Una nina de vint mesos ha mort a la Bisbal d’Empordà per la pedra que hi va caure ahir. Una precipitació de pedres ferotge amb boles de gel de fins a 10 centímetres de diàmetre que va fer tot el mal que va poder. Era aigua, el que demanàvem i ens han enviat malvestat. Una
La corda de pols sap que mai no podrà ser calabrot ni fer part dels silencis de Bach
Marejar, ser molt mare, és el que fa la mar quan se sent pluja i sembra cocons en el ventrell del codinar feréstec per contribuir amb sal al zenit de la llum.
En el mur, en el símbol de la por, hi ha escrit: som la rosa, no em feu mal amb les pues
“La pregària –si no és un dormitiu, un opiaci- desvetlla preguntes, suggereix respostes, subverteix pors, reforça resistències i força reflexions personals i comunitàries i transformacions compromeses amb el bé comú”. Aquesta sentència de Bartomeu Bennàssar (Felanitx, 1937) forma part de la presentació del seu llibre “Els salms d’ahir per a gent d’avui. Pregària, patrimoni de
Com ens han afeblit els oblits i els silencis, el pes i l’estridència d’arnesos i cadenes!
Dels diaris en paper, a manca de noves d’interès, si tenc temps, hi cerc curiositats i en l’apartat d’anuncis, secció més pobra de cada dia, sempre hi trob això que en castellà en diuen “perles”, és a dir una frase cridanera per desafortunada, i que no sé com s’ha traslladat al català, si és que
Avui fa cent-vint-i-vuit anys que morí a Sóller Josep Lluís Pons i Gallarza, el catedràtic d’Història i Geografia de l’Institut Balear que tingué d’alumnes Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver, Mateu Obrador o Gabriel Maura. Mantenidor, també, dels Jocs Florals de Barcelona i un dels mestres dels poetes que més tard,
D’Itàlia m’arriba un present prou cobejat: una antologia poètica de Pasolini, de qui enguany es commemora el centenari del seu naixement. En concret, la que reuneix les seves obres “Ceneri de Gramsci”, de començaments de la dècada dels cinquanta del segle passat; “La religione del mio tempo” i la seva autobiografia “Poesia in forma de
Avui fa vint-i-quatre anys que morí quan cap falta feia Andreu Vidal i Sastre. No és cap consol, però deixà prou dit perquè ho atenguem sempre. De “L’animal que no existeix”, Premi Carles Riba 1992, aquesta estrofa final d’un poema: Si fou el rar alè d’un déu o fou la pluja, a qui importa? Un
La mar mareja en sentir-se pluja, quan sembra cocons en el ventre de les roques
Mira la mar i se sent desprotegit enyora els penyals i les lloses que parava a la solitud
Voldria saber compondre una peça per a piano que descrivís punyentment aquest punt d’angúnia que no el deixa fer a plaer, que l’intimida, que li mostra ribells de sang encara calenta perquè s’anguniegi; aquest dit poderós ficat dins la llaga que fa que tot el que l’envolta l’agredeixi, que la pensa en tumult no trobi
Les converses sempre fan bé per molt que tractin de coses lletges i criminals, com ara el primer aniversari de la presa del poder dels talibans a Afganistan. Amb el coc de Can Gazà i els altres membres de l’equip de responsables en parlam, havent dinat, de tots els crims de lesa humanitat que cometen
Prega a l’aigua de mar que, escatant-te l’ànsia, et canviï pell per sal