La neu bruta

 

 

Davant del mirall, esquerdat imperceptiblement en una vora, es deixava temptar amb mandra pel paquet de cigarretes. El fumerol blavós de la darrera,  s’emmotllava al sostre repintat amb pulcritud del camerino. Detestava el fum, a vegades, sobretot si sortia d’una xemeneia, dens, fosc, inacabable, gairebé humà, i amb una fortor que espantava els ocells. Ara no pensava en cap xemeneia.

Demà, l’estrena. Encara proper el ressò de la declamació ,  i del silenci posterior a l’escenari en l’assaig general. Es recreava amb el comentari que el  director  els havia regalat.  Sí, tal com havia resumit,  el full de l’últim acte agitant-se en les seves nerviüdes mans: – Beckett no arrufaria el nas, si sabés com ens l’hem fet nostre. I vosaltres tres, us vull amb aquest to, demà-. Coneixent-lo, aquells mots sonaven elogis formidables.

La versió no era trencadora, sinó  bastant a gust del públic berlinés que s’esperava tenir al Theater.  Només bastant, però. Perquè els talls,  punts i finals d’un paràgraf contundent, fos absurd o lògic , el director els musicava un, dos segons més, provocant un petit nerviosisme, petit, però incòmode que impedís als espectadors aburgesats aplaudir d’esma, satisfets i distants. Volia burxar  la memòria recent, mostrar la crueltat de l’autisme social i d’una certa covardia de la condició humana, amb contenció.

Ell es refeia de la  doble prèvia ordenada pel jove director, respirant a glops, sotjant amb parsimònia el tabac, exhaust,  orgullós i tèrbol.  A punt del primer gran paper gratificant, indigne per  la traició que imaginava.

La ciutat a fora era freda. Molt freda i blanca. Gèlidament la neu aplacaria la darrera alenada de tebior de cases i carrers. La gent, ara escassa, rica i semblantment vestida s’afanyava per entrar, on fós, cafeteries, tramvia,  o a la llar. Un hivern a centreuropa pacificada. Ara no pensava en cap neu bruta damunt el camp.

Demà l’estrena. La vida començava a ser , com podria definir-la, fluida. Potser  majoritàriament normal?.  Potser.  Poc abans ,  setmanes de repeticions avorrides. I abans, uns mesos de papers oficials i preocupacions domèstiques. I molt abans, un any de fam, fred i fum.

Ara si que pensava en  una xemeneia d’olor a carn cremada  i en una neu bruta cobrint el camp. I en el seu germà,  el més valent dels txecs  presoners , el brau imprudent company , que un dia inoblidable l’escoltà davant una tassa de cafè calent, amb l’ànima tèbia.

El seu germà ja no sentiria l’aire tallant de la capital vella  damunt les galtes, no li molestaria lliscar sobre la neu caiguda, mig fangosa als carrers de la ciutat.  S’havia quedat per sempre al camp de concentració. El brau germà petit. El recordava rabent cap al filat elèctric. A la part baixa del turonet  on s’havia aixecat la fortalesa de mort, al març s’hi acumulava l’aigua de la desglaça. Només  allà , en la fondalada, els calia , als botxins, enfortir la seguretat de l’escorxador, inexpugable la resta. Hi desplegaren una tanca de filferro amb corrent. Allà va decidir, -el van ajudar a decidir – que ja n’hi havia prou de turments. Acabava d’esberlar el cap d’un capità del camp, el Cocodril. Amb la culata de la seva pròpia  metralladora. Minuts abans el  militar, inalterable al patiment, sàdic entre els inhumans, l’havia descobert al barracó nord, amb el polonès esfilagarsat per la disenteria. En aquella zona pudent només s’hi apropaven, a cops, els suposats infermers. Ni les lleis del camp obraven en tal lloc, i la higiene depenia dels companys dels empestats amb febres tifoides o descomposicions terminals. Una tarda més visitava el seu amic incurable. En la foscor dels seus llagrimals hi veié la mort amant que el rondava, indecisa, ben segur, per fer-se seu aquell cos pútid. Set, vuit mesos de complicitat txeco-polonesa, haurien viscut en la freda, alemanya alcova de l’infern.

El 1943, l’un arrabassat del ghetto, jueu polonès de família comerciant, estudis d’enginyer i cor de pintor. L’altre -el seu germà jove- txec vençut cinc anys abans; humiliat per l’entrega incondicional de la regió dels Sudets al Führer,  -al fals preu de la pau futura-,territori que  el III Reich s’annexionà sense disparar un tret.

