ARCHILETTERS

Com a soci de ple dret del col·lectiu CMES (Col·lectiu  per a un Nou Model Energètic Sostenible i Social) tinc l’honor d’informar-vos d’una carta que hem adreçat al President de la Generalitat de Catalunya:

Benvolguts lectors, el passat día 21 de gener Eurosolar i CMES es van adreçar al President per demanar començar a fer passes vers la Transició Energètica. De l’escrit podem resumir les següents línies generals:

• L’extrema vulnerabilitat energètica del principat de Catalunya, i la dependència econòmica que provoca tenalla l’economia del país. Per contra, la Transició cap les energies renovables (ER) pot representar una palanca per superar la crisi.
• Catalunya durant els darrers anys ha tingut una minsa implantació de les ER. Al mateix temps, els últims anys s’ha fet inversions en plantes de generació de cicle combinat que ha conduït a un sobredimensionament d’aquestes instal·lacions.
• Per una altra banda, tenim un mercat elèctric molt malament regulat que ha donat lloc a un preu d’aquest servei imprescindible dels més cars d’Europa, acusant les ER de ser les causants quan, de fet, les ER fan disminuir el preu de l’energia.
• En definitiva, denunciem que s’estan fent polítiques que impedeixen desenvolupar un millor futur energètic.

I per aquestes raons demanen al President:

• Que presente recurs d’inconstitucionalitat contra les lleis i disposicions que dificulten la implantació de les ER.
• Que impulse les accions necessàries per avançar vers un sistema energètic socialment just basat en un 100% de ER amb l’horitzó del 2050.
• Que independitze de manera efectiva la gestió de les xarxes d’energia tant de la generació com de la comercialització.
• Que impulse una legislació que impossibilite les “portes giratòries” entre polítics i les grans empreses energètiques.

Des d’aquestes línies vos convidem a donar la major difusió possible a aquesta iniciativa.

Ser una societat lliure – amb estat independent- comporta esdevenir energèticament autosuficient. (J.B.).

Si voleu llegir la carta passeu al “Vull llegir més“.

“Sr. Artur Mas,

Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya”

Ens adrecem a Vós, preocupats per la situació que viu el nostre país entorn de l’energia.

Catalunya està en una situació d’extrema vulnerabilitat pel que fa al subministrament energètic. Nomes el 4,5% dels recursos primaris utilitzats es produeixen el propi país i la resta s’importen. En el darrer any, tan sols en combustibles fòssils aquest fet ha comportat una factura de 8.000 milions d’euros. Es un flux monetari cada cop menys assumible, part essencial de la crisi, que tenalla l’economia i empobreix el país. Alhora, a remolc d’una època d’energia abundant i barata que ja mai més no tornarà, conviuen en el nostre entorn activitats que malbaraten l’energia amb les primeres manifestacions de pobresa energètica.

Ens preguntem què pot fer Catalunya en un món basat en els recursos fòssils on l’oferta comença a no donar l’abast a la demanda? Doncs, entenem que la millor opció és un projecte col·lectiu (de país) per fer la transició vers les energies renovables, de les quals SÍ disposem. Aquesta pot ser una palanca essencial per superar la crisi econòmica, per estimular l’equilibri social i per posicionar-nos com a país amb força en el futur.

A finals del segle passat, el Govern de l’Estat, inspirat en la legislació alemanya, va impulsar el desenvolupament de les energies renovables i la cogeneració (Llei 54/1997) garantint-ne la prioritat en l’accés a les xarxes elèctriques a uns preus de venda garantits. Lamentablement, Catalunya no s’ha caracteritzat per ser un exemple en el desenvolupament d’aquestes energies, tot i que hi ha hagut empreses catalanes pioneres.

Tot i les improvisacions i els canvis freqüents de regulació dels governs d’Aznar i de Zapatero, va ser possible el naixement de la indústria de les energies renovables (amb la creació de nombroses empreses i de llocs de treball) que ha arribat a finals del 2012 amb una participació molt important en la generació d’electricitat.

Mentrestant, animades per les expectatives de creixement, les grans empreses de generació elèctrica han invertit alegrement en el mercat liberalitzat, i sota la seva responsabilitat, fins a 25.353 MW en centrals de cicle combinat de gas (el 25% de la potència instal·lada, que és de 102.281 MW, quan la punta de màxima de demanda va ser 45.450 MW, el 17/12/2007), molt per sobre de les necessitats per cobrir les variabilitats del sistema. Avui dia, amb les necessitats d’electricitat disminuint, aquestes instal·lacions resulten clarament sobredimensionades i són un malbaratament.

