No, no ho és gens, soberg, el silenci nocturn dels carrers vells que ho han viscut tot i tot ho callen per respecte i per juguera. És ben segur que en deixen penyores, de les històries infinites que poden testimoniar tot esperant que algú en trobi qualcuna i a partir d’ella en faci el romanç
Debades fa esforços per intentar refer el somni que està segur que l’ha tingut durant bona part de la nit al caire de la benanança més absoluta. Mira atentament, per ventura bojament, el baf del cafè matiner com si en ell hi hagués les claus del somni ocult, la resolució del jeroglífic que li ocupa
la mirada com la gota d’aigua que sembla que no vol caure, que es resisteix a no ser més gota d’aigua, que vol fer vida a la pua esdevinguda recer la mirada que vol ser pua d’aigua, una gota de llum a l’ull decandit extremadament frangible del capvespre que trontolla al caire de les parpelles
No sé on vaig llegir o com m’arribà un pensament pretesament propi d’uns indis nord-americans o canadencs, tenc per mi, que diu que si vols pescar un peix, has de pensar com un peix. Aquesta mena de fogonada imprevista m’ha arribat mentre jugava amb els meus preceptors procurant atendre amb la màxima diligència les lliçons
El nostre llenguatge popular és molt ric a l’hora de referir-se als pobres. D’exemples n’hi ha un bon caramull: “Pobres de pobres, va dir sant Pau”, que significa que damunt els pobres hi plouen totes les dissorts. “Al ric que cau, el sostenen; al pobre, l’empenyen”. “Home pobre, no pot criar gos”. «El que per
Voldria poder sentir cos endins els efectes de les paraules com ara sent el punt de dolor intens i constant, ben definible, rere l’ull esquerre o el deixant sonor de l’aigua que penetra lentament la terra gelada i ansiosa. Sentir el pessic a l’orella en dir desig, de la mateixa manera que es pot sentir
M’he aixecat a l’hora dels dies de precepte i de festa, i fins que no m’he acabat el cafè amb llet que em posa a to escoltant les notícies com a música de fons he cregut que érem dilluns i no diumenge. No són bromes, no, m’he dit; són gràcies de la vida, he recordat
Té la plorera molla, avui, diu la vella que fuma un havà amb fruïció, i fa un glop generós d’aiguardent per fer-la espassar. I torna a repetir que els àngels no venen de la mar, que davallen lents de la serralada sabent a qui han de trobar per dar-li la bona mort que es mereix.
Segons la Vikipèdia, avui l’Alt Rei En Jaume fa 815 anys, que no són pocs. Sent generosos i gens estrictes es podria considerar aquest nombre més o menys rodó i celebrar-ho ni que fos amb un petit esment institucional. O per ventura és millor deixar-ho estar, com així ha estat, que les institucions dels seus
Sovint diem això és la fi, cap música ja no controla les nostres esperances. Però hi ha ulls que no coneixem que escruten l’horitzó, llavis que xiuxiuegen. Orelles que perceben, que amatents escolten allà al fons de la nit. Aquesta és la força que busquem, l’amor que aprenem a sostenir contra el caire del temps.