marginàlies

Segons la Vikipèdia, avui l’Alt Rei En Jaume fa 815 anys, que no són pocs. Sent generosos i gens estrictes es podria considerar aquest nombre més o menys rodó i celebrar-ho ni que fos amb un petit esment institucional. O per ventura és millor deixar-ho estar, com així ha estat, que les institucions dels seus dominis no estan per gaires celebracions ni per tirar coets, cadascuna tirant per son vent i deixant que la llengua que els agermana segueixi escarnida i malmenada.

Quant a això, a les illes Balears i Pitiüses el Govern ha rectificat i el coneixement del català serà obligatori per als professionals de l’àmbit sanitari que participen en la consolidació de places publiques.  Queda un grup irreductible, però l’hem de considerar, ens diuen, una excepcionalitat molt excepcional. I la majoria, també s’ha de dir, es podran acollir a una moratòria de dos anys per presentar els corresponents certificats de coneixements.

Està prou bé que ens alegrem tots d’haver aconseguit aquesta rectificació i que agraïm públicament a les entitats, els sindicats i els partits que amb les seves iniciatives han aconseguit aquest objectiu. La presidenta Armengol i tot, en seu parlamentària, ha agraït la tasca que fa l’OCB a favor dels drets lingüístics. I com a membre d’aquesta entitat me n’alegr moltíssim i afegesc que si no fos per l’OCB, la situació del català a l’arxipèlag seria molt pitjor que l’actual, que no passa de ser precària, sense cap mena de dubte.

Dit això, també s’ha de dir que si els drets lingüístics fessin part troncal de l’acció del Govern de les Illes Balears, que no hi fan, ens hauríem estalviat totes les energies que s’han gastat per evitar el tropell i l’escàndol, sí, l’escàndol, de veure vulnerats per llei els drets lingüístics dels catalanoparlants. Passa, però, que la percepció general és que el català i els seus parlants no entren en la categoria de drets, sinó en la dimensió del conflicte, i des del Govern de les Illes Balears es fa poc o no reeixidament per combatre aquesta impressió. D’aquesta manera, l’exigència no de respectar, sinó de fer prevaldre els drets lingüístics és vista com una agressió i no com el reclam de justícia. Els vulnerats fets passar per atacants. I per aquesta raó no s’avança en la normalització lingüística. I per això ens obliguen als catalanoparlants a fer heroïcitats i a enfrontar-nos solets a la intransigència dels castellanoparlants que tenen tot l’estat a favor seu. I amb això està dit tot.