marginàlies

D’Itàlia m’arriba un present prou cobejat: una antologia poètica de Pasolini, de qui enguany es commemora el centenari del seu naixement. En concret, la que reuneix les seves obres “Ceneri de Gramsci”, de començaments de la dècada dels cinquanta del segle passat;  “La religione del mio tempo” i la seva autobiografia “Poesia in forma de rosa”, de la dècada dels seixanta; i, finalment, el seu darrer recull poètic publicat en vida, “Trasumanar e organizzar”, ja entrats els anys setanta.

Em deixaré prendre per la força pasoliniana, per la seva incontenible, apassionada i exigent civilitat, per la seva insaciable ànsia de vida i per la seva irresistible voluntat d’entendre i de sentir sense cap límit. I tornaré a dir amb ell allò que ara, avui per avui, ben pocs dels que intervenen en els afers públics o ciutadans s’atreveixen a dir sense empegueir-se: que “La Rivoluzione non è più che un sentimento”.

Gràcies, Ceta!