marginàlies

Té la plorera molla, avui, diu la vella que fuma un havà amb fruïció, i fa un glop generós d’aiguardent per fer-la espassar. I torna a repetir que els àngels no venen de la mar, que davallen lents de la serralada sabent a qui han de trobar per dar-li la bona mort que es mereix.  És dels forns de l’estesa de l’aigua amb sal que n’ixen els dimonis per donar matadura a la bona gent, la que mai no ha sabut què era el mal, la que ha estalviat paraules grolleres i signes de menyspreu, insisteix amb la veu de la vera fermesa.

Ningú no dubta que té tot el seny, la vella, per molt que costi capir no el que diu, sinó el que vol dir mentre tira el fum que li ennuvola la testa. Ni quan va dir que havia vist nevar llunes, que en tocar en terra es fonien sense deixar cap gota d’aigua, encengué cap alarma de bogeria, ans al contrari: tothom entengué que vindria una sequera indòmita, com així va ser.

Més i tot: la gent tem quan ja no hi sigui per contar facècies d’altres mons i pensar en veu alta a la seva manera exigent però gens atribolada, ni mica boja, per escoltar i sentir com el més grans dels oracles. Ho ha dit moltes vegades, la vella, que el dia que calgui desapareixerà, deixarà d’ocupar cap lloc ni deixar cap penyora. En tot cas, segons es presenti aquest instant definitiu, per ventura deixarà un nuvolet de fum d’havà penjat damunt la vila i qui el trobi, diu esclafint a riure, em farà tornar per prenyar les bufes.