marginàlies

Voldria saber compondre una peça per a piano que descrivís punyentment aquest punt d’angúnia que no el deixa fer a plaer, que l’intimida, que li mostra ribells de sang encara calenta perquè s’anguniegi; aquest dit poderós ficat dins la llaga que fa que tot el que l’envolta l’agredeixi, que la pensa en tumult no trobi escletxa per vessar i així s’estanyi. Voldria saber expressar en música que el pitjor no és la mort, que pot ser benèfica i tot, sinó l’enlluernament, l’excés de tangibilitat, de volums perfectament dimensionables, de veritats com a punys que no congrien revoltes. Recorda dolorosament aquell temps grenyal més imaginat que viscut on el centre de tot era el seu llombrígol insaciable. Aquell temps en què el dolor que no sabia s’instal·lava en l’esguard trencat que feia estimera, en la lluentor d’uns ulls donats a l’estranyesa i a l’angúnia. Voldria saber fer dir tot això a un piano perquè la música penetra més i millor, i té més bo de fer ser vista d’ocell que no la lletra, que sempre ha d’entrar amb sang per fer efecte.