Ja pensaré un títol

i un subtítol

El significat absent

La setmana passada vaig tenir el privilegi de sentir un concert de cambra en una universitat dels EEUU. Normalment es parla de significats musicals en un sentit positiu. Aquesta vetllada, però, es presta a parlar-ne com d’una absència.

El programa tenia tres parts. A la primera, es presentava el quintet en do menor d’Anton Reicha, un contemporani de Beethoven que va ser pioner en la composició per a quintet de vent. A la segona, una peça del quebequès Jacques Hétu (1938-2010) ens retornava al present, de manera refrescant: una peça brillant, plena de moviment, que ens va deixar bocabadats per les virtuts dels intèrprets. Finalment, un homenatge a grans figures del jazz –King Oliver, Johnny Dodds, Bessie Smith– tancava el programa amb un somriure de complicitat. El to, entre la música “clàssica” i el jazz, semblava ideal per acabar simpàticament la trobada entre estudiants i professors. La interpretació va canviar de blanc i negre a color. El més seriós de tots, l’oboista, fins i tot va fer el gag d’alçar-se, posar-se unes ulleres de sol, i fer veure que feia un solo. Tot, sense amb prou feines esbossar un somriure, sense moure ni un múscul, ni un peu, ni el cap. Nosaltres, al públic, amb prou feines gosàvem.
Però la crux de tot plegat era el Reicha. Va ser penós per a tothom deixar passar aquella primera mitja horeta de música sense sentits. Els intèrprets són professors de la facultat, que tenen l’obligació de presentar com a mínim un recital cada any, com a part de la seva “recerca”. Com que es dediquen professionalment a tocar, i assagen regularment com a quintet, no els va suposar cap esforç –ni cap goig– especial. Van oferir un concert amb preocupació per la precisió, per comptes de joia i somriures, ni tan sols entre moviments. Amb una qualitat de so, una afinació i una coordinació impecables. Però sense sentit, a la primera part. A les peces contemporànies, els significats es donaven per si mateixos, sense necessitat de pensar-hi, gràcies a la proximitat entre el món dels compositors i el nostre. Al Reicha, hi hauria faltat una reflexió sobre què vol dir do menor; fins a quin punt els planys i sospirs són patètics de debò, o paròdics de les convencions operístiques que, en aquell principi del s. XIX, ja són passades de moda. Sobre quin paper juga, en aquest context, el minuet versallesc, sota el nom del qual es disfressa un seguit de brometes musicals (Scherzo), destinades sobretot als mateixos intèrprets. O la marxa disfòrica del primer. O l’ús del contrapunt: fins a quin punt Reicha podria estar fent-ne un ús crític amb l’Antic Règim, o mirant ingènuament de marcar prestigi.
En altres paraules, la peça no tenia sentit, en mans dels excel·lents intèrprets, perquè els falten les eines musicològiques per interpretar-la. No tenen ni tan sols la necessitat de cercar-les enlloc, perquè ningú mai els ha parlat de significats. Al segle XX on ells van estudiar, el formalisme dogmàtic i excloent els va fer creure que la música era això, sons i ritmes que no tenen relació amb cap altra cosa que amb si mateixos. Tant el concert com les seves classes, a més, podrien donar la impressió als seus estudiants que la música segueix essent només això. Les notes al programa, signades pel mateix ensemble, tampoc no parlen d’interpretació, ni de connotacions, sinó d’història,dates,metres i nombres.
El concert no és representatiu de l’actualitat musical, afortunadament, sinó d’una manera de fer obsoleta. Tot i així, tornar a sentir, a finals del 2014, les mancances amb què la nostra generació va créixer posa al descobert que, malauradament, encara perduren. La música de Reicha, en mans d’aquells excel·lents instrumentistes, preocupats per la precisió, sonava deshumanitzada. Semblava reclamar humanitats, hermenèutica, sentits.