Al camp sí que s’en disparaven de  trets. De fet, no sempre. Al Cocodril li agradava matar, com si diguéssim amb les dents, sense pòlvora, directament contacte humà. Així li ho va fer saber al seu germà, a qui havien enxampat  -un confident lleparatlles, per dos o tres paquets de tabac, degué xerrar- abraçat, acariciant, potser besant el moribund putrefacte, parlant-li suaument com si l’estimés. En realitat eren paraules d’ànim, describint-li els quadres que el polonès mai podria pintar quan sortís d’allí, que serien tan especials com els  que deia haver vist a  l’exposició del seu admirat  Paul Klee a Berlin, el 1929,   formes difuses i els colors verds i rogencs, la primera individual de l’artista on brollaven les idees com un allau de neu neta. Aquella exposició que ara ell havia de recordar-li perquè morís mínimament en pau. Aixi doncs, ja que l’havien enxampat com si fos un marieta qualsevol, una flor de canó, havia de  demostrar-ho, que l’estimava. Per tant, si el veia patir hauria, ell mateix ,d’escurçar-li el sofriment. I tan fràgil com estava el seu amic, no caldria esmerçar-hi gaire energia. Un copet de culata al clatell, com la mort del tord, sense pòlvora, i ja estaria.  El Cocodril en persona li donà, -la munició descarregada- el subfusell. Ell el prengué . Mig segon dubtà. L’agonia del company era atroç, i estava doblement condemnat. Per la malaltia i  d’ara endavant per l’estigma de la imaginació burleta dels guàrdies. Temptejà l’idea, fer-ho ràpid. Mig segon de res, dubtà.  No. D’immediat, la decisió presa, els ulls enterbolits de sang vermella i ràbia negra, girà en rodó, agafat el canó amb les dues mans,  com un llançador de martell, i amb l’inèrcia provocada, abans que cap esbirro premés el gallet, esberlà amb la culata el cap del Cocodril.  Aquest  va caure amb parsimònia, i sense perdre el coneixement va poder  ordenar “el vull viu”, i imaginar-se un turment pel txec, donant-lo conscient als doberman perquè s’hi esmolessin els ullals. Murri com era, va voler afegir “apagueu el corrent del filat”, però la mandíbula trencada li ho impedí. Letal, la sort estava de costat del brau germà, ja rabent cap a la xarxa . L’impacte, la descàrrega, el fum, la pell negra. I fatalment viu. Però amb els pebrots d’un brau. Dèbil, agafà un filferro de les deixalles i mentre se’l clavava al pit , la seva ment s’expandí. Va  témer pel  seu germà estimat, què li passaria dins del camp. Va recordar la seva mare abraçant-lo un matí assolellat , sang al vestit en caure de la nova bicicleta;  també aquella rosseta amb la mà rude sobre el seu sexe mentre  deia paraules que li semblaren  llefiscoses; i el seu pare,  renyant-lo sever sense rancor perquè no evità la pallisa d’un amic seu, feble i solitari, pels fatxendes de l’escola;  i ara  el polonès que moriria aviat, company en la desgràcia, l’afecte del qual no hauria conegut en altres circumstàncies;  i  en el passat  aquella tarda, el cafè calent, l’ànima tèbia, la conversa amb al seu germà gran, sensible, que li confessava l’aversió als negocis, la ruptura de la tradició, la decepció paterna quan explicà el seu gust pel teatre i  el copet fraternal a la nuca per  consolar-lo , la complicitat , el suport balsàmic que li donà.  Tancà els ulls. El brau germà petit,  el txec més imprudent del camp, era mort quan les botes negres dels SS s’embrutaven als tolls vora la xarxa electrificada  donant-li una inútil última puntada.

La represàlia fou terrible per als deu desgraciats que pagaren amb l’inanició fins a la mort la cara destrossada del capità.  El caprici de la sort  va fer invisible al comandament la filiació del germà gran, que resistí fins la ja propera alliberació aliada.

 

I ara allí, passiu, davant el mirall, amb la contradicció traidora. Actuar per la mateixa corrua de caps quadrats, eficients en  l’holocaust,  la mateixa púrria criminal  i còmplice de la mort del seu germà. Nomès per la vanitat d’uns aplaudiments.  Esgotà ,finalment, una burilla. No, era la seva professió, es devia al jove jueu que els dirigiria, a l’escepticisme vital de Samuel Beckett, i a ell mateix. . Prou de paranoia. Cadascú, responsable del seu paper, damunt l’escenari i a la vida. Com algú havia escrit :

 

 

La mateixa neu, bruta o blanca,

es fonia, solcava el terra,

omplia rius, vivificava les ribes

i  abeurava al mar.

