Ja pensaré un títol

i un subtítol

Bernat Vivancos, Blanc.

En el món musical de Bernat Vivancos domina la gratitud. Gratitud per Montserrat i el seu monestir, a qui ha estat lleial fins al punt de dirigir-ne l’Escolania durant set anys. Als pares, al país, a l’Església. Convidat a presentar el seu darrer disc, l’esplèndid Blanc (Neu Records, 2011), també el seu tracte amb l’oient és amable, com a compositor i com a orador. Les dissonàncies que disgusten tants contemporanis no tenen, en la seva música, l’aspror de l’avantguarda irredempta. Sovint, al contrari, moments d’indescriptible bellesa sensual arravaten l’oient més endurit. La qualitat del so, en un enregistrament 5.1 –amb cinc altaveus, que fan la sensació que el so arriba de pertot arreu– es fa notar fins en equips de segona línia. Per a l’enregistrament que comentem, a més, ha pogut convocar uns intèrprets que, no n’hi ha cap dubte, tenen un nivell excepcional: el Cor de la Ràdio de Letònia, dirigit per Sigvards Klava. 

 

L’espectralisme consisteix a prendre decisions musicals basant-se en l’anàlisi del que s’anomena l’espectre, o sigui del ventall d’harmònics que acompanyen naturalment cada so, i que en determinen el timbre. Els compositors que hi recorren acostumen a valorar l’aspecte tímbric d’una manera especial, i a manipular aquests sons harmònics, per transformar-los i combinar-los de maneres diverses, partint dels experiments pioners de Gérard Grisey o de Tristan Murail, a l’Ircam dels anys setanta. Autors de l’envergadura de Peter Eötvös, Magnus Lindberg o Kaija Saariaho n’han fet ús, eixamplant-ne creativament les possibilitats, i també la manera d’entendre el procediment en si.

Bernat hi entrà en contacte a Oslo, on es va desplaçar per estudiar-hi amb Lasse Thoresen, atret per la seva música. Ho explicà el mateix Vivancos al seu públic, en la sessió de Com escoltar música del proppassat dilluns 3 de febrer, a l’idec de la UPF, i ho glossa el mateix Thoresen –cf. http://www.enderrock.cat/disc/768/blanc/choral/works–.

A més d’aquest element purament material, o acústic, en la seva música es pot experimentar la combinació significativa d’aquest procediment amb el llenguatge modal, propi p.e. del cant gregorià. O de molta música tradicional. És una combinació que es presta a una interpretació simbòlica. Després d’explicar espectralisme i modalitat, de manera senzilla, ell mateix analitza la relació entre l’un i l’altre en termes espaials, com de dues coordenades, i també amb els seus correlats espirituals. La modalitat equival a una línia horitzontal, com correspon al terreny melòdic, mentre que l’espectre harmònic representaria una línia vertical. Simbòlicament, la melodia modal fa referència a la terra i a la humanitat, mentre que l’espectre es constitueix en una de les representacions de Déu. Conseqüentment, el seu autor interpreta dues parts de la missa catòlica, el Kyrie i l’Agnus, en aquests termes:

 

Modalitat

Espectralitat

Kyrie

Pecat individual

Perdó diví

Agnus

Pecat del món

Pau divina

 

Per això, a la seva Messe aux sons des cloches (2002) hi apareix sovint una successió [pregària humana: melodia modal / resposta divina: harmonia espectral] que implica una temporalitat, i que correspon a l’antiga tradició barroca de representar sobre l’espai la relació entre aquests dos mateixos elements (pregària humana / resposta divina) en termes d’anàbasi –moviment ascendent, de la terra cap al cel– i de catàbasi –moviment descendent, del cel a la terra–, respectivament.

L’espectralisme, en un context històric global, es pot entendre com un intent de deixar enrere l’individualisme romàntic, i la seva esgotadora recerca de subjectivitat. Al llarg del segle xx, aquestes tendències no canvien gaire. Des dels anys 80-90, però, van fent-se perceptibles trets d’un nou naturalisme, com defugint l’arbitrarietat. “No invento res”, deia Bernat Vivancos a la sessió esmentada. L’espectre no deixa de ser un fenomen acústic natural: semblaria que s’imposa necessàriament, tant al músic com a l’oient. Seguint aquesta idea, acompanya el cd Blanc un dibuix fet amb llavors, que es podria plantar! I donar lloc a un ésser viu. La idea ecologista, amb el seu vessant contemplatiu, emparentat potser amb pressupòsits budistes, no sembla estranya a l’estètica de fons del nostre compositor.

De fet, la tensió entre natural i artificial apareix com un joc reflexiu que li dóna fruits. Així, Vivancos recorre a un procediment refinat, per aconseguir una sensació de ressonància: mantenir notes d’una melodia en una altra veu, com si aquestes seguissin ressonant. Com si volgués ajudar l’espai físic en què es canta la peça a ressonar més. També la difonia és una manera “natural” d’utilitzar l’espectralitat. S’entén per difonia el recurs vocal consistent a fer ressonar diferents harmònics d’una nota que s’està cantant, a base de modificar la posició de la boca. L’efecte és espectacular: sembla que algú altre estigui cantant o xiulant a sobre d’aquella nota. Vg. p.e. aquest cant tradicional mongolià: http://youtu.be/ubNvOM_8IfM. A algunes de les obres del disc Blanc, aquesta difonia, a mans d’un cor de la categoria del que protagonitza l’enregistrament, dóna lloc a efectes sonors que farien pensar més d’un, en un primer moment, en la utilització de sintetitzadors.

Fa pensar també en György Ligeti quan va arribar als laboratoris electroacústics de Colònia i de Darmstadt, i jugava a imitar amb instruments tradicionals les primeres músiques fetes amb ordinadors i amb sintetitzadors. Entre les primeres obres que Ligeti va poder estrenar després de sortir de Romania, Apparitions (1959) i Atmosphères (1961) emfasitzen, potser com a reacció a aquesta presa de contacte amb els nous mitjans, sobretot les textures. Sovint, aquestes obres s’han considerat precursores de l’espectralisme, o en tot cas d’alguns dels seus pressupòsits.

La figura de Bernat Vivancos és refrescant, dins del panorama europeu actual, perquè se suma al corrent de creadors que trenquen amb la idea, ara ja superada, d’una avantguarda tancada en si mateixa. La seva música, al contrari, escull i utilitza de manera creativa i personal alguns dels incomptables recursos que la tradició li ofereix, per fer-se comunicatiu i expressiu. Això, enmig d’un panorama musical amenaçat per l’empobriment, és una bona notícia que val la pena de divulgar. 

Publicat dins de Audicions i etiquetada amb , , | Deixa un comentari