Paral·lelament, la creació d’un mercat elèctric on el preu el fixa la darrera instal·lació que ha fet casar l’oferta amb la demanda, remunera de forma desproporcionada les grans centrals hidroelèctriques i nuclears amb instal·lacions de les quals ja s’ha recuperat, amb escreix, les inversions. Aquest sistema, a més de donar lloc a tarifes elèctriques de les més altes d’Europa, contribueix a crear el denominat “dèficit de tarifa”, en base a uns costos ‘reconeguts’ a les empreses elèctriques, però mai auditats de forma independent, que es traslladen als usuaris amb l’aval de l’Estat. El darrer episodi és l’anul·lació de la subhasta de desembre de l’any passat per part del Govern de l’Estat sota la sospita d’especulació.

Finalment, sota la pressió de les empreses elèctriques, que assenyalen les energies renovables com les causants del “dèficit de tarifa” (quan la seva intervenció en el mercat elèctric en disminueix el preu) i, amb l’excusa de donar-li sortida, les darreres mesures legislatives del govern de l’Estat apunten a avortar el desplegament (passat i futur) de les energies renovables vulnerant la seguretat jurídica de les inversions ja realitzades i penalitzant injustificadament les noves.

Entenem que aquesta darrera actitud del Govern de l’Estat, econòmicament contraproduent i socialment injusta, mira a un passat energètic ja no possible i, alhora, impedeix crear les estructures per encarar el futur. Es per això que voldríem fer-vos les peticions següents:

Que el Govern de la Generalitat presenti recursos d’inconstitucionalitat contra aquelles lleis i disposicions del govern de l’Estat que dificulten o posen traves al desenvolupament de les energies renovables existents o futures (especialment, la penalització de l’autoproducció). Així ho han fet els governs d’Extremadura, Múrcia i Navarra.

Que el Govern de la Generalitat emprengui les accions necessàries (legislatives, foment d’inversions, impulsió de la recerca, campanya d’informació) per avançar vers un sistema energètic socialment just basat en un 100% d’energies renovables en l’horitzó 2050, on participi la ciutadania i el teixit empresarial, seguint i millorant l’exemple de països com ara Dinamarca i Alemanya.

Que el Govern de la Generalitat materialitzi la separació efectiva entre la gestió de les xarxes de distribució i la seva propietat, fent possible així una gestió de les xarxes independent de les activitats de generació i de comercialització d’electricitat.

Que, en l’esperit de la nova llei de la transparència, el govern de la Generalitat legisli perquè no sigui possible que les persones que han tingut responsabilitats polítiques rellevants puguin formar part dels consells d’administració i dels consells assessors de les grans companyies de serveis privades i, en concret, de les energètiques.

El nostre país disposa dels coneixements necessaris i de les persones, del teixit associatiu i empresarial adequats per materialitzar aquest gran projecte de país, alhora engrescador i ineludible. Les entitats que subscriuen aquest document i les persones que en formen part estan en disposició de comprometre-s’hi activament.

Atentament,”

Duia tan sols un curs i mig de carrera d’arquitectura i vingué a casa un oncle -no cosanguini- meu que volia retirar-se, puix el seu soci l’havia estafat i l’empresa de forja i ferro s’havia enfonsat. Ell era natural de Llíria, l’apel·laven de malnom “El llirià“. Li agrada la cacera i  era “hoolingan” del València CF incombustible. De la desfeta li havien quedat uns pocs cèntims i s’havia comprat un terreny rústic entre la R.E.V.A. i la Universitat Laboral de Xest. Seria l’estiu de 1979 i em va encarregar que li dissenyara una casa entremig d’una terra campa on no hi havia res a la qual s’accedia per una mena de senda entre camps de garrofers i vinyars. De pressupost sols li’n quedaven uns tres milions de pessetes (l’equivalent a uns 18.000,00 € actuals).

El terreny estava delimitat amb alguns murets de pedra seca i mollons. Ni aigua, ni electricitat, ni clavegueram. N’érem els primers a arribar al lloc per a viure permanentment. Anys després ja s’instal·larien sis veïns al voltant més com a estiuejants i a tall de caseta de cap de setmana. Nosaltres i un veí seríem els pioners de l’indret.
Tot i que la relació amb ma tia, sa muller, no era per a tirar coets, m’indicà que tinguera de tot per a que ella i llurs dos fills i futures parelles pogueren també venir-hi quan els plaguera.
Sense massa coneixements vaig confegir un projecte que avui trobe interessant des de la candidesa de la proposta i la seua construcció. Com em passa sovint, el primer esbós fou rebutjat per massa “modern” (Mies van der Rohe i Le Corbusier caigueren al primer colp) i passà a ser una reelaboració borda a la manera de fer tradicional, li vaig dissenyar una mena de “mas” que el resguardàs del fred de l’hivern que allà és intens i pot nevar inclús. I de la xafagor estival que hi és intensa i seca. Microclima extremat d’un lloc situat a escassos vint i pocs kms de València vers les serralades de Xiva i Bunyol.

En la meua ajuda recorde haver-me apuntat, ja aleshores, en el curs següent a fer un curset sobre “ecologia” que es deia aleshores, on uns estranys professors com Mario Gaviria i Josep-Vicent Marqués impartiren unes classes-tertúlia sobre Benidorm, El Saler-l’Albufera, i energies indesxifrables per a mi, com ara energia solar, fotovoltàica, molins de vent, marees, geotèrmica, etc. que a mi em sonaven a xinés al primer moment però que deien que servia per a ser autosuficients i respectuosos amb el medi ambient. Els topall d’aleshores com continua sent-ho avui és la dificultat d’emmagatzemar l’energia elèctrica aconseguida per via neta. Faria amics dels companys del curset després han estat rellevants com  l’enginyer de camins Josep-Lluís Miralles, i els arquitectes Carles Dolç, Just Ramírez, etc. com veiem ací.

Aleshores s’ajuntaren casualment els tres elements que precisava i que m’han acompanyat durant quasibé tota la vida professional:

1. un projecte on practicar amb unes necessitats dificilment assolibles pels camins normals sinó per viaranys inusuals.
2. Uns recursos econòmics força limitats.
i 3. Uns mètodes nous que calia implementar perquè no n’hi ha una altra.

Vam actuar sintèticament així:

1. Construïnt una peça desdoblada en dos cossos orientada Mestral-Llebeig. De tal manera les façanes nord i ponent quedaven encaixades contra una mena de tossalet. Portant els dormitori cap eixes bandes deixant les zones de dia orientades cap a llevant i migjorn. Fent els tancaments de dos fulls (bloc de morter vibrat revocat de 19 cm. revocat amb una tirolesa rugosa + càmera d’isolament amb fibra de vidre 50 m/m + maó foradat de 9 cm i eixalbat de guix). Coberta amb cambra d’aire aïllada i preparada per a resistir el pes de plaques fotovoltàiques, i tèrmiques també si venia el cas. Optàrem per una teulada fosca que feia assimilació als colors amarronats de l’entorn alhora que era més captadora de radiació a diferència dels tancaments que eren blancs. El que vam haver d’aplicar fou la reutilització i el reciclatge de materials per pura necessitat intuïtiva, no perquè ho tinguerem assimilat intel·lectualment. Allò que després s’ha batejat teòricament com les 3R (reducció de residus-reciclatge-reutilització), tot i que es van deixar de banda una altra R (rehabilitació).

2. L’evacuació d’aigües negres, grogues i grises es féu amb una fossa sèptica situada fora junt als camps i horta que preteníem implantar. El difícil fou trobar l’esquerda a la fossa. Vaig cometre l’error de ser massa directe com a pou i no fer-la digestiva. Doncs, com diu la cançó “teníem dénou anys i no en sabíem més….

3. L’electricitat (llum i calefacció)  fou solucionada per un doble sistema donada la variabilitat climàtica al llarg de l’any: amb tres panells fotovoltàics que recol·lectaren 3 x 2,20 m. x 1,20 m x 0.8 Kw /m²  = 6.34 Kw amb convertidor de corrent contínua a alterna durant les hores de sol. Amb el que ens donava en horari diürn suficient potència per a TV, nevera, focus exteriors i llums a base de tubs fluorescents i bombetes incandestents de l’època, etc. per a una casa de superfície construïda de 162 m², alguna petita estufa de gas butà, etc…que vam recolzar mitjançant amb una ximeneia de llenya interior que feia la tasca de recollida i neteja de biomassa (vaja!..llenya, fullaram, pinatxa de tota la vida…etc.) directa de la parcel·la que té una superfície de 2836 m². Com a recolzament dels dies núvols i en horari nocturn vam instal·lar un generador alimentat amb gas-oil diesel que cobria les mateixes necessitats. Vam també haver de busacr subministrament en aquella època no podia ser altrament els foguers i l’escalfador amb bombones de gas butà.

4. Subministre d’aïgua potable de boca i de reg. val a dir que en aquella època el subsòl no estava tan carregat de sulfats, sulfits, etc…dolents per a l’organisme com s’esdevé a hores d’ara. Instal·lant un sistema elestrolític de filtratges que depurava l’aigua que rebíem d’un pou de reg propietat d’un llaurador anomenat Balbastre que vam haver de canalitzar i dur-la a la parcel·la i bombar-la a primera planta. Anys més tard amb l’augment de xalets i la construcció del circuit Ricard Tormo que està a escassos sis-cents metres s’ha pogut traure un fillol d’aigua potable, doncs el subsòl en aquests 29 anys s’ha degradat força. Vam idear un sistema de recollida d’aigua deles teulades a cota ± 0,00 per a regar els diversos trossets de plantació d’hortalisses.

5. Vegetació, arbres fruitals, alimentació i jardineria.
Un tema que consideràrem fonamental en la parcel·la fou l’organització per protegir-se del clima i alhora crear un entorn més amable per tal de reduir quatre o cinc graus zones d’exterior. Ara amb la distància fa la sensació d’estar davant d’una concepció híbrida entre el jardí anglés per la adaptació al accidents topogràfics i la barreja d’espècies vegetals i eixa concepció mediterrània d’aprofitament de l’aigua més propera al profit de l’hort.

La part sud-est de la parcel·la fou dedicada a plantar puntualment ametlers, albercoquers, caquis, pereres, llimoners tomaqueres, oliveres, tarongers i les poques garroferes preexistents, etc. La part orientada a mestral pereres i oms sobre l’alteró. En la part anterior d’entrada orientada cap al migjorn van aprofitar uns pocs i tendres pinells que amb les dècades s’han fet robusts pins creant-hi una mena de saleta d’estar descoberta on seure, xerrar, fer alguna partida de parxis, llegir, etc. a recer del sol. També margallons, alguna palmera i salze ploró i profusament plantàrem xiprers i algun avet.

El projecte el vaig dissenyar com he dit l’estiu de 1979, desenvolupat i construït durant l’any següent, si més no, en quant a  l’habitatge. A l’altre ja vam poder encerclar amb una malla metàl·lica. Com es pot suposar tot allò es féu sense autorització. I realment mai vaig demanar ni un quinzet. Curiosament, després de la construcció del circuit de Xest i la Generalitat que allà hi havia unes construccions al·legals.

Fou en 2008 que vaig realitzar el projecte o expedient de legalització d’allò que havíem construït 28 anys abans. Un any abans de la mort del mon oncle, el “Llirià”. El Llirià era un home que s’expressava sempre en valencià i que quan ho feia en espanyol era quasi sense flexió verbal. En aquella època dels inicis dels vuitanta jo vaig començar a parlar en valencià i des d’aleshores no vam deixar de fer-ho. Açò i una trobada casual al monestir de Poblet amb la que seria la gran escriptora i editora Gemma Lienas foren els motors d’arrancada d’una manera personal de concebre el món on visc.
Vista la casa des d’avui, possiblement, siga anodina i “xaletera”, però té la candidesa d’allò de ser la primera vegada. Però ja feien emergir els ítems d’una determinats interessos al voltant de l’energia i el seu ús sostenible.
 

     

André Broessel és un alemany assentat a BCN que ha ideat un prototipus de lent esfèrica fotovoltàica que concentra els raigs solars en un punt. Manifesta que millora l’eficiència dels panell fotovoltàics actuals plans en un 35 %. Ja sien de silici, com en vidre líquid amorf o d’altres modalitats.
Com diu el seu inventor en un dels eslògans de promoció “El futur no és verd sinó transparent“. A mi m’ha recordat aquelles lluernes patentades estadounidenques que il·luminen espais foscos d’habitatges sense connexió exterior que inclús per reflexió eren conduïda la llum, o les ampolles plenes d’aigua als sostres i cobertes de les faveles brasileres o barraques índús per a enlluernar els interiors dels més pobres de la terra que viuen a prop d’una minòria rics del primer món instal·lada a escasos quilòmetres d’ells.

La idea és aprofitar la convergència racial de la llum solar. Un mecanisme físic que hem vist aplicades en cuines solars fetes amb paraboloides de revolució i d’altres superfícies de doble corbatura, però mai amb una concreció tan rotunda. En aquest cas es tracta d’una esfera completa. Feta amb vidre o PVC i plena d’aigua. Hom diu que a diferència dels panells ja siguen fixos, o rotatoris d’un o dos eixos aquest generador no està sotmés a tantes dades de variabilitat com els convencionals plans per qüestions d’oratge: nuvolat, temperatura, higroscòpia, vent, etc.
Àdhuc ha fet un estudi sobre la continuïtat del funcionament durant la llum nocturna reflectida provinent de la lluna. En les anteriors entrades feia referència a certa violència estètica. O com si no podem podem incorporar aquests nous estris que en el lapse dels propres trenta-cinc han de fer que l’energia consumida siga en un 90 % procedent de renovables? En cas contrari el món haurà col·lapsat. I, Josep Selva: la incorporació artístico-estètica d’aquestes ferramentes i d’altres, de la tercera revolució industrial, tan allunyades de les tradicions ha de fer-se sols pel camí de la mera utilitat?

Arran de l’entrada anterior dos intel·lectuals han fet sengles comentaris.

De Toni Mollà, sabem que és el primer treballador que tingué Canal 9. Qui dissenyà continguts i maneres, que després Amadeu Fabregat faria cas omís. Toni és sociòleg, politòleg, periodista, ha estat professor als Estats Units, entrevistador del darrer Joan Fuster, escriptor prolífic (des de “Ex-valencians. Catalunya vista des de baix”, fins a “Adéu a la tribu”… etc), blocaire intermitent, columnista d’El Periodico, futbolista del Meliana CF, etc.  Un luxe d’intel·lectual orgànic a la manera gramsciana des de l’horta del seu poble, Meliana, fins a les universitats estadounidenques. Ací podeu veure el seu bloc

Toni a Google

Toni diu de l’article preventivament:

Josep, és un text molt suggeridor, i m’exigeix una lectura detinguda. És discutible, és a dir, que val la pena de discutir. Una mica críptic, això també. Convé que ens esforcem a escriure d’una forma entenedora. Encara que et tema també hi compta, és evident. Però la idea de violència, ací, l’entenc, si no l’erre, com a sinònim d’avantguarda, de novetat, d’innovació. Entenc el plantejament i estic d’acord que el futur es juga en les avantguardes i no a les arrels, ai!
Però tinc uns certes reserves, previsions, davant de certs esnobismes, és a dir, del culte a la novetat per ella mateixa. Com veus, per tant, no sé ben bé què dir-te, però m ‘ha fet pensar, que és el més important d’un escrit. Amb tot he de dir-te que, malgrat les meues prevencions davant dels snobs, sempre preferiré un snob a un cursi, que n ‘és l’antítesi. Des d’aquest punt de vista, he, he, sí que estic d ‘acord amb tu de dalt a baix.

Rosa Ulpiano:
És crítica d’art, fins finals de 2012 la responsable de la Sala Parpalló, adscrita a la Diputació, en seu itinerant des de La Beneficiència a l’adscrita al Museu Valencià de la IL·LUSTRACIÓ I MODERNITAT, darrerament en la sala adjunta del Covent de la Trinitat del carrer Alboraia, ha estat la curadora i responsable d’infinitud d’exposicions a la Llotgeta, Museu de Vilafamés, etc. Realment costa d’entendre el batibull i el batec de l’art contemporani a València. Sempre sotmés a la precarietat d’uns polítics pr als quals el contemporani els produeix urticària.
Ens vam conèixer oposant-nos fa uns anys arran de la intervenció de la Plaça Redona per part de l’equip Veges Tu i Mediterrània i l’ajuntament de València.
Avui és columnista sobre el batec artístic i contracultural a les pàgines de Levante-El Mercantil Valenciano, El País, i moltes més revistes especialitzades.
El seu bloc.

Rosa a google

Comentari de Rosa:

Lo he leído dos veces. Personalmente me parece excelente. Recuerdo en mi época de estudiante que realicé un curso de restauración en la Facultad de arquitectura, y una de las cosas que dejaban clara es la necesidad de distinguir entre lo nuevo y lo antiguo. En este sentido, al final del texto, cuando hablas de la Plaza redonda tienes absolutamente toda la razón ¿Por qué no han cerrado por arriba con una gran cúpula de cristal al estilo de la galería Vittorio Emmanuele en Milán? Cierto, le habría conferido un aló de monumento que no tiene. Pero volvemos, otra vez, a la mediocridad valenciana. Por tanto, me gusta ese discurso que se relee claramente de distinción entre vanguardia en la arquitectura trasgresora y la que lo pretende, una arquitectura vanguardista que me permito llamarla vulgarmente “de medio pelo”. Y esta relación con la violencia dentro del entramado social, lo planteas desde una crítica muy positiva, pero que seguramente molestará a muchos. ¿Por qué no puede convivir una arquitectura trasgresora con una arquitectura popular, tradicional, clásica…? Pero aquí encontramos muchas aristas, ya que se enfrentan dos posturas. Los que erróneamente consideran que hay edificios que rompen con una linealidad y armonía urbana, frente a los que tienen una postura de destrucción favoreciendo una modernidad grandilocuente. No hay cabida para una visión vanguardista, revolucionaria, heterogénea…Volvemos de nuevo a esta mediocridad imperante del cap i casal. En las artes plásticas sucede lo mismo, es una lucha desalentadora. Me viene a la memoria, el vídeo de F de Fake de Orson Welles, justo el momento de la Catedral de Chartres.


Frente al delirio de grandeza dice “Quizá el nombre de un hombre no importe tanto”. “Ha estado aquí durante siglos. Quizá la mayor obra del hombre en todo el mundo occidental y no tiene ninguna firma. Chartres. Una celebración de la gloria de Dios y de la dignidad del hombre. Todo lo que queda, parecen pensar la mayoría de los artistas hoy, es el hombre. Desnudo, pobre, retorcido tubérculo. No hay celebraciones. El nuestro, nos dicen los científicos, es un universo desechable. Es posible que sea esta gloria anónima entre todas las demás cosas, este rico bosque de piedra, este canto épico, este gozo, este grandioso salmo de afirmación, lo que elijamos cuando nuestras ciudades sean sólo polvo; para que permanezca intacto, para indicar dónde estuvimos, para dar testimonio de aquello que había en nosotros para ser llevado a cabo. Nuestras obras en piedra, en pintura, en papel, se conservan, algunas de ellos desde hace algunas décadas, o un milenio o dos, pero todo debe caer en la guerra o destruirse en la ceniza última y universal: los triunfos y los fraudes, los tesoros y las falsificaciones. Es ley de vida, todos moriremos. ‘Tened buen corazón’, claman los artistas muertos desde el vivo pasado. Nuestros cantos serán completamente silenciados, pero ¿y qué importa? Seguid cantando. Tal vez el nombre de un hombre no importa tanto”. Y me pregunto ¿Cómo verán en el futuro nuestras obras? ¿Qué lectura coyuntural y antropológica extraerán de nosotros? La historia es la mayor negación de la moral, pero frente a la arquitectura, las Artes no hay lugar a la mentira. Y me vuelvo a preguntar ¿Quizás por eso hay tanto interés de los gobernantes por deshacerse de nuestro pasado? Las obras de Arte son irreemplazables, mientras el ser humano continuará haciendo de las suyas, seguirá. Pero humildemente considero que hay que seguir intentando cambiar esto, continuar dejando documentos que interfieran en el discurso, que nos permita pensar desde la buena arquitectura, desde el buen Arte, desde el pensamiento riguroso.Por otro lado, la pregunta ¿Qué es arquitectura?

¿Qué es Arte? y los medios de comunicación de masas haciendo tanto daño. Es un discurso que da mucho de sí, y que podríamos seguir reflexionando. .¿Por qué Arquitectura violenta? Pero sobre todo me ha parecido muy interesante la idea de familiaridad y des-familiarización, desde el ámbito público y el privado. Enhorabuena por el artículo. Es un discurso apasionante, y que da lugar a muchas reflexiones.