Per cap d’any, Barenboim.
Al concert de Cap d’any de la Filharmònica de Viena d’enguany, degut a les restriccions, “només” hi han deixat entrar mil espectadors, bo i emmascarats. A l’hora de decidir el programa, Daniel Barenboim va insistir que volia dirigir els Sphärenklänge, ‘Sons de les esferes’, de Josef Strauß. Es veu que té un record inesborrable de la versió que en va fer Karajan el 1987.
Els dos moments màgics del concert: Nachtschwärmer (‘Noctàmbuls’) de Carl Michael Ziehrer, que inclou cor d’homes i xiulets. Canten i xiulen els mateixos filharmònics. La música fa referència a un ‘himne’ a 3/4 que després es converteix en Ländler (vals lent). El text recull la pronúncia vienesa, considerada xarona. La incongruència de la cançó de taverna amb l’himne demanava una interpretació paròdica, però aquí el posat és greu, i sembla un moment wagnerià, sublim. Només algun músic gosa esbossar les cares que pertocarien:
Freunderl, was denkst du denn, Què, nano, com ho veus?
woll’n wir nach Hause geh’n, anem fent un pensament,
oder wir bleib’n noch hier, o ens quedem un ratu més,
bist du dafür? què et sembla?
Bis dass der Tag erwacht D’aquí que es faci de dia
Und uns die Sonn‘ anlacht, i el sol ense somrigui,
Freunderl, dann san mar z’Haus, nano, llavors hi serem, a casa,
schlafen uns aus. i ja claparem prou.
I l’altre, el vals Tausend und eine Nacht (‘Les mil i una nits’) de Johann Strauß, on el ballet de l’òpera estatal ha mostrat com es pot presentar aquest repertori d’una manera contemporània, inclusiva, i plena de carisma. Fóssim capaços de trobar aquesta creativitat i aquesta simpatia, en el món de la música “clàssica”!
A la pausa, sento l’entrevista que li feien a Barenboim, fa uns dies, a la ràdio austríaca. És un cas modèlic de xerrameca de l’entrevistador i laconisme de l’entrevistat. El periodista relaciona l’activitat musical del director argentí amb “esforços per millorar la societat”. En un moment donat, l’arriba a anomenar “gran humanista”, pensant en una orquestra que Barenboim ha dirigit, on s’apleguen per tocar junts palestins i israelians. Respon que no. La música no es pot instrumentalitzar per a res, ni tan sols per a la pau. Hi afegeix que la música no vol dir res, els que hi entenen ja l’entenen, no cal posar-hi paraules. Em fa l’efecte de tornar als anys cinquanta. Però el preguntador no s’espanta, i segueix fent monòlegs. S’ha preparat: li pregunta si cal anar renovant tradicions com aquestes, de tants anys. Ho diu perquè s’ha fixat, en les dues edicions anteriors en què va dirigir aquest concert, que les marxes militars havien sonat tan exagerades que per força havien de ser paròdiques. Barenboim diu que no, que no hi havia pensat. Imagino que devia haver fet algun Mahler, o un Xostakóvitx, just abans.
Negacionisme expressiu, se’n podria dir: cada dia en queden menys. Pretendre deslligar la música de la política, de la vida humana, sol ser cosa dels qui tenen la paella pel mànec. També passa amb el futbol. Tots els règims polítics procuren aprofitar les arts i els esports per als seus fins. Fa vergonya escriure obvietats així, però això ha sigut el principi del 2022.
Daniel Barenboim és avui un dels directors més importants del món. Enguany en farà vuitanta, però no para de dirigir per tot arreu. Els seus tempi s’han tornat agradablement reposats, especialment polques i masurques. Tècnicament, exhibeix el minimalisme del qui té una experiència descomunal, i deixa fer molt. El rubato és de campionat, tot i que l’orquestra el salva d’alguna imprecisió. El so és relativament pobre, per a un conjunt com aquest. No fa gairebé cap gest per equilibrar, es limita a frasejar, amb poca energia. Dirigeix tota la segona part visiblement cansat.
Entre el piano, l’orquestra simfònica i l’òpera, el seu repertori és immens. Fa pensar en Carlos Kleiber, a l’altre extrem, que només dirigia unes quantes simfonies i unes quantes òperes. Va passant fulls, sovint se’l veu llegint, i sense ulleres. A part de l’entrevista, pren la paraula al final del concert, per avisar que la covid és una catàstrofe humanitària, i no només sanitària, i ofereix com a model de comunitat i d’unitat la Filharmònica de Viena. Ovació.
Com a professional seriós, Barenboim no somriu ni quan els filharmònics es posen a xiular una tonada de beure, ni quan es gira per observar els que aplaudeixen. La cara, inexpressiva, com si estigués sol a casa mirant-ho per la tele. Limitar-se a executar sense hermenèutica, sense fer-se preguntes, és renunciar a canviar res del statu quo. I té el perill de caure en clixés i convencions. Un perill, això sí, només per al que pensa que la música sí que pot tenir un paper en la societat perquè és un missatge, i potent. Això és el que creien Beethoven i companyia, això els movia a compondre, per canviar les coses.
A l’orquestra no s’hi veuen els somriures d’altres anys, comprensiblement, però sí més dones, i joves. Els meus antics companys de l’Escola, cada dia més grans, també. Un director, Helmut Zehetner, seu avui al tercer faristol dels segons violins. Un bon element. El cap de segons violins, l’eslovac Tibor Kováč, va buscant endebades la complicitat de Barenboim amb somriures encantadors, i amb una expressivitat característica. Músic excel·lent, fa molts anys que va entrar a la Filharmònica.
Als contrabaixos, un primer pla de la càmera capta l’emoció d’un músic per un passatge i, just al seu costat, la indiferència mineral del company de faristol. Un any més, molt bon any!