marginàlies

Dimarts 13 de febrer. Abans de l’alba, la gelada fa matx i sembla que, pel fred, l’aire pesa i trencarà la fina capa de gel que cobreix els tolls més petits. Un temps, quan l’asfalt encara era residual, els infants, anant a escola, familiaritzats amb les sedes que ens martiritzaven les orelles i els dits de les mans, passàvem un guster de rompre aquella mena de paper de gel. A Can Gazà, a les set del matí tot i tothom es posa en marxa, en la marxa altament alentida que pot assolir tot allò que sobreviu carregat de limitacions i mancances diverses .

Dimarts 13, dia malastruc segons molts. I més malastrugança que la gazanenca no la trobareu enlloc. Per tant, ningú del casal no en fa cap cas. Segons una de les múltiples fonamentacions de la mala sort del dimarts i 13 es troba en el dimarts 13 de juny de 1276, quan els musulmans prengueren  Xàtiva. Altres fonts que per ventura caldria estroncar definitivament, marquen en dimarts i tretze la confusió bíblica de llengües a la torre de Babel, la ciutat vertical que volien els descendents de Noè per lliurar-se d’un nou diluvi. Com els nostres promotors immobiliaris que ens volen salvar de nosaltres mateixos. No se’n sortiren, els babèlics. Tampoc no se n’acaba de sortir la Bíblia i no passa res. I tanmateix, tot això no importa gens als gazanencs. En absolut.

Tampoc no els importa gens que avui sigui el Dia Mundial de la Ràdio, un mitjà que segueix acompanyant tothora a una gentada. No n’escolt molta, de ràdio, però quan ho faig en connect qualcuna de rel, vull dir d’aquí, de casa nostra –insular o peninsular-; del país i amb la seva llengua, i que té en compte el meu poble per sobre de qualsevol altre interès comercial o ideològic. I també som lleial a emissores de música clàssica (veig que també li diuen acadèmica, n’ignor les raons) que m’han descobert músics que tiren a ferir i fereixen tant com els meus estimats barrocs, que no deixen de renyar-me per deixar-me seduir pels camins més planers que tanmateix no menen enlloc.