogrzebią stary świat!

Trenqueu les dents de la paret!

I les cadenes, i el fuet!

Els murs ja cauen, cauen, cauen,

i el vell món queda enterrat!

3. Aż zobaczyli ilu ich, poczuli siłę i czas,

I z pieśnią, że już blisko świt szli ulicami miast;

Zwalali pomniki i rwali bruk – Ten z nami! Ten przeciw nam!

Kto sam ten nasz najgorszy wróg! A śpiewak także był sam.

3. Fins que vegeren quants eren, sentint la força i el temps,

i amb la cançó de “l’alba a prop”, es feien seus els carrers;

monuments, paviments esbotzats – “Dels nostres, o contra nostre!”

“Qui va sol és el pitjor enemic!” P’rò el cantant anava sol.

Patrzył na równy tłumów marsz,

Milczał wsłuchany w kroków huk,

A mury rosły, rosły, rosły

Łańcuch kołysał się u nóg…

Patrzył na równy tłumów marsz,

Milczał wsłuchany w kroków huk,

A mury rosły, rosły, rosły

Łańcuch kołysał się u nóg…

Mirà la marxa, tots iguals,

amb el trepig com un rugit,

els murs van créixer, créixer, créixer,

la cadena es gronxa als peus…

Mirà la marxa, tots iguals,

amb el trepig com un rugit,

i els murs van créixer, créixer, créixer,

la cadena es gronxa als peus…

 

 

Jacek Kaczmarski 1978

Jacek Kaczmarski, el 1992. (Viquipèdia)

Memòria a la música romàntica: l’arquetip narratiu de la ‘Mirada enrere’.

Mnemòsine i les seves 9 muses

El paper fonamental que té la memòria a la música del s. xix es pot interpretar en un context d’història de la cultura com una referència a l’Antiguitat clàssica, especialment grega, per part del romanticisme alemany.

Mnemòsine, a la mitologia grega, és la deessa de la memòria i alhora mare de les arts. Filla dels dos titans Urà (en llatí Cælus, ‘Cel’) i Gaia (Terra), va engendrar totes 9 muses amb la llavor de Zeus. La font principal per conèixer la seva història és la Teogonia (‘Genealogia dels déus’) d’Hesíode, escrita cap al 700 AC. En aquest text poètic es concedeix a la memòria un paper fonamental: tant reis com poetes, el poder polític i la potència artística, reben l’autoritat del seu discurs de llur capacitat de recordar el passat. Es tracta, a més, d’una memòria que va més enllà del passat individual, i també del col·lectiu: és el passat primigeni, és la memòria de l’Edat d’or. Ara, l’Edat d’or és l’objecte del mite pastoral; és el jardí de l’Edèn, el paradís terrenal perdut. Els únics camins que hi porten són l’art i la memòria. La música europea fa del mite pastoral la seva especialitat. Com explica Raymond Monelle (The Musical Topic, 2006), al s. xvii s’arriben a equiparar el pastoral i la música: dir un era dir l’altra.

Recordar aquesta edat d’or és el que fan una pila de peces romàntiques de cambra, especialment a la seva part central. El lloc des d’on es recorda aquest idil·li és un present disfòric, des d’on la peça sol començar i a on també retorna, després de l’evocació del passat. Un passat irrecuperable, excepte en el somieig. El contrast entre la secció central idíl·lica, de ressons tradicionals, i el present desesperançat des del qual s’evoca aquest topos pastoral, se sent molt bé a la mazurka de Chopin op. 68 n. 2 en La menor. La versió d’Arturo Benedetti Michelangeli té un gran encant: minut 1:28:10 a https://youtu.be/ykOlUhQhfkw. A la 1a peça per a piano de Schubert D 946, la secció central fa referència a la ‘Serenata’, emmarcada en dues parts agitades i angoixades. András Schiff ho va interpretar no fa gaire en públic així: https://youtu.be/ELGHuF5paCY

Una vegada hi entres, resulta que hi ha força literatura musicològica sobre aquesta qüestió de la memòria i el temps en música instrumental. El millor text que jo conec és el d’un dels meus ídols, Elaine Sisman: Memory and Invention at the Threshold of Beethoven’s Late Style, in Burnham & Steinberg (eds.), Beethoven and his World. Princeton & Oxford: Princeton UP 2000. En una sèrie de ponències per a congressos, fa anys que he estat anomenant aquest arquetip narratiu ‘Retrospect’, ‘Mirada enrera’.

Publicat dins de General | Deixa un comentari