Ni les algues fosques ,

ni els taurons d’ulls petits,

ni tot l’aquari que hi nedava,

en sabia res,

del color de la neu al cim

del matís del blanc a la muntanya.

 

Ben mirat , la neu trepitjada i enfosquida  podia explicar més història que la quieta impoluta    blanca, fosa sense haver servit per a res.

Ara, allí, trepitjat, encara viu.

De fet, s’hagués sentit  encara menys culpable si hagués sabut que  el dia següent, entre els espectadors hi hauria  un septuagenari de nom Konrad, que en acabar l’estrena felicitaria, emocionat, el director. Si hagués endevinat que les paraules sinceres i resignades del dramaturg (en la  perfecta dicció d’ell,  el covard i inútil txec germà gran) haurien pessigat l’ànima d’aquell ancià.  L’haurien reforçat en el convenciment de purgar l’etern orgull belicós dels seus compatriotes. I en la seva obcecació: unir per sempre el destí d’Alemanya a la pau. I si hagués mai conegut que aquell vell polític de cognom Adenauer, seria el fundador, amb el francès Schuman d’una nova Europa.

 

 

 

 

 

Epíleg

Quan Mirozléz, l’actor, canós i reconegut visità  la casa natal, descobrí a dalt a les golfes  uns papers mig florits, segurament partides de terres en propietat, fotos esgrogueïdes, i el que devia ser el llibre de família.  No s’immutà gaire en veure que ell era fill únic. En realitat, de sempre, que ho sabia. Però fins feia ben poc, que no havia deixat  enrera aquella ficció del germà petit i brau,  paranoia provisional i protectora per suportar tant d’horror real. Ja no li calia cap mirall deformat del que també  hauria volgut ser, l’altre costat d’ell mateix.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

POESIA.  .-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-

 

El retorn dels asiris

Més de tres mil ratlles no gosen cobrir

el lament inevitable al gest obscé;

l’edat enganyosa del desencís

al rostre, cap altra por que el desconcert.

 

Creuats estan els braços, amb l’angle humil

de dignitat i protectors, llavis closos,

fins, lineals, coll esvelt i femení,

tres mil crits d’esgarrifança són nombrosos.

 

Quanta llum enfosquida en pocs moments,

quantes olors s’han viciat dins el pou

quanta història retorna sense remei

quant sofriment repetit sense raó.

Zeljka, quanta paciència esqueixada

abans de temps, esberlada la poesia,

i sola i nua als xafarders i a les armes,

i nua i sola al misteri de la vida.

 

Molt més de tres mil ratlles per oblidar

els llefiscosos segons d’eternitat

estroncant el roig rebel dels seus setze anys;

el mirall amb més llums esbocinat.

 

Enfora l’udol, la força, el desig,

l’hivern glacial; penjant del fil, roba estesa;

endins el sopar escàs front el caliu,

al fons la impotència més soferta.

 

Molt més de tres mil anys d’edat del ferro

els nous mascles quan s’apropen fan la guerra,

renoven tàctiques pietat a zero,

plens d’odi i plom, els guerrers,  llur vellesa.

 

Cruels com els asiris t’han pres Zeljkca,

esquerdant-te el temple, i altre cop l’arrel.

Cap més bàlsam per redimir la ferida,

que no sigui el temps i tu, i tu amb el temps.

 

Paraules de macabra geografia,

fins que ja el pes del temps ens hi acostumi,

Sarajevo, Dubronik, Srebrenica,

dolor incomptable per a elles, diluvi.

 

 

 

 

 

Basilea

Adéu, paradís de repòs i estimació

que aculls el bronze de burgesos desesperats,

el pas d’un riu ample com frontera, com fistó,

i un gravat, ja etern, del meu jovent emmirallat.

 

Adéu, ciutat de sòbria tarda en dues rodes,

llambordes d’una Europa escrita pels germans Grimm,

d’equilibri exasperant, freda perfecció,

i d’engrunes de somnis purs que ja no tinc.

 

 

 

Instint

Gavina dòcil sobre les aigües

que reprens l’alè de dalt estant,

no cedeixes al cant sirè que et tempta,

quan es tracta de viure per volar.

No ets feta per a cap assenyat jou,

i ben pocs afalacs impediran

el teu mestreig segur, de fàcil ala

sobre aquest creuer que fondeja al port,

sobre desigs de foc de blancs pits càlids,

sobre el pesant diumenge d’una tarda.

Ocell que has fet sempre del teu mar, casa,

tens sempre l’elegància dels solitaris.