Els records cauen de les parets i encatifen els pensaments de l’home que somriu al dolor. S’engrogueixen les fotos que generen tones de solitud i en color sèpia es presenta la memòria incapaç d’endegar confiança.
Ahir, dia 25 de febrer, a les dues de la matinada segons el diari “La Almudaina”, va fer 92 anys que morí Joan Alcover. Són anys i en nombre no gens de vasa, però és un bon moment per seguir fent present un dels nostres més grans literats. I aquesta dada és el millor pretext
El meu preceptor i conseller, el nin savi de quatre anys i mesos, mentre muntam amb peces de Lego un poble petit on hi pugui nevar per poder-hi fer els ninots de neu més polits del món, m’assabenta que ha vist malament una de les seves repadrines i que no li estranyaria gens que es
Les ocurrències, quan s’imposten, poden passar per raons poderoses que engalipen incauts, influenciadors sense formació ni vergonya, ministres de la vella escola que enyoren els ancians règims del garrot vil i francpensadors i lliureparaulers que sols miren per ells i els drets d’autor furtats a la probitat. La fredor intensa de la nit no distreu
No hi ha res que vagi bé, com si no deixéssim de trepitjar merda en cap moment des de fa massa temps, encara que darrerament no feim cap passa estàlvia. És una exageració, ja ho sé, però la cosa –això que es diu quan es vol significar tot lo món, l’absolut total- va per aquí.
Anit a Can Alcover s’ha engegat la programació de l’OCB de l’Any Llompart amb el concert “Ocellada”, sobre poemes seus, de Glòria Julià Estelrich i Víctor Leiva. Sobre aquesta commemoració val a dir que cal posar en valor la decisió mancomunada de totes les entitats públiques i privades implicades en la declaració del 2018 com
Miquel Arenas Beltran, més conegut per Valtònic, ha estat condemnat pel Tribunal Suprem a tres anys i mig de presó per suposat enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries greus contra la Corona en alguna de les seves cançons d’estil rap. Una ignomínia. O una befa. O una coça al rodet de la llibertat d’expressió. O
Li diuen Golfo, un nom ben poc moixer, tot sigui dit, que va parar a Can Gazà ningú no sap com i quan era una boleta de pèl indolent de pocs dies. Des del primer dia es mostrà molt esquerp i no es deixava veure gaire. Solia aparèixer de bon matí i en cloure l’horabaixa,
La fidelitat de la llum sorprèn les paraules enganxades als arbres que empaiten ocells inclassificables. Els sorolls no esguarden la solitud forçada ni la nit es preocupa de la fam vella dels intemperaires. Ens hem avesat a l’atrocitat i a la voracitat insaciable del germà proïsme i el parenostre. No es fa l’amor a la
Fa dies que llegesc i fruesc de “La netedat”, la darrera aportació poètica de Sebastià Alzamora. I com més endins em faig, més clar percep que és d’aquells textos selectes que algú que en sap i de qui et pots refiar et diu que el llegeixis sense cap més comentari, sense cap més referència, però
Parlar al foc no és de bojos. De folls és escanyar el pobre, odiar qui s’afebleix llei en mà i ignorar qui t’observa més enllà de la curiositat. Tanmateix el foc no consumeix les paraules ni les raons del coneixement que prefereixen la tendresa per resoldre les qüestions que afecten la transpiració de la pell
Just tancar la porta del taxi i haver dit on volia anar, de la ràdio comença a sonar “A Whiter Shade of Pale”, l’èxit dels Procol Harum que el proper mes maig farà cinquanta-un anys. No s’atreveix a fer el compte dels anys que fa que no la sentia. Quan la descobrí -als tretze anys,
Al bell mig de la plaça, mentre sota les porxades un bon nombre de persones fan cafès i refrescos sense aixecar gens la veu, un home morè d’algun país asiàtic, agenollat, s’obre els braços amb un matxet enorme tot mussitant una oració. Un ca gros i engrutat li lladra divertit tot esperant que reaccioni a
Retrobo “Aixall híctic”, el segon text, si no vaig errat, d’Andreu Vidal i Sastre, com el signa, imprès a Palma a La Musa Decapitada, el 1977. Obra iniciàtica i artesanal, editada amb material i tècniques poc consistents que en lentament es van menjant el text i les il·lustracions. Una vermellor d’ull de poll que neix
Dimarts 13 de febrer. Abans de l’alba, la gelada fa matx i sembla que, pel fred, l’aire pesa i trencarà la fina capa de gel que cobreix els tolls més petits. Un temps, quan l’asfalt encara era residual, els infants, anant a escola, familiaritzats amb les sedes que ens martiritzaven les orelles i